lunes, 8 de octubre de 2012

Y fueron felices hasta que llegó Pizarro

(Entre pitos i flautes no vaig postejar sobre el Perú durant el viatge. Per un país que em queda, anem a parlar-ne ara, a un mes llarg d'abandonar Lima...)

Entrar al Perú des de Bolívia és com passar de Cuenca a Madrid: veus que roman cert aire castizo a l'ambient però tot és més cosmopolita i abunden els guiris. Abunden MOLT els guiris, si més no als llocs de visita obligada com Machu Pichu i la selva amazònica. A Lima és cert que de turistes pocs, però no és d'extranyar perquè és una ciutat que sembla una extensió infinita de la zona de Marina: naus industrials, avingudes desertes i carrers monótons (si hi hagués un Merlín o un Hijos de Caín encara s'hagués salvat). En tot cas el Perú no té la magia que té Bolívia degut a l'explotació turística. De tota manera, que no estigui a l'altura de la meva estimada Bolívia no converteix el país en un sac de merda, ans al contrari, tant la zona de Cuzco, com la selva em van agradar i de Lima també hi tinc bons records encara que sigui més per la companyia que per l'entorn.

El temita inca es porta molt al Perú i a diferència d'Argentina, Xile o Venezuela on per construir una identitat nacional es reivindiquen els alliberadors de la pàtria enfront dels espanyols, al Perú la identitat nacional ve donada per una civilització derrotada pels conquistadors mentre que els posteriors alliberadors queden en segon terme (Bolívar directament és odiat per espedaçar el virreinat del Perú formant Bolívia, Ecuador, etc.) Així, la simbologia nacional està repleta de referències inques molt a pesar dels aymares i altres pobles peruans antigament oprimits pels propis inques.

Dit això sobte que l'antiga capital inca, Cuzco, tingui tant poc d'inca i sigui la ciutat amb més aire colonial que hem vist en tot el viatge. Desenes d'esglésies, convents i places d'armes la fan una ciutat atractiva pel turista interessat en el barroc espanyol però de restes inques poques: la capital inca va ser arrasada i reconstruïda un cop els espanyols la van capturar, destí similar a altres capitals vençudes al llarg de la Història com Cartago o Tenotichtlan. No obstant, als voltants de Cuzco sí que s'hi troben nombroses restes inques de les quals n'hem visitat les més conegudes: Pisaq, Ollantaytambo i òbviament Machu Pichu. Sobre Machu Pichu dir que si bé no són unes restes tant espectaculars com altres de la mateixa época (penso en les d'Angkor) guanyen molt per l'entorn on s'ubiquen. Per accedir-hi, després de creuar els Andes un cop més amb uns canvis de paisatge encara més impactants que el cruce d'Argentina a Xile, vem fer un trekking a les 4 de la matinada muntanya amunt amb pendents bastant heavys i la veritat es que va valer la pena per veure lo dur que era fer de chaski (http://es.wikipedia.org/wiki/Chasqui) i sobretot, per poder disfrutar de les restes de bon matí abans que el Machu Pichu es converteixi en una espècie de Sagrada Família

La nostre expedició cap a la selva amazònica també va ser una mica crucero amazónico, molt feta de cara al turista i amb bastantes comoditats: no vaig tenir la sensació d'estar vivint una aventura com quan les expedicions per Mongòlia sinó més aviat la d'estar en un complex turístic de relax amb certes incursions poc profundes a la selva. No vem veure ni jaguars ni panteres i els monos i caimans que sí vem observar em fa l'efecte que han vist més guiris que la torre de Pisa. Però la frikada de pescar piranyes o menjar cucs amb sabor a castanya, o anar a dormir amb un gran reparatori de sorolls selvàtics ja compensa bastant.

De Lima no hi ha molt a explicar tret de que està en la línia de les capitals llatinoamericanes visitades, és a dir, molt fluixa.

Tres cholites cuzquenyes conspirant a l'ombra d'una esglèsia