Y fueron felices hasta que llegó Pizarro

(Entre pitos i flautes no vaig postejar sobre el Perú durant el viatge. Per un país que em queda, anem a parlar-ne ara, a un mes llarg d'abandonar Lima...)

Entrar al Perú des de Bolívia és com passar de Cuenca a Madrid: veus que roman cert aire castizo a l'ambient però tot és més cosmopolita i abunden els guiris. Abunden MOLT els guiris, si més no als llocs de visita obligada com Machu Pichu i la selva amazònica. A Lima és cert que de turistes pocs, però no és d'extranyar perquè és una ciutat que sembla una extensió infinita de la zona de Marina: naus industrials, avingudes desertes i carrers monótons (si hi hagués un Merlín o un Hijos de Caín encara s'hagués salvat). En tot cas el Perú no té la magia que té Bolívia degut a l'explotació turística. De tota manera, que no estigui a l'altura de la meva estimada Bolívia no converteix el país en un sac de merda, ans al contrari, tant la zona de Cuzco, com la selva em van agradar i de Lima també hi tinc bons records encara que sigui més per la companyia que per l'entorn.

El temita inca es porta molt al Perú i a diferència d'Argentina, Xile o Venezuela on per construir una identitat nacional es reivindiquen els alliberadors de la pàtria enfront dels espanyols, al Perú la identitat nacional ve donada per una civilització derrotada pels conquistadors mentre que els posteriors alliberadors queden en segon terme (Bolívar directament és odiat per espedaçar el virreinat del Perú formant Bolívia, Ecuador, etc.) Així, la simbologia nacional està repleta de referències inques molt a pesar dels aymares i altres pobles peruans antigament oprimits pels propis inques.

Dit això sobte que l'antiga capital inca, Cuzco, tingui tant poc d'inca i sigui la ciutat amb més aire colonial que hem vist en tot el viatge. Desenes d'esglésies, convents i places d'armes la fan una ciutat atractiva pel turista interessat en el barroc espanyol però de restes inques poques: la capital inca va ser arrasada i reconstruïda un cop els espanyols la van capturar, destí similar a altres capitals vençudes al llarg de la Història com Cartago o Tenotichtlan. No obstant, als voltants de Cuzco sí que s'hi troben nombroses restes inques de les quals n'hem visitat les més conegudes: Pisaq, Ollantaytambo i òbviament Machu Pichu. Sobre Machu Pichu dir que si bé no són unes restes tant espectaculars com altres de la mateixa época (penso en les d'Angkor) guanyen molt per l'entorn on s'ubiquen. Per accedir-hi, després de creuar els Andes un cop més amb uns canvis de paisatge encara més impactants que el cruce d'Argentina a Xile, vem fer un trekking a les 4 de la matinada muntanya amunt amb pendents bastant heavys i la veritat es que va valer la pena per veure lo dur que era fer de chaski (http://es.wikipedia.org/wiki/Chasqui) i sobretot, per poder disfrutar de les restes de bon matí abans que el Machu Pichu es converteixi en una espècie de Sagrada Família

La nostre expedició cap a la selva amazònica també va ser una mica crucero amazónico, molt feta de cara al turista i amb bastantes comoditats: no vaig tenir la sensació d'estar vivint una aventura com quan les expedicions per Mongòlia sinó més aviat la d'estar en un complex turístic de relax amb certes incursions poc profundes a la selva. No vem veure ni jaguars ni panteres i els monos i caimans que sí vem observar em fa l'efecte que han vist més guiris que la torre de Pisa. Però la frikada de pescar piranyes o menjar cucs amb sabor a castanya, o anar a dormir amb un gran reparatori de sorolls selvàtics ja compensa bastant.

De Lima no hi ha molt a explicar tret de que està en la línia de les capitals llatinoamericanes visitades, és a dir, molt fluixa.

Tres cholites cuzquenyes conspirant a l'ombra d'una esglèsia

Notes a peu d'Altiplà

Reflexionant des de terres inques m'he donat compte que en el tinter bolivia m'he deixat bastantes coses dignes de mencionar: 

Mal de Puna. El mal d'altura no és exclusiu de Bolívia però ja que més de mig país esta per sobre els 3000 metres vulguis o no ens ha afectat i de fet, va ser entrar al país andí pels Salars d'Uyuni (on vam arribar als 4900 metres) i ho ja ho vem notar. Mals de cap, mocs ressecs amb sang i la capacitat pulmonar d'una iaia amb asma. Efectivament, qualsevol esforç mínim com saltar o fer un petit spring et cansa com si haguessis fet una marató. Però també es veritat que als pocs dies t'acostumes a l'altura i tot i que segueixes cansant-te fàcilment la resta d'efectes negatius desapareixen. La veritat és que pensava que seria més xungo, calculant que hem estat unes 3 setmanes per sobre els 2500 metres (entre Xile, Bolivia i Perú) el balanç és de 1-2 dies algo malament per l'altura. De tota manera i per evitar aquest mal, teniem la fulla de coca de la qual sobretot jo i l'alba n'hem fet bastat d'ús. La fulla et treu la gana, t'evita el mareig i t'empana una mica. Hi ha molta afició a Bolivia on la penya mastega boles exagerades fins al punt d'observar bastants yonkies de fulla. 

Cholitas. De les cholitas ja n'he parlat pero com en sóc tant fan com dels yorgos de Rapa Nui, en tornare a parlar. Són les dones del món rural vestides amb faltes llargues de colors esperpéntics (polleras), barrets variopints (depenent de la regió) i trenes llargues i negres. Les trobes treballant a les obres públiques, cuinant dinars en paradetes callejeres o fins i tot fent videoclips. Donen molt de color a les ciutats bolivianes al punt que sense elles les ciutats quedarien soses. Al Perú també se'n veuen pero amb vestuari menys vistós i descafeintat. 

Paganisme. El tema religiós a Bolivia és bastant curiós. Les esglesies estan bastant plenes pero al cristianisme li han fotut tal xute de rituals i símbols precolombins que en prou feines es reconeix. Així, la Pacha Mama (mare terra pels indígenes) s'identifica amb la Verge Maria i les pregaries són dirigides molts cops per pseudo-xamans armats amb incens. Als sants sels hi ofrena amb menjars i bitllets falsos (com ho fan els budistes amb el Buda) i no és extrany trobar rosaris, estampetes  i ciris compartint mostradors amb embrions de llama i altres elements més propis de la bruixeria andina. A Copacabana, al llac Titicaca, vaig fer el meu particular pelegrinatge a un turó on suposadament hi va apareixer la Verge i en efecte, es comprova que hi ha molta fe (estava a petar de fidels) pero que la manera com la gent resava no és precisament ortodoxa. Si la Inquisició aixeques el cap tindria bastanta feina per l'Altipla....

Cholita amb abuelos a Uyuni

Un gringo en La Paz

 (Explicació del segon dia passat a La Paz, llibreta en mà apuntant al moment tot el que passava. La redacció potser no serà tant treballada com altres entrades pero sí més realista. A tot això estem ja al Perú a punt de fer el Machu Pichu...)

7.00 Em llevo, Buenos Dias La Paz

7.15 Esmorzo amb la Gloria i em despedeixo d'ella, del Toni i de l'Alba que marxen d'excurcio a les ruines de Tiwanako. Me'n torno a dormir amb la panxa plena. 

10.00 Em llevo altre cop, Buenos Dias La Paz.

10.20 Nomes sortir al carrer, es para davant meu una combi que obre la porta i un tiu em crida en tota la cara A CEJAS!!! A SAN PEDRO!! (districtes de La Paz). 2 bolivians fan un spring per fotre-s'hi dins, ja que el conductor ha decidit arrancar abans de que els interessats entrin. El trànsit és semblant al de les ciutats del sudest asiàtic, per creuar carrers poc a poc i quan es pugui...

10.35 Cual abuela octogenaria, acabo asfixiat despres de pujar una merda de carrer escalonat, estil els del Carmel. I això que m'he parat dos cops mentre pujava. Es noten els 3600 metres...

10.45 Em trobo Francesc Macià versió boliviana, mateix bigoti, pentinat, xaleco de llana etc. pero mes fosquet i baixet.

10.55 Visito el Museu del Litoral bolivià, és a dir, museu sobre el territori coster d'Atacama que Bolivia va perdre contra Xile. Esbrino que els bolivians han perdut totes les guerres on han participat, purs catalans. I a vegades contra grans potencies com el Paraguai....

11.40 Visito la casa de Don Pedro Murilllo, el cabdill de la rebelió de La Paz contra els pèrfids espanyols el 1809. L'heroi de la ciutat va acabar penjat al cap de poc...

12.30 M'assalta pel carrer un tiu amb passamuntanyes. És habitual, són els limpiabotas que a La Paz van amb aquestes pintes. 

13.25 Dino al mercat subterrani, a una de les desenes de casetes de cholites que fan dinars. No pots elegir l'àpat pero ja m'esta bé: sopa de verdures i fideus + un plat de milanesa amb papes, arros i platan fregit. Tot per 7 bolivianos (70 centims). En una única taula de 2 m de llargada ens amuntonavem 13 bolivians i jo. El del meu davant em comença  a parlar  en angles i al contestar-li en castellà es queda pillat. S'interessa per les meves ferides de guerra de les mans i m'ensenya les seves. Que emotiu, ensenyant cicatrius corporals als altres 12 acompanyants mentre dinen. 

14.10 Em foto un batut de platan per 4 bolivians (50 centims) per baixar-ho tot. Recordo la meva etapa de yonkie batutil al Vietnam. 

14.20 M'assento a les "graditas de San Francisco" (unes escales davant davant la Plaça San Francisco). Som com mes de 50 persones assentades sense gaire cosa a fer. A l'esquerra meva hi ha un abuelete menjant un gelat. A darrere un tiu de mitjana edat que ensenya els seus mitjons a cuadres al estar descalsat fent la siesta. Davant, una nórdica moderna dibuixant l'estampa. I a la meva dreta 4 cinquentons amb barrets de gangster que tenen un acalorat debat en quechua o aymara. 

14.50 Apareix una cholita amb barret de palla amb flors i es dirigeix al abuelete del gelat en el que podria ser una primera cita. L'abuelete no es mama el dit i al cap de poc els dos desapareixen.

15.30 Apareix un venedor de bolis cridant a viva veu en quechua o aymara algo del pal "compreu els autènitcs i inimitables bolis de colors!". Els cinquentons li compren un i el venedor comença un monóleg sobre la importancia de saber escriure i calcular i que la capacitat d'aprenentatge dels bolivians s'esta perdent. Els cinquentons li responen que Bolivia s'esta anant a la merda i que tiempos pasados fueron mejores. Total, el parlament bolivià a les graditas de San Francisco. 

15.50 Considero que ja tinc un color gamba important, marxo de les graditas i vaig cap al hostel a veure si la trouppe ja ha tornat de l'excursió.

16.20 M'enfrento a una barba de mes i mig amb unes tisoretes d'ungles i una fulla d'afeitar.

17.00 Ja no tinc barba.

(poc més interessant he fet així que finalitzo la crònica aquí)

Oda a Sucre

OOH Sucre!! Capital que sembles poble, ciutat de patriotes enarbolant banderes.
Pintada de blanc i amb clima benavolent, andalusa sembles.

OOH Sucre!! No se't veu sense busos barroquistes i taxis tunejats.
Ni tampoc sense cholitas amb barrets de gangster aixafats.

OOH Sucre!! Els teus avis passejen amb bigoti i moda noucentista. Mentre els militars ho fan amb raybans, estil feixista.

OOH Sucre!! Belleses bolivianes desfilant de colegiades i una ciutat per no oblidar entre totes les passades.

In Bolivia We Trust

Campament gitano a Rapa Nui

(L'exitació m'envaeix només de pensar que torno a estar ven aprop del Marcel: segons un cartell de l'illa, estem a 4300 milles náutiques de Sidney; ni puta idea de quan es una milla d'aquestes pero segur k estem próxims coño, k és el mateix continent)

La parada més llarga d'aquest viatge l'hem fet a l'illa de Pascua, un punt al mig del no res que sel va agenciar Xile pero que sempre ha mirat més cap a la Polinesia sent de fet, un dels 3 extrems de l'anomenat triangle polinésic juntament amb Hawaii (extrem nord) i Nova Zelanda (extrem oest). Però que sigui una illa polinésica no vol dir que estigui a petar de platges, cocos i palmeres; Rapa Nui és una illa de clima primaveral més aviat rocosa amb praderes per on pululen cavalls mig salvatges i boscos d'eucaliptus que els natius es dediquen a cremar en barbacoes i incensos per desgràcia dels meus pobres ulls, que s'han tornat adictes al coliri. Total, que seria una illa poc interessant si no fos per la riquesa arquelógica que conté en forma de moais dispersats per tota l'illa (uns 1200) i altres rareses amb les que un arqueóleg somia com els petrocultius (técnica de cultiu mitjansant pedres al voltant de les plantes per tal de protegir-les del vent, de l'humitat i dels cavalls, molt interesant però els camperols es deixarien els peus per fer la recolecta...). Volcans, calderes i caletes perdudes amenitzen la saturació de pedra histórica pels pocs amics d'aquesta peró realment el que lo parte a l'illa són els seus habitants, els rapa nui.

Els rapa nui són vagos, promiscus, cafres i molts d'ells alcoholics. Només em faltaria dir que son caníbals i semblaria Bartolomé de las Casas describrint els caribs però és la visió que m'he fet a partir de les històries i personatges que he conegut en el sí d'una familia rapa nui. Efectivament, hem viscut en una espècie de campament gitano constituit per varies families rapa nui de la mateixa tribu i liderades per un macho alfa anomenat Tata- Quin personatge. Un tiu amb estètica Rocky Balboa (texans arrapats i arremangats, botes, sudadera cutre i gorro) que amb prou feines xaporreja el castellà però que abofeteja cavalls com si fossin gelatina. Pululant pel campament, hem conegut un seguit de gent bastant freak: familiars guitarristes amb pintes de gitano i mirades inquietants, amics acoplats que només apareixen al vespre per sopar gratis, veïnes ultraceloses de l'Alba i la Gloria i un llarg etc. De tota manera els personatges més cracks no els trobem a "cal Tata" sinó que són una tribu urbana presents a tota l'illa: els yorgos. Botes, pantalons militars arremangats, cassaca de camuflatge. Ulleres de sol, mocadors xillons al cap i cabells llargs. A cavall o en moto, cuarentons. Rapa nuis a muerte. A mig camí entre Robert de Niro a Taxi Driver i Dennis Hopper a Easy Rider. Els hem d'exportar a les nostres terres. Ni moais ni polles, los yorgos!! 

De moment ja m'he comprat el mocador...

Tata, el hombre que acojonaba a los caballos

Una Irlanda a la xilena

(Escribint dsd el desert d'Atacama, amb l'esperansa de que el secador de l'Alba no provoqui en el hostel un tercer apagón ¬¬)

Fa uns mesos, quan vaig creuar la frontera ruso-mongola amb el transiberià, vaig flipar bastant amb el canvi de paissatges que s'anava succeint des de la nevada taiga d'Irkutsk a l'estepa desèrtica mongola. Doncs bé, el pas del Cardenal Salema entre Argentina i Xile deixa en ridícul el canvi asiàtic. En 3h vem passar de l'estepa semi desèrtica de la Patagonia a la zona boscosa i boirosa de Bariloche, a l'intensa nevada dels pics andins i finalment al plujós i verdíssim paissatge de la X Regió de Xile. Sol, boira, neu i pluja. Estepa, boscos, muntanyes i llacs. Locura climàtica i paissatgística en temps récord; entrada a Xile por todo lo alto.

Estampes irlandeses i marisc a punta pala és el que ens hem trobat a la X Regió de Xile que comprén les rodalies de Puerto Montt i l'arxipélag de Xiloé, una zona molt humida, verda i plujosa. Puerto Montt no és gaire més que un port de pescadors vingut a més però conservant l'escència dels ports, és a dir, putes i mariners. L'arxipélag de Xiloé, en canvi, compta amb molta més historia i una rica cultura propia. La proximitat del pol sud (Xiloé està entre el pararel 41S i el 44S, només Argentina i Nova Zelanda poden vacilar d'estar igual d'avall) sembla que ha trastocat a totes les critaures que habiten en aquestes illes. Així, trobem uns musclos i almejes desproporcionades que de ben segur es dediquen a devorar catxalots i creuers al Pacífic Sud abans de ser capturades. També trobem gossos de carrer aparentment juganers que després no t'obliden i t'assetjen per tot el poble. Trobem esfereidores iaies que competeixen per controlar l'únic PC del poble i jugar així la seva dinovena partida diária al solitari del Windows. Trobem maquiavèlics arquitectes que, coneixadors de l'extrema humitat de les illes, no sels hi ocurreix res més que fer les esglèsies de fusta lleugera per tal de que el fred cali be be als ossos dels feligresos i dels poquíssims turistes que les visiten. I finalment trobem les joves habitants illenques, les xilotes, tant maques elles com els musclos dels que parlava. 

La veritat es que Xiloé dóna per molta conya peró no és un lloc per passar-hi gaire temps: les nits són fredes i llargues, els viatges en ferry entre illa i illa acaben cansant i l'entreteniment dels xilotes es resumeix en escoltar la radio local on des de la cual fins i tot anuncien les visites al ginecóleg de tal o qual vilatà. 

Com El Bolsón, Xiloé és una zona remota i poc coneguda en el seu país i defet, podriem considerar-la com una Bolsón marítima, una versió que sedueix tant com la de muntanya.

Estratagemes per evitar els gossos assetjadors

Dinosaures futbolístics, llet en pols i altres malsons argentins

(Sembla que el retràs d'entrades serà crònic pk em disposo a parlar d'Argentina dsd un departamento [aixo es un apartamento] de Santiago mig veient el Mariachi d'Antonio Banderas i amb el secador de l'Alba que intenta aixguar mitjons de fons... molt casual tot plegat)

Una setmana a Argentina no es que doni per molt i de fet només hem visitat dos llocs però almenys han resultat ser realitats molt, però que MOLT diferents del susodicho pais.

En primer lloc, Buenos Aires. Ja des de l'entrada a la ciutat per una autopista que be podria ser la C-31 en el seu pas per Badalona Sud i el barri de Sant Roc ens va semblar una ciutat vulgar. Que el barri on teniem el hostel fos una mescla entre el Bronx, Little Italy i una ciutat fantasma ( aquell dia tothom estava mirant la final de la Libertadores entre el Boca i el Corinthians) tampoc va ajudar. En tot cas, després de visitar a fons la ciutat la nostre opinió tampoc va canviar. D'acord, alguns barris són cucos com La Boca o San Telmo pero no vam veure llocs realment interesants: ni palaus, ni esglèsies (la catedral és tirant a lletjota) ni carrers emblemàtics. No haven-t'hi gaire a visitar em vaig fixar més en el dia a dia de la capital argentina:

 Sorprén el sobtat canvi de barriades: comences en una zona residencial pija, passes per un barri bohemi  i decadent, atravesses una zona de negocis i gratacels i acabes en una villa miseria, tot en poques cuadres. És un contrast que sospito que passa a la majoria de grans ciutats llatinoamericanes i que fa que la diferència de classes es noti més que a la nostre terra on no tenim Sarrià i La Mina en una mateixa avinguda....

Els mitjans de comunicació són escandalosament morbosos amb titulars del pal: "Bochorno en la discotheque: lo hizo con otro hombre en presencia de su marido!" i noticies d'assessinats i segrestos a l'rodre del dia. Per suposat el fútbol ocupa una gran cuota en els mitjans i fa gràcia veure encara en actiu vejestorios argentins prou coneguts a Espanya com Riquelme o Martín Palermo (jubilat fa res però present  encara a la prensa portenya). Anava amb l' ilusió de trobar-me a Sorín per algun concert metalero pero no va poder ser...

El vocabulari portenyo (no se si a la resta d'Argentina) sembla que s'esforça en castellanitzar termes anglesos com parking (per ells estacionamiento) o metro (li diuen el subte, de subterráneo) pero després es dediquen a dir que van a comer fish envers de peix i a dir closers als armaris...

Les cues quilométriques en els caixers automàtics recorden els temps dels corralitos i les cues d'iguals proporcions a les parades de bus descobreixen un transport públic bastant deficient on el "subte" només té 5 línies per una metrópolis de 14 milions d' habitants...

Per la resta, és una ciutat que bé podria ser espanyola amb iguals bancs (BBVA, Santander...), idèntics cotxes i similar música. La diversitat cultural també es similar a l'espanyola i tot i que no es veuen ni magrebins, ni pakis, ni negres, sí que hi han xinos (amb els seus respectius basars), bastants rossos d'ulls clars (descendents de l'important immigració germànica) i molts peruans, ecuatorians, xilens brasilers etc. fet que apunta que malgrat la crisi a l'Argentina, el país segueix sent seductor per la resta de latinos. 

Gastronomicament només es troba a faltar llet fresca (incomprensiblement en un país ramader sembla que no munyeixen les vaques) i els kebabs (al no haver pakis) però es supleix amb un gran ventall de menjar italià, en especial pizzeries. 

A 1800 km de Buenos Aires, amb la Patagònia pel mig, vem trobar l'altre cara de la moneda argentina: El Bolsón. Lluny de l'aglomeració de la capital, El Bolsón és un conglomerat de cases i cabanyes de fusta unides per carrers sense asfaltar i encaixades entre els Andes. La polució de la metrópoli deixa pas a l' olor a llenya cremada i als constants lladrucs dels omnipresents gossos de muntanya. Ferretaries, fusteries i colmados semblen ser els únics negocis possibles a El Bolsón. Els bolsenyos, axeparrats, rudes i de fesomia mapuche, són l'antítesi dels portenyos i les seves pintes germano-italianes i urbanites.  En realitat no és més que l' etern contrast entre ciutat i poble però dut tant a l'extrem que costa creure que El Bolsón és Argentina i no un poble dels Andes bolivians perdut de la mà de Déu. 

Sigui com sigui aquest ambient mig primitiu i natural ens ha encantat. Dormint en una petita cabanya en companyia d'un yankiee molt desarrelat i d'unes botelles de licor de cireres artesanal, hem tingut el primer contacte amb els paissatges andins i ens hem reconciliat amb l'Argentina, si més no, amb l'Argentina rural...

PD 1: Fan de les iaies argentines, tant senyores elles, amb  perfums pesats i tenyits i pentinats imposibles i pero a la vegada amb xandalls i bambes!

Exemple del porte dels portenyos prentent el Sol

De La Plata a Lima en micro o en barquilla

(Som a Chiloé i portem 10 dies de viatge, però faré les coses bé i explicaré la ruta abans de rajar sobre els destins)

Vet aquí que canvio el Marcel per dues precioses virreines. Vet aquí que canvio la dieta de fideus i te de yak per la de frijoles i mate. Vet aquí que canvio la selva vietnamita i el fred siberià per la selva peruana i el fred patagònic. I ja ho tindriem...

4 de Juliol. Després de 14 hores de vol, l'estiu es farà hivern, i Buenos Aires ens donarà la benvinguda a Sudamérica a ritme de tango. Creuant la Patagònia arribarem a la falda dels Andes, a la vall de El Bolsón, des d'on atravessarem la serralada fins a Puerto Montt i l'illa de Chiloé, una regió verda i pesquera més pròpia de Noruega que de Xile. D'allà cap a la capital Santiago, des d'on farem una expedició a l'illa de Pascua, límit oriental de la Polinesia. Tornats al continent, seguirem cap al nord on ens rostirem al desert d'Atacama, i atravessant els salars d'Uyuni entrarem a Bolívia on buscarem plata al Potosí i intentarem aguantar el mal d'altura a les capitals Sucre i La Paz. Surcarem el llac Titicaca per entrar al Perú, on ens esperen els grans vestigis de l'Imperi Inca: Cuzco i el Machu Pichu, així com la colonial Arequipa i la selva amazónica. Des de Lima tornarem a la vella Europa a finals d'Agost, i podré vacilar un cop més d'anècdotes i experiéncies motxilleres fins el seguent viatge ;)

Ocaso en Bangkok

Durant alguns anys la unica referencia que tenia de Tailandia era el Sagat de Street Fighter. Mes tard, estudiant historia aprens que els thai van ser el unic poble no colonitzat del sudest asiatic degut a les eficients i oportunes baixades de pantalons davant els europeus. Despres es van entregar al capitalisme i a la explotacio turistica desbocada. Un pais que no celebra el Dia del Treballador, pero si el naiversari del rei, el de la reina i el de mitja famila real. Sincerament, no es un poble que admiri i si hi hem acabat a Tailandia ha sigut per tema vols. Dit aixo nem a veure que ens hem trobat:

Nomes arribar a la frontera tailandesa ja es veu que aqui les coses es fan diferent. Hola? Cues per passar la aduana? Registres? Podria ser el pase de frontera de qualsevol pais occidental pero es extrany al sudest asiatic. De Vietnam a Cambodja el unic guardia vietnamita ni es va molestar en aixecarse de la hamaca per dir-nos que podiem passar i els guardies cambodjans els vem pillar amb camiseta blanca de tirants al mes pur estil Van Damme ballant una vaina loca. Pero no, a Tailandia seriosos guardies uniformats atenien ordenadament la multitud de guiris entrants (i algun que altre thai que s-havia fulit el sou al casino cambodja de la frontera).

Els thai provenen de la Xina i degut a aixo son mes blanquets i amb els ulls mes axinats que els seus veins cambodjans. Pero la influencia india i malaya tambe sels hi nota, aixi trobem thais gordos, peluts o alts, cosa extranya al Vietnam o a la Xina.

I Bangkok que tal? Doncs trafic mes ordenat que als llocs on hem passat, molts temples budistes, molts supermercats i centres comercials i aqui acaba tot. Els barris turistics son grans aparadors abocats a satisfer el guiri i on tot fa pudor de artificial, car i fals. Els barris no turistics son sosos, no els hi trobo el encant decadent que podien arribar a tenir algunes ciutats xineses, vietnamites o cambodjanes. 

En fi, Bangkok fluixet pero no per aixo posare a parir Tailandia... les capitals de Cambodja (Phnom Pehn) i Vietnam (Hanoi) tampoc eren meravelles pero en canvi altres zones del pais lo partien. La resta de Tailandia pero, sera per una altre ocasio: 2 avions ens esperen en direccions oposades tancant aixi aquest periple de 66 dies...

Muay Tai por un tubo!

Khmeristan

Avui dia Cambodja es un petit regne amb carreteres sense asfaltar, frequents talls de llum i purria occidental pseudohippy deambulant pels carrers en busca de alcohol barat. Pero hi va haver un temps on els khmers (cambodjans) partien la pana al sudest asiatic. Parlo del Imperi Khmer (802-1431), Estat que abarcava del delta del Mekong a Birmania dominant poles com els vietnamites i els thai. Com tot Imperi amb cert cache, el khmer ens ha deixat per la posteritat un bon nombre de restes arqueologiques (especialment de la capital imperial, Angkor) que els cambodjans actuals les han fet simbols nacionals i les han explotat tot el que han pogut. El resultat de aixo es que la Cambodja actual viu del seu passat tant en sentit economic (pel turisme) com en sentit espiritual. A Cambodja no trobaras un Mao o un Ho Chi Minh presidint el salo familiar, hi trobaras el temple de Angkor Wat recordant aquest glorios passat. I la veritates que recorrent amb bici la antiga ciutat de Angkor i els temples adjacents et dones compte que allo era quelcom mes que un assentament iberic i que la invasio de la jungla no ha fet mes que embellir les restes. Bueno, queda clar que Angkor ma encantat no?

No he estat a la India pero Cambodja mi recorda. Al Vietnam la influencia xinesa es notava amb forsa i molts menjars i costums co seure de cuclilles eren identics. De Vietnam a Cambodja la cosa canvia bastant. Els cambodjans son molt molt morenos, alguns casi negres i no sembla que tinguin manies al respecte com si passa al Vietnam. Els seus ulls no son gaire rasgats, no tiren gapos i sasseuen amb el cul a terra. El trafic tambe es diferent, no es veuen tantes motos pero si mes cotxes, apareixen els tuk tuks i matreviria a dir que condueixen millor. El alfabet cambodja es un simil del sanscrit. Gent morena, tuk tuks, sanscrit... si, Cambodja te sabor indi.

En quant al paissatge sembla que tota Cambodja es una plana estil sabana mentre que al nordoest (per Angkor) mes tirant a jungla. La aigua no falta, i com tambe passa al Vietnam, els rius mes tontos deixarien en ridicul el Ebre. Si pel sud de Vietnam fa xafogor, a Cambodja ja es un festival de suor sigui la hora que sigui: a les 7 del mati el Sol pica com si fossin les 14 i per les nits el termometre no baixa dels 30. Per combatir aquest infern ens hem abocat definitivament al xute de batuts de fruites, variats i baratos.

 Khmer Rouge Style

Autopsia d`un vietnamita

Levantarse de buena mañana, tomar un zumito de aguacate y hacer unos tiros. Si, aquesta ha sigut la jornada d`avui. Que entrenyable es compartir mig cargador d`AK-47 amb una familia india, pare i fill. Pero avui parlarem de coses mes globals, parlarem dels vietnamites.

A primera vista, no sembla haver-hi diferencies entre un xino i un vietnamita pero si n`hi han i bastantes:

Llengua. Els vietnamites parlen com si fossin anecs: el 90% del vocabulari vietnamita son silabes amb 2 vocals de les quals una es la u amb lo que repeteixen constantment cua, mua, cau, cou, tau etc. No m`avala cap estudi linguistic pero es el que sento quan escolto vietnamita pel carrer.

Fisic. Alguns vietnamites arriben a ser molt machos i poden fardar d`un petit bigotet o fins i tot una mini barba, cosa que cap xino pot arribar a tenir. Tambe poden tenir el cabell bastant canos i fins i tot blanc, cosa que costa veure a Xina. Son encara mes tirilles i baixets que els xinos, pateixo pk no caiguin a dins del wc quan van a cagar...

Estetica. Si a Xina era facil distingir, urbanites, camperols, modernos, pijos etc, aqui al Vietnam costa molt mes. Primer pk no es veuen tribus urbanes ben definides; segon pk realment no sembla haver-hi gaire diferencia de classes socials; i tercer perque la frontera entra ciutat i camp es molt ambigua: sembla que tots treballin al camp pero a la vegada tinguin una paradeta de bocates al barri. Tots els nens van amb uniformes escolars mentre que els nois van bastant garrulillos, amb cadenikas de plata i anells de segell.
Com passava a Europa fa un segle, sta molt mal considerat estar moreno ja que s`identifica amb que treballes al camp i ets pobre, i per tant, especialment les noies, intenten evitar el Sol. Evitar el Sol al Vietnam es com intentar evitar la neu a Russia, pero ho intenten com poden. Aixi, veus a les noies que van amb moto tapades amb casi gurkas, fins l`extrem de portar mitjons amb sabates de taco, mascares o guants. A la que s`en va el Sol, comensa el despelote i adopten un vestuari mes normal per la calor que fot.

Aficions. No ser fins a quin punt es una aficio o una necessitat pero els vietnamites els hi tenen molt de carinyo a les motos. Si a Mongolia sent un marrec aprens a montar a cavall, aqui fan el mateix amb la moto. I un cop hi saben anar ja no baixen d`ella. Es molt surrealista veure families senceres montades en una sola moto (4 ocupants), avis amb pijama to locos amb la moto o penya portanti neveres. Tot es posible en una moto vietnamita.
Com els xinesos, tb son molt fans dels karaokes i del te, pero aquest ultim sel foten amb gel, no calent. Tambe fan molta vida al carrer pero bastant diferent que la dels xinesos. Si els xinesos ho cuinaven tot al carrer i passaven la ostia d`hores alla jugant a cartes o escacs xinesos, els vietnamites son mes de cuinar a dins, menjar a fora i fer una llarga sobretaula prenent sucs de fruita, menjant pipes o fent siestas. Afortunadament, no son aficionats a escopir a tort i a dret, gracies.

Hello sir! L`habit mes extes entre la poblacio vietnamita es intentar estafar el maxim possible als guiris i crec que ho aconsegueixen bastant, encara que per nosaltres resulti iguament baratissim. A diferencia dels xinos que suden bastant, els venedors vietnamites stan molt al loro dels guiris k passen al seu voltant i no es cansen d`oferir coses encara que ja te les hagin ofert fa 5 min quan tels havies tornat a creuar, si, es agobiant. En el tema transport hi ha montada una mafia important i t`ho posen molt dificil per intentar buscar un transport alternatiu. En canvi, es molt facil moure`t per Vietnam en el dia a dia pk tothom sap angles i tot esta indicat pel turista.

En fi, gent bastant diferent que els xinos, mes de cara a la pela del guiri i amb altres manies i costums.
I fins aqui ha donat de si Vietnam, dema ens embarcarem i remontarem el Mekong fins arribar a Cambotja i ballar el que tots espereu.... 

 Segons sembla, les siestes vietnamites es poden fer en hores de feina...

Siempre nos quedara Hoi An

Saigon. 21:30. Stic suant com un porc per molt k el ventilador que tinc darrere em refresqui la meva recremada nuca. Olor a incens del petit altar budista de la familia del hostel. Soroll a palillos picant contra tassons, la casera sta sopant arros. Internet accesible i rapid, anem-ho a aprofitar.

Dema si tinc temps, exposare les meves reflexions sobre Vietnam i els vietnamites en aquestes dues setmanes que portem per aqui. Avui parlare dels llocs on hem estat:

Vem comensar a Sapa, on segons els vietnamites fa un fred de collons i cal anar abrigats. Ejem... vale, no fa tanta calor com a la resta del pais, pero d`aqui a fred... tinc el presentiment que tot el que baixa de 20 graus ja es fred per aquesta gent... En fi, Sapa es una regio muntanyosa i relativament tranquila amb un temps plujos i molta, MOLTA boira a lo Silent Hill. Si ho combinem amb la penya que va amb mocadors per tapar boca i nas i sombreros xinos a mi em feia la sensacio d`estar en un escenari de Mortal Kombat, ergo bona presa de contacte amb Vietnam.

Hanoi, bon stage per adaptarse a la locura de trafic motociclero vietnamita pero poc mes a fer.

La Bahia dels Dragons i l`illa de Cat Ba va star b, imagineu-vos illes selvatiques estil Jurassic Park on envers de trobar-te velociraptors et trobes guiris i blatodeus. Ara mateix us preguntareu que son els blatodeus. Queda molt culte pero la veritat es que son les cucaraches, k acabo de buscar el nom en catala per wikipedia i em surt aquest. El cas, cucaratxes (queda millor aixi, amb tx k es molt catala) n`hi ha a a tot Vietnam pero per llavors encara no ho sabiem. Pel record queda una dramatica escena del Marcel i servidor en kayak intentant no embarrancar amb una roca, pur Titanic. Mes ens va valdre pk per l`aigua flotaven unes meduses molt maques.

De Hoi An que direm sino que ens vem trobar amb la Maria, que ens va fer de traductora i guia per aquests mons salvatges? La ciutat en si no te res mes que algunes platges interessants pero la companyia va ser grata i vem tastar tota la gastronomia local que fins llavors havia sudat de provar al deixarme enmirallar per kebabs a 70 centims d`euro i bocates d`ous ferrats a 50. A Hoi An vaig fer-me el primer bany de l`any que despres de passar-les putes i fredes per Russia i Mongolia s`agraeeix moltisim. Aigua neta i poca gent aixi k aprovada la platja.

Amb llagrimes als ulls i gran tristesa al cor, els nostres camins es tornaren a separar, ella marxaria al nord de Vietnam per descobrir les destinacions per nosaltres ja practicades, natrus marxavem a Qui Nhon que intueixo que en vietnamita vol dir "Cyber Nen" pk es aixo l`unic que hi havia: multitud de coles, universitats, nens i teenagers i moltissims cybers on aquests susodichos feien campana per jugar al Counter. A part d`aixo es una ciutat extranya. En principi es una ciutat platjera i hotelera pero de turistes poquissims i de guiris encara menys, ha sigut l`unic lloc del Vietnam on la gent et mirava raro i et saludava amb el tipic "hello", com feien els xinos que no havien vist mai blanquets pel seu poble. Les platjes, de lo milloret, vem anar a una davant del Barri dels Leprosos on em vaig banyar sol, sota l`atenta mirada d`alguns pescadors (i alguns leprosos).

I ara stem a Saigon, on retornem a les multituds de Hanoi pero amb un clima molt mes caloros i humid (no baixem dels 30 durant el dia). Hem fet unes interessants visites al Palau de la Reunificacio (antiga seu del govern sur vietnamita i que s`ha conservat tal qual dsd la rendicio d`aquests el 1975) i al Museu de la Guerra on deixen com es mereixen als yankies. Dema seguirem el subidon triunfalista amb els tunels del Vietcong...

3 acomodadors en proces de quedar gambes i iaia cuinera enfoten-se

Oda a la colonitzacio francesa

Es sabut que el menjar xines m`agrada i que per Ali Bei poden confirmar k soc un gran fan del plat 36. Pero joder, despres de 3 setmanes menjant noodles, arros, verduretes picants i panotxes acabes fins els cullons. La varietat d`aliments dels supers xinos telita: una stanteria de noodles, una stantaria de tes, una de galetetes|fruits secs i una de "embotits". Dius bueno, amb la de tes i galetetes et pots fer un bon berenar.... si? tens tots els tes que vulguis pero oblidat de posari sucre pk ni saben k es, el te sol aixi k et fots les galetetes (galetetes amb sabor pepinillo) amb aigua calenta practicament. Be... provem amb la d`embotits a veure que tenim? ahhh que interesant!! potetes de gall embassades al buit!! frankfurts x menjar crus i caps d`ocellets en su salsa! I like it.

Vist el panorama als supers, millor es menjar en les paradetes ambulants, clar que molts cops tampoc saps k et fotis a jutjar per la imaginativa gamma d`animals penjats que hom podia veure als mercats... Si te la sua d`on procedeix la xixa tens davant una amplia i barata oferta a Xina:

Noodles, tofu i arrossos amb totes les varietats de salses (picants) que vulguis.
Creps amb galeta cruixent a dins.
Pinxitos de carns mes que dubtoses.
Cuina Hui (els Hui son els xinos musulmans i fan menjar centre-asiatic, el k aki fan els pakis: kebabs)
Panotxes, castanyes i moniatos.
Fruita tropical (sobretot pinya, platans i mandarines)

La predominancia d`unes o altres paradetes varia en funcio de la regio on stas, per exemple a Xian com hi ha una amplia comunitat Hui, es mes normal trobar aquesta cuina i al sur de Xina, abunden les paradetes de fruita tropical. El principal problema de les paradetes es que hi ha motla cosa que fresca fresca no pinta, i star exposada tot el dia al fum (i a les escopinades) de les ciutats no ajuda.


En tot cas la cuina xinesa provada a Xina tampoc m`ha tret la son i m`ha cremat una mica. Millor aixo si que el monoton i penos menjar rus (rus i de gran part d`Europa)  pero per exemple, la carn a Mongolia dona mil voltes a tots els plats carnics xinos. No ho se, coses mes espectaculars que al nostre Ali Bei tampoc he tastat. Mes rares segur, mes bones no ho tinc tant clar, b pel nostre xino almenys...

El que si tinc clar es que he tingut una renaixensa gastronomica a Vietnam. Anar a un super i poder comprar pate, tonyina, llet, fins i tot una miserable baguette. Ahir em vaig emocionar al fotrem un got de llet amb sucre i galetes maria. El Marcel menja pizzes i hamburgueses a la vegada. Cremes de carbasso, ous ferrats, croissants, pa d`all!! Em sap molt de greu admetreu pero els francesos ven fer un bon treball aqui, gastronomicament parlant. I les aportacions que els gavatxos van fer en menjar es mesclen amb la cultura gastronomica autoctona (similar a la del sur de Xina: arrossos, peix, carn de porc...) creant curiosos i interessants apats a un ridicul preu (els menus en zona turistica costen 3-4 euros). Y que asi sea.

Tapetes xines fregides al moment. Not bad.

De moniatos a mandarines

Sur de Xina. Paissatges d`arrossars, bambus i bufals d`aigua mentre el cel raja i tu sues. Xinos amb barret de xino portant mandarines amb una balansa tipicament xina. Si, la iconografia tipica que tenim els occidentals de la Xina es el verd i fluvial Sur i no l`arid Nord.

I que hem fet del sur a part de la ja esmentada Emei Shan? Doncs primer vem parar a Fenghuang, poble k seria el resultat de mesclar l`estampa romantica de Girona amb el petardisme guiri de Lloret de Mar. Tot i estar a petar de turistes, a diferencia de Pingyao, Fenghuang em va molar sobretot per la vidilla nocturna que te el poble la qual vaig poder compartir amb autoctons al mes pur estil xino: karaoke, partides de daus i birres aigualides i molt gasoses. La seguent parada, va ser Sanjiang un poblet completament oposat a Fenghuang molt tranquil i sense turisme en el cual el Marcel i servidor vem fer un m'itic sopar de 6 plats amb pizza, carns, arrossos i pebrots picants. L`empatx encara ens dura. La resta de dies els hem passat bastant de relaz a la provincia de Guangxi (Camarilla de Guangxi forever) voltant amb bici, mirant pelis cutres de kung fu i seguint amb atencio el campionat nacional femeni d`halterofilia, un planazo com veieu.

Aixo es el que ens esperava despres del mitic sopar...

2 misteris sense resoldre queden en el nostre pas per Xina:

1. Els hi dona gustillo als xinos seures de cuclilles estil caganer envers de posar el cul al terra o cadira? Es un esport nacional casi tant extes com escupir....

2. Quina mena de pacte tenen o van tenir Xina i els alemanys? Pk tots els carrers stan plagats de Volkswaguens Santana negres??

Emei, la montanya de los simios

(escrit la nit del dijous 29)

Monestir de Huayan. Probablement a bastanta altitud. L`habiten un monjo budista, dos cuineres i un gos. Hostes: una parella xinesa i jo. Habitacio: una gelida cela amb 2 llits, un escriptori i un termo amb aigua calenta. Pur peregrinatge a una de les montanyes sagrades del budisme: la montanya Emei. A Xina existeixen 4 montanyes sagrades budistes i Emei Shan (shan vol dir montanya) es sagrada pk en ocasions dsd la cima es pot veure una especie d`aureola que es considerava la crida de Buda per anar al cel, i quan aquesta aureola apareixia, desenes de peregrins es tiraven al buit dsd la cima en busca de la pau celestial.

La meva intencio en principi no es tirarme al buit sino explorar la montanya (varies en realitat) k es al k me dedicat avui i el que em dedicare dema. El clima a Emei es casi subtropical, amb molt de verd i molta humitat. A les parts baixes de la montanya hi ha bastant turista xinorri pero conforme vas pujant van desapareixent i en parts del trajecte he stat 2h sense creuarme amb ningu. Occidentals nomes n`he vist 2 en tot el dia, m`encanta. Els xinos amb qui m`he trobat aixi com molts cartells no paren d`advertir que al loro amb els monos, que et roben el menjar, la motxilla etc. Tot acollonit me armat amb una canya de bambu i me emparanoiat amb el mes minim soroll al meu voltant pero la veritat es que els pocs monos que he vist o han suat de mi o s`han amagat al veurem.

A part de monos Emei Shan sta ple de temples o mes aviat ermites budistes. He suat bastant de veureles ja que totes son igual: amb 3 budes representant el passat, el present i el futur; un seguit de personatges frikis com guerrers amb 3 ulls, dracs o geishes zombies que protegeixen els budes; i multitud de baretes d`incens per honrarlos a tots plegats. Lo que realment mola d`Emei Shan son els llocs remots com el monestir on stic ara o la barraca-parada de fideus on he dinat; en certa manera em recorda a Mongolia quan stavem en plena estepa. Pero potser la sensacio de star en un lloc perdut es mes forta ara, pk stic sol por esos mundos.

(No he tirat x la cima al Marcel, s`ha kedat a la falda de la montanya i dema esperem retrobar-nos o haurem de canviar el titol del blog x 2 hombres y 2 destinos).

El Monestir Huayan, refugi per una nit plujosa. Si m`hi arribo a quedar 100 envers d`una nit ara segur que seria un gran mestre shaolin.

Bicis, gapos i fritanga

(ara torno a ser komu, seguim sense face ni fotos i publicant els post a cegues)

Xian, 8 del vespre. Al bar del hostel 3 pantalles. A la primera un reportatge xino sobre les meravelles de Corea del Nord. A la segona l'HBO amb una peli d'Al Pacino sobre l'eutenasia. A la tercera un resum dels partits dl Barsa a la champions x un canal xino. Not bad. I davant el Marcel amb posat serios advertintme k kuan anem al Mont Emei k no porti menjar a la motxilla k els micos m la voldran robar. Challenger accepted.

Almenys k hi hagi monos voldra dir k el clima sera calid. No ha sigut fins avui k ens ha arribat la primavera amb una temperatura acceptable abandonant x fi l'anorak. Joder, stic fart del fred a tot arreu i tot i k akesta primera setmana a Xina no ens ha fet ni d lluny el fred de Rusia i Mongolia, tb feia rasca. Entre ahir i avui la temperatura sta pujant a bon ritme conforme ens dirigim al sud de Xina.

Que dir dels zinos i Xina de moment? Dels xinos dir que a diferencia dels russos els hi encanta fer vida al carrer on es dediquen a atropellarte amb la bici, a cuinar i vendre fritanga, a jugar a cartes i sobretot a escupir. Tot aixo ho fan de forma escandalosa: amb la bici o moto piten encara k davant d'ells no hi hagi ningu, tiren les cartes com si tiressin plats i l'escupinada la sents d'una hora lluny i d la persona mes insospotada: una venerable anciana o un potencial pivonazo. Total k els xinesos son un festival de sorolls acompanyats x una olor a fritanga a vegades askerosa consekuencia dels menjars llefiscosos k cuinen com potes de gall o granotes.

A Beijing no tant pero a la poca Xina profunda k hem visitat, als caucasics (sobretot els k som d'ulls i cabells clars) ens miren com si fossim aliens. Els iaios es paren x investigarnos mes detingudament i fa limpressio k davant seu tenen un velociraptor amb minifalda. Els nens es queden flipats i obren els ulls com taronjes (b, tot lo k els hi permeten els seus ulls) a la vegada k et senyalen descaradament. La gent jove i adulta varien entre saludarte amb un hello!, mirarte disimuladament, ferte una foto d'estrangis o directament demanartela. Es... extrany, el k sta clar es k kuan vas pel carrer no passes desaparcebut.

Sobre la Xina k hem vist (Beijing basicament) dir k m'ha sorpres bastant lo avansats k stan. El transport public es excelent i barat, el reciclatge sta forsa implantat i els carrils bici (on tb i circulen les motos) stan d puta mare. Venint de Russia i Mongolia el canvi es encara mes xocant: Beijing li dona 1000 voltes a Moscou o St Petersburg en infrastructura publica i en moltes coses sta a laltura o supera Barna. Es massa d'hora x valorar tant positivament les ciutats xineses i es cert k Datong i Pingyao staven mes destartalades pero Xian tb lestic trobant a l'altura de Beijing i es una ciutat provincial...

Sobre les coses k hem visitat:
Beijing resulta interesant pero sta bastant petat de turistes i aixo k no es temporada alta. La Ciutat Prohibida i el Palau d'Estiu stan prou b, tb ma agradat la frikada de saludar la momia de Mao envoltat d'emocionats camperols i la part de la gran muralla k hem visitat es la canya sobretot pk no hi hem trobat turistes.

Datong, a mig cami entre Mongolia i Beijing, es una perdua de temps. Hi han unes coves budistes i un monestir excavat en una roca pero els monedtirs de Meteora a Grecia o Montserrat mateix stan millor.

Pingyao, una ciutat medieval a mig cami entre Beijing i Xian si k te interes pero la sobreexplotacio turistica l'arruina convertintla en una specie de Lloret on tot el centre historic son hoyels o botigues de souvenirs. Una llastima, suposo que fa uns anus valia mes la pena.

Res mes de moment, dema passarem revista a les tropes de terracota de Xian, a veure k tal...

 Els mongols pixen a qualsevol lloc. Els xinos construeixen muralles i s`hi pixen en elles. Es la diferencia entre el salvatgisme i la civilitzacio.

Vida en la estepa o como cagar entre estrellas y cabras

La setmana pasada la vem dedicar a Mongolia, un pais on un ters de la poblacio es nomada i sta dispersa entre un extens territori (la densitat de poblacio es la mes baixa del mon: 1.8 persones x km2). Amb akestes condicions no es d'extranyar k l'Estat stigui poc implantat i k els mongols tinguin un esperit d'independencia i llibertat k demostren en el dia a dia d la manera mes quotidiana: stic tallant llenya i m'entren ganes de pixar... Cap problema! Deixo la destral a un costat i pixo alla mateix, me la sua k tingui gent al voltant, no tengo nada k sconder! Que vaig en cotxe i davant tinc un camio k no em dexa passar? No problem, m'obro pas x la cuneta driblant peatons i l'adelanto a l'hora k el pito, puto lento! Osti, stic sopant al meu ger amb invitats i la digestio s'esta fent feixuga, nada colega! Traca de pets i em parteixo davant els comensals! Evidentment soc fan d'aquestes accions fetes x pares de familia, dando ejemplo!

Totes aquestes llicencies se les poden pendre i mes considerant la dura vida k es porta en el ger on poc tens mes enlla del teu rebany de cavalls/cabres/ vaques i la moto (fan dels moteros mongols a lo easy rider). Joder, es que fins i tot els nanos de 8-10 anys ja tenen les mans molt mes curtides k naltrus i ens han donat 1000 voltes en tot tipus de llisons de supervivencia: dsd encendre un foc a montar a cavall.

La nostra expedicio de Nacions Unides (2 sueques, 1 corea i natrus) ha resultat mes exotica k util en els gers on hem conviscut pero l'experiencia ma molat. A on mes podria haver provat la cervesa de cavall o el te de yak? A on mes hauria pogut cagar a pelo enmig de l'estepa veient les estrelles? Si, Mongolia val la pena.

PD: Especifico, Mongolia rural val la pena, Ulan Bataar es una caca.

De Siberia al Far West

(aquest post hauria d`haber stat publicat el 11 de Mars)

Naushki, frontera ruso-mongola. 16.40 a Mongolia, 17.40 a Russia, 10.40 a Badalona. El Marcel i jo stem fent un te per pur aburriment esperant a que aparegui alguna locomotora mongola que relevi la rusa, la qual fa 3h que ens ha abandonat.

En el nostre vago, fins arribar a Nashilk nomes erem el Marcel, jo i una sueca pero ara han pujat uns 20 mongols que segons el que ens han explicat, nomes van a comprar a Mongolia que es mes barat i tornen, com fan els francesos a Espanya. La resta de vagons han marxat juntament amb la locomotora russa, amb el que som un vago solitari en una estacio desertica amb un sol de la ostia, suant a muerte i despres de 6 nits seguides en trens (i x tant sense dutxarnos). Pero mes preocupant que aixo es que sens han acabat les reserves de fuets i magdalenes i nom'es ens queden llaunes de sardina i te.

Aquesta passada nit no se si el tren ha entrat en un portal magic o que pero el paissatge ha canviat radicalment. Ahir marxavem d`Irkutsk a uns -13 C deixant enrrera la frondosa taiga siberiana i ens hem despertat amb un paisatge arid, amb ranxos de vaques dispersos, pols i un Sol de llei: feel like in Far West. Si el canvi es xocant, tambe ho es pensar que aquest paisatge ES encara Russia, tot i que de russos elslaus ja pocs se`n veuen i com a idioma poc s`escolta: Mongolia is coming...

 Quan hom pensa en Russia no pensa en ranxos aixi...

Antropologia d'un rus

(escrit durant les llarguisimes hores al transiberia)

Al tren diguem que hem intimat bastant mes amb els russos que pel carrer i en els hostels. Com k tot el tren sta enterat de que som guiris, de tant en tant ens visiten uns quants russos curiosos de veurens tant lluny de la nostre terra (entiendese Badalona). S`extranyen k no haguem fet la mili, ens intenten ensenyar rus, s`interesen pel preu a Espanya de tot tipus de coses i finalment ens inviten a tes, cervesa o embotits. Natrus, stem agotant les existencies de fuet en compensacio.

Els curiosos que ens visiten actuen com a pont amb la resta de passatgers molt mes reacis a parlar amb extrangers (k no a parlar amb russos) ja sigui pk no tenen ni idea d`angles o pk simplement els hi suem. Poc a poc, els russos mes reticents comencen a entrar en el joc i a acceptar trossos de xoriso o fuet i a explicarte d`on son, on van etc. Al final acabes fent uns quans glops, alguna foto i intercanvi de mails. En resum, la majoria de russos tenen un tracte fred i distant en un primer moment pero es van obrint conforme et pillen algo de confiansa.

Un exemple d`aixo ultim es l`Andrei, un subtinent de la nostre edat destinat a Chita (prop d`Irkutsk) que ha comparit llitera al tren amb natrus durant 2 dies i 3 nits. L`Andrei te aparensa de garrulo, porta cadenika amb una creu, anell de segell, tatuatge a la palma de la ma i rapat militar. Vaja, que mel trobo a Rodalies i no es amb qui em posaria a parlar precisament. I en efecte, al principi poc vem parlar amb ell pero ja se sap que el roce hace el carinyo i al tenir un nivell d`angles similar (similarment patetic) hem acabat xerrant gairebe de tot, de pelis a noies, i hem compartint mes d`una xibeca russa. En fi, a base de converses en un angles penos, o amb dibuixos o signes he extret algunes conclusions about the ruskis:

Lo militar triumfa. Confirmadissim, gairebe tots amb els que hem xerrat tenen un vincle directe amb l`exercit o la policia, d`excombatens a Afganistan a cadets policials. I no es d`extrenyar ja que la mili es obligatoria per 1 o 2 anys hi ha molta feina de poli considerant que les stacions, els centres comercials i molts restaurants tenen arcs metalics anti armes amb el corresponent personal armat vigilant-los. Tambe hi han moltes patrulles de trafic dedicades a fer inspeccions aleatories als conductors civils sense parar de donar voltes a la porra (de fet, cal anar amb compte quan passes aprop d`un poli si no et vols emportar una ostia de porra).

Diversitat politica. Hem trobat opinions per a tots els ustos, des del que pensa que Putin es un corrupte i creuen que la la UE es la panacea i l`exemple a seguir a penya bastant nacionalista del pal l`OTAN es part d`una conspiracio mundial contra Russia, passant per gent directament apolitica. Sembla que la majoria han passat pagina respecte l`experiencia sovietica.

Tradicionals. Diguem que la gent jove en quant a relacions tenen un concepte similar a la generacio de la majoria dels nostres pares: parella stable dsd ben jovenet, pis i crios. S`extranyen que hi hagi gent que vulgui star soltera. Cuidao, la penya amb qui hem parlat sobre aixo es de la Russia profunda, suposo que moscovites i peterburguesos tenen un concepte mes liberal (o no).

Afers Exteriors. Sembla que els russos pel seu pais viatgen sovint, mes per temes laborals que per oci (molta gent desplasant-se del seu poble a la fabrica, universitat o cuartel) pero viatjar Russia enfora, poc.

Alcohol. Casi tots amb els que ens hem topat beuen, sobretot birra, pero tampoc beuen molt a saco. Sorprenentment no hem vist ningu amb vodka pel tren (si amb brandy o conyac). A les gelides tardes russes (-10 C) s`observa gent fotense birres fredes tranquilament pel carrer i penses quins cullons xd. Pero borratxos pocs, a Irlanda hi vaig passar menys dies i en vaig veure molts mes.

Cultura musical. Son uns pachangueros cutres: stiguis en un super, al tren o al carrer sempre sta sonant pop rus cutre o pop internacional similar. Tambe tenen especial afinitat per la musica retro italiana estil Franco Battiatto.

 

 Aqui els machos russos refrescant-se d`aquests calorosos -20 C

Més enllà del Volga

(aquest sera el primer de 3 posts escrits durant els dies del transiberia, publicats dsd Mongolia, i per cortesia del hostel sense fotos degut a la merda de velocitat)

La Rusia europea s`acaba. Vale, aqui el fred ja es nota amb forsa, la policia es menys nombrosa i mes passota i els russos modernos han desaparescut dels carrers. Vejam el que hem vist per la Rusia profunda:

KAZAN, banyada pel riu Volga, va ser una emblematica ciutat tatara (mongols europeus) conquerida per Ivan el Terrible en una gesta que pels russo es podria comparar a la captura de Constantinopla per part dels turcs. Pero la Kazan actual poc te d`aquest glorios passat: es tracta de la ciutat mes pobre i destartalada que hem visitat i de tatars, mes aviat pocs malgrat ser la capital de la Republica Autonoma del Tartistan. Mes que el kremlin de la ciutat, impresiona el Volga en toa su lujuria y esplendor i totalment congelat.

EKATERINBURG, tercera ciutat rusa en nombre d`habitants i primera plasa asiatica que trepitjem, es troba just atravessats els Urals. Mes parcs (congelats) i menys trafic que a Moscou pero poc a visitar a part d`una esglesia dedicada a l`ultim tsar afusellat no molt lluny de la ciutat.

Passat Ekaterinburg hem entrat a Siberia, estepa blanca salpicada per rius congelats, arbres despullats i llarguissims trens de carbo o gas. El transiberia ha fet parades mes aviat curtes a Omsk, Barbinsk, Novosibirsk i Krasnoyarsk, ciutats totalment industrials d`ensa que Stalin hi va traslladar l`industria de Ucrania al principi de l`operacio Barbaroja.

A Irkutsk, el mati ens ha rebut amb uns agradables -25 C apareixent escarxa a tot arreu, bigoti meu inclos. IRKUTSK es una ciutat forsa tranquila amb molta casa de fusta, molta penya buriata (http://es.wikipedia.org/wiki/Buriatos) i molta naturalesa a la vista. Des d`Irkutsk hem visitat el llac Baikal parcialment congelat, una estampa que m`ha recordat mes a un desert de sal que no a un llac. Es veu que es un lloc de domingueo pels russos que staven per alla fent-se els machos tirant-se aigua freda rmig despullats o fent barbacoes familiars a -10 C com si stiguessin a 30 C a la platja de Caldetes...

El Tsar i la seva Sacra Familia ens acompanyen en tot moment. Que la llum de Russia ens protegeixi!

Fetixisme sovietic

Avui la idea era anar al Kremlin, al Mausoleu de Lenin etc. pero es veu que pel tema de les eleccions presidencials han xapat el garito i ens han fotut els plans. Finalment ens hem dedicat a visitar les parades de metro que efectivament son molt mones pero vista una vistes casi totes. Val a dir pero, que son molt instructives i gens monotematiques, aixi tenim la parada en que ens explica com la liaven els partisans contra els nazis, la parada que ens explica com funciona una central electrica, la parada que exposa la revolucio de 1905 que va acabar amb una matansa etc.

A part de metros hem visitat el Museu de la Gran Guerra Patria, un museu relativament modern on texpliken com els sovietics van vencer els nazis a la 2GM. Per suposat to expliquen a lo grande, amb soldats gegants enarbolant banderes rojes i amb un ampli ventall darmament exposat. No obstant no tenia el carisma del Museu de Artilleria que vaig visitar a St Petersburg, un museu mes viejuno i freak amb una sala dedicada al senyor Kalashnikov i una altre dedicada als gossos bomba (http://es.wikipedia.org/wiki/Perro-mina_antitanque) amb taller per nens pk els dibuixesin!! En resum que el museu de Moscou seria com una specie de CCCB o Macba i el de St Petersburg seria lantic museu de Zoologia de Ciutadella.

En fi, mentre debato si fotrem una specie de Voll Damm russa de 8% aquesta nit o sperarme a beuremela en les aburrides hores al tren us deixo, segurament per uns dies ja que dema agafarem el transiberia i wifi o internet stable nomes Putin sap quan en tindrem.

Aquesta nit hem sofert un dur bombardeig pero el Marcel ha demostrat ser molt habil amb el 88mm abatent dos Stukes. 

MOCKBA

Avui Moscou ens ha obert les portes amb una benvinguda mes aviat gelida (-9) pero sense neu i poc gel, el que es d'agrair pels nostres pobres turmells. De tota manera teniem tots els ossos fets caldo despres d'una nit a tren nocturn en un vago de 3era on en l'espai que aqui s'asentarien 4 persones allà en poden dormir 6 estirades (de ben petites pk a mi ja em sortien els peus i no soc un Gasol....), si a Russia ja es va aixi no em vull imaginar els trens xinesos...

En els dies k porto a Rusia m'he aficionat de moment a dues coses: els bollitos de carn i col que venen arreu (20 rublos k son 50c deuro eeeeehh) i a descodificar el cirilic. Quan saps k la seva P es una R, la seva N al reves es una I o la H es una N comencen a cobrar algo de sentit tots els cartells que vas veient. I et dones compte que larrel de moltes paraules es grega i saps que aixo es un teatre i allo altre un restaurant, total que resulta molt util a la part que entretingut. Parlar el rus ja es una altre historia i el meu vocabulari es limitadisim pero sa dutilitzar constantment ja que ens hem trobat molt poca gent k sapiga o vulgui parlar en angles, inclos gent jove, de la nostre edat. Em pregunto si al institut fan segon idioma o es creuen el melic del mon a nivells hardcores. 

Altres curiositats que he anat observant es que no hi han gairebe gossos pel carrer (normal, s'ha de tenir cullons per passejar el gosset a les 7 del mati a 15 sota zero) i els pocs que hi han son semi llops abandonats. Tambe he observat que la seva immigracio b principalment de les exrepubliques sovietiques d Asia Central (Uzbekistan, Kazakhstan etc.) o de Siberia i que son facilment distingibles dels rusos eslaus ja que acostumen a ser bastant axinats i dominen els negocis de kebabs i badulakes (es a dir, el k aqui son els pakis alla son els siberians-kazakos). I parlant sobre els rusos eslaus son tots molt semblants, mes del k m'esparava, son majoria aclaparadora els ulls clars i els cabells de ros a castany, especialment d'un ros de color cendre i tots tenen el cabell llis, encara no he vist ningu amb cabell rissat. Es curios tambe la seva aficio a lo militar (molta gent amb pantalons o jaquetes de camuflatge a part dels propis i abundants soldats) pero a la vegada tambe a les flors on sempre hi ha rusos o ruses amb un ram a lespera de donarli a algu i a tota hora, ja que les floristeries stan obertes 24h (???) del pal torno a casa too taja de vodka pero abans de k la dona em foti bronca x arribar en aquest lamentable estat li comprare un ram de flors i follarem fins k surti el sol...

Be, per avui ja ni ha prou us deixo un paisatge tipic de barri suburbial sovietic amb mastodones de vivendes, cablejat a punta pala , neu i gel en abundancia.

Primeres impresions de la Mare Patria Russia

Amb la limitada experiencia que dona 2 dies per la Mare Patria ja podem observar un seguit de caracteristiques tipicament russes (o almenys peterburgueses)

1. No existeixen els cotxes blancs, TOTS els cotxes son negres degut a la merda que porten a sobre. Merda que no es altre cosa que rasputitza (fang barrejat amb neu) que no nomes sinstala en cotxes, terres i parets sino tambe en els nostres pantalons.

2. Militars a punta pala, cadets de 12 anys passejant pel port, sargents fent cua al McDonalds, donotes d-edat avansada fent petar la xerrada a l-estacio central etc.

3. Les jovenetes ruses son unes barbies i les iaies ruses son abonades de ibercamera. (Sembla que kuan et jubiles et regalen un abric de pells o en el seu defecte un barret).

4. Les misses ortodoxes son extenuants, es santifiquen mes de 50 cops durant la cerimonia i sajonollen una vintena de vegades. Pur airobic.

5. Els nens van amb una pala de platja per jugar amb la neu pero sobretot per netejarla dels carrers i servir aixi dsd ben petit a la Mare Patria.

En fi, us deixem amb les practiques militars dartilleria fetes avui al mati en la desfilada-presentacio dels nous missils balistics...

Ruta de campanya o como cojones llegar a Bangkok desde Leningrado

Molts sabeu a quins països viatgem pero no exactament què xafardarem a cada país, anem-ho a resoldre:

Iniciarem la marxa a Sant Petersburg, antiga capital imperial i esplendor de la Rusia tsarista. Seguirem per la ciutat que la va rel·levar com a capital, Moscou i d'aqui a una altre capital, la de la República del Tartistan: Kazan. Avui en dia no sembla que impresioni el seu nom però a l'edat mitjana els moscovites es baixaven els pantalons davant els mongols de Kazan... Abandonant la ciutat tàrtara arribarem a Ekaterinburg, als monts Urals: límit de la Rusia europea i inici d'Àsia i Siberia. Després de 2 dies sense baixar del transiberià farem parada i fonda a Irkutsk, on farem una excursió al llac més profund de la Terra, el llac Baikal.

D'Irkutsk abandonarem Siberia per anar a Mongolia, on ens espera el Desert del Gobi i les estepes salvatges on intentare vendre el Marcel per un parell de bons yaks. Entrarem a Xina a lo grande, visitant Beijing i la seva Ciutat Prohibida. Per aquella zona volem visitar també uns monestirs budistes, una ciutat medieval i obviament la Gran Muralla. Seguirem cap a Xian, ciutat no només coneguda pels seus guerrers sino tb per ser el final de la Ruta de la Seda. Virant a l'interior de Xina, entrarem a la regió de Sichuan, famosa pel seu menjar picant i pels pandes. D'alla, cap a la regió de Guangxi famosa pels seus arrosars i pels paisatges típics que hom pot observar en les decoracions cutres dels restaurants xinos. La ruta per Xina acabarà a la surenya i tropical regió de Yunnan des d'on creuarem la frontera cap al Vietnam.

A Vietnam, a part de buscar la Maria, creuarem el país de nord a sud començant per la muntanyosa zona de Sapa, visitant la capital Hanoi, la turística Badia dels Dracs, l'antiga i històrica ciutat de Hué i l'antiga capital de l'Indoxina francesa, Saigón (actualment Ho Chi Minh City). Remontant amb balsa el riu Mekong, arribarem a Cambotja on ballarem una vaina loca en un bar de Phnom Penh i visitarem els temples d'Angkor Wat, con sus monitos y sus piedras. Per acabar, entrarem a Tailandia on a Bangkok retaré a un combat de Mai Tai al Marcel per intentar fer-me amb el seu bitllet cap Australia!

Sobre consulats

Després de fer una intensa ruta diplomàtica pel món dels consulats de Barcelona les primeres impresions que he tret sobre la fauna que els habita són:

Consulat xinés:
Situat a una zona pija de barna (av Tibidabo) i esperant-nos un palauet digne de la segona potencia mundial que son, ens vem trobar amb un local que podria competir amb l'oficina de correus de Zona Franca amb la diferencia que estava repleta de families xineses de metre i mig en una fila, gent occidental a l'altre i una gran pissarra repleta de números digne de qualsevol casa d'apostes. Tot i la cutreria del local val a dir que el personal és eficient (curren fins i tot el dia de Reis), les cues ràpides i el visat barat, així k vem sortir casi tant satisfets com quan anem a Alí Bei. Cost: 30€

Consulat rus:
Res a veure amb el local xinès, l'oficina de visats rus és un lloc molt més formal replet dels típics posters d'agència de viatges i amb dos ruses molt mones (i molt fredes) atenent el personal. Si en el consulat xinés es respirava quotidianitat al rus feia la sensació que anessis a demanar una hipoteca, hi havia certa tensió a l'ambient. Cost: 80€

Consulat mongol:
Només dir que el meu pis després d'una festa inspira més seriositat que el consulat mongol. Es tracta d'una casa interior a l'estil de l'urbanització auditoril de Can Sants on t'atén una tia d'aquí, la cual el dia que vem anar estava fregant el piset mentre el seu company/novio estava fent reformes a la mateixa habitació. Jo que m'esperava un mongol amb trenes oferint-nos té de yak.... En fi, es veu que la tia aquesta té autoritat per expedir visats entre rentadora i rentadora. Per suposat, no hi havia ningú més a part de nosaltres solicitant visat, de totes maneres a la casa tampoc hi hagués cabut més gent... Cost: 65€

Consulat vietnamita:
No existeix a Barna amb el que hem hagut d'enviar la paperassa a l'embaixada de Madrid, per tant d'impressions poques. Només el dubte de saber pk cullons hi ha un consulat vietnamita a Tenerife i no a Barcelona. Cost: 75€ (incloent enviament a Madrid).

El otro día....

Bones tardes amics meus tots!
Donem per encetat aquest blog, avui dilluns 30 desde la Upf.
Que fem a la Upf:
 - estudiar?
 - mirar churris?
 - intimidar a nens de primer per a menjar-nos el seu bocata?
 - comprar els bitllets de russia?
 - mirar pagines de nenes maques al facebook?

Si, ho sabem, no només hi ha una resposta correcta però n'hi ha una que és el motiu principal:
Marxem de viatge.

Hhhhggggg todo empezó una calurosa tarde de verano en hgggg primer piso, tercer piso, que se yo? cuando dos elementos de acomodación pasaban las horas fuera de sala hablando de posibles viajes.

Van parlar d'Australia, van parlar de Xina i van parlar del Transiberià. Al final van enllaçar tot el que van poder i així va començar tot. Separats per milers de km, els dos joves emprenedors van iniciar una fructífera recerca de ciutats i territoris que va donar a peu a una primera ruta pel viatge, la qual ja seria practicament definitiva.

Marcellus & Komu viatjaran per Russia, Mongolia, Xina, Vietnam, Cambotja i Tailandia en els próxims mesos i esperen anar relatant les seves aventures i desventures (si es que els diferents governs no ens censuren).

No volem deixar de citar en aquesta primera entrada a gent que sense ella no podríem fer aquest viatge i ni tan sols ens hauria arrivat a passar pel cap. Roger Riu, Sonia Molina, Alba Oliveres, Jorge Carreras, Ainhoa Morodo, Gustavo i de més gent que ens fan sortir les llàgrimes només pensar-hi.
Més agraïments als nostres mecenes doncs sense els seus serveis regalats no sortiriem ni de Badalona: Alvaro Sarrià, Sonia Fernandez, Raul Pazos i Nil Barutel.

Komu & Marcellus