Més enllà de Tenotichtlan

(Sobre les zones visitades de Mèxic més enllà del DF)

Centre. Si llegeixes les cròniques dels conquistadors espanyols que van explorar els voltants de l'antiga Tenotichtlan sembla que aixecaven una pedra i apareixia un filó de plata. Doncs bé, vaig estar aixecant pedres pel centre de Mèxic i plata no, però pobles ex-miners reconvertits a "pueblos mágicos", a grapats. Taxco, San Miguel Allende, Guanajuato etc. són efectivament pobles que han passat del pic i la vagoneta al turisme, atraient principalment pixapins del DF més que guiris. Personalment aquests pobles tampoc m'han tret la son però m'han fet veure que el centre de Mèxic no és tan àrid com suposava sinó més aviat verd. Admetré també que el rollete norteño que porten molts dels seus habitants, amb botes de pell, cinturons estrafolaris, mostatxos i barrets rancheros m'han entusiasmat fins al punt de plantejar-me la compra del vestuari deixar-me un verdader bigoti mexicà. Afortunadament no ho he fet perquè hagués sigut la cantada màxima no ja per ser guiri sinó perquè els mateixos mexicans del DF cap avall rarament porten aquestes pintes. 

Vagonetes reciclades a floreros a Guanajuato

Sud. Si el centre no s'entén sense la mineria, els estats de Oaxaca i Chiapas no s'entenen sense l'enorme pes que exerceixen els pobles indígenes. En un entorn més salvatge i verge que el del centre de Mèxic, blancs i mestissos esdevenen fins i tot minories en molts pobles rurals d'aquests estats. No cal ser gaire observador per adonar-se d'aquest alt percentatge indígena ni per veure com el turisme hippiós per la zona és bastant elevat, a l'estil San Pedro de Atacama a Chile. Realment són estats on s'hi pot fer de tot: ecoturisme, turisme cultural, platjes etc. a un preu no tant abusiu com al Yucatán ni tampoc amb tant de guiri. Gastronòmicament també és una zona molt rica amb el famós formatge oaxaca (una espècie de gorgonzola), el mole o el millor cacau del país. Chiapas, on hi hem estat bastant més que a Oaxaca, m'ha recordat bastant a Bolívia en quant a indígenes parlant amb dificultat el castellà, esglésies suposadament catòliques amb rituals poc ortodoxos i la pobresa generalitzada que hi ha si exceptuem la ben cuidada San Cristóbal. Al final, t'acabes compte de l'enorme contrast cultural, social i econòmic entre Chiapas i el DF malgrat ser el mateix país, molt més exagerat que el que pot haver entre el poble més aillat d'Extremadura i la fashion Barcelona. 

 Escena típicament imperialista on güerita (rossa) gapuchina (espanyola) explota laboralment a un indígena, obligat a netejar unes Martins. 

Yucatán. Així com el centre és miner i el sud és indígena, el Yucatán històric (estats de Campeche, Yucatán i Quintana Roo) també sembla tenir una personalitat molt marcada digali caribenya, digali tropical. Si bé entre Chiapas i el Yucatán el paisatge no canvia gaire (tret de que desapareixen les muntanyes) si canvien bastant les seves gents. Si a Chiapas ens trobem amb un perfil d'indígena rural i pobre, al Yucatán ens trobem amb uns tius menys amerindis però més morenos, acostumats al contacte amb l'estranger i a una vida més urbanita i còmode. Al carrer ja no s'escolten nortenyes sinó música caribenya i la gastronomia local està farcida de fruita tropical i peix, elx xutes càrnics de la major part de Mèxic, queden en segon terme. Els seus habitants semblen més oberts que els seus parents del centre i del sud fins i tot en hàbits de vestimenta on les dones s'atreveixen a portar shorts -cosa impensable no ja a Chiapas si no a la mateixa DF- i els homes no babejen tant (o almenys ho dissimulen millor) al veure una guiri lleugera de roba. La pasta corre bastant pel Yucatán gràcies al turisme i encara que hi ha llocs sobre explotats per aquest (Chichen Itza, per exemple, sembla Port Aventura) altres com l'estat de Campeche encara estan relativament verges. La cultura maia està altament relacionada amb la regió (molta gent parla llengües maies) i de fet les ruines maies junt amb les platges són les principals atraccions perquè nacionals i estrangers visitin la Península. En fi, els yucatans m'han semblat penya alegre i oberta dels que no m'estranyaria que un dia els hi agafés per independitzar-se i crear una prospera Costa Rica com ja van intentar fa un temps.

(http://es.wikipedia.org/wiki/Rep%C3%BAblica_de_Yucat%C3%A1n)

Els carrers dels pobles del Yucatán a vegades semblen la riera d'Arenys

Costumari mexicà

(Sobre aspectes socio-culturals que em van cridar l'atenció a Mèxic)

Gastronomia. Aparentment hi ha una gran varietat de menjars tirats de preu i disponibles a qualsevol paradeta de carrer però la majoria d'aquests porten el mateix: tortilles i carn condimentada amb picant i lima. Pot canviar la forma i la proporció, es poden dir quesadillas, tacos, sopes o huacalchos, però seran combinacions molt similars. Així que si t'agraden les tortilles i la carn perfecte, si no ho passaрàs malament, especialment si ets vegeterià doncs costa veure un país més carnívor que Mèxic. La resta de plats que no segueixen la disciplina tortillo-càrnica tampoc és que siguin molt lleugers: sopes greixoses, fritangues (xurros, patates fregides) i bolleria per acabar diabètic. En canvi tenen un bon sortit de batuts i refrescos naturals com la jamaica per contrarestar els xutes càrnics que es foten. El tema picant és casi malaltís, fruita, palomites i gelats són coberts impunement per salsa picant com si d'un taco es tractessin. Amb aquesta dieta no és d'estranyar que la venjança de Moctezuma afecti als propis paisans i que els productes farmacèutics digestius estiguin a l'ordre del dia.

Respecte les begudes alcohòliques sembla haver-hi un tabú social. Vas a qualsevol taqueria i són incapaços de vendre't una miserable birra, només serveixen refrescs. El mateix passa a les festes al carrer: has de passar controls abans de poder-hi accedir i a dins tens tot el menjar i refrescs que vulguis però altre cop no pots comprar ni una birra. Venint de les festes barrials d'estiu de Barna amb pakibeers per tot arreu m'ha suposat un trauma. Malgrat els esforços per ocultar i vetar l'alcohol, s'entreveuen masses associacions d'alcohòlics anònims així com esporàdiques aparicions de penya completament trompa pel carrer com per creurem que simplement hi ha una majoria abstemia. Conclusió: sospito que molts mexicans no saben beure i que quan ho fan la lien parda, fet pel qual les autoritats (i també la societat) intenten ocultar-ho.

Greixos per un tubo

Amor. Passejar pels carrers i pobles de Mèxic és com estar enmig d'una telenovel·la veneçolana amb parelles tontejant, trencant i reconciliant-se per tot arreu. Els mexicans semblen tenir d'imperiosa necessitat d'exposar el/la xurri a la societat i competeixen per ser la parella més acarmelada i romàntica del dia. Pot ser maco si es tracta de la primera novieta dels 15 anys, però resulta cansí i cursi veure que la cosa no canvia amb parelles de 30. Els amoríos i desamores són tema de conversació habitual suposant grans traumes i espectacles per la gent, siguin nens o avis. I és que ara mateix, que estic en un cyber, la tia del costat està recitant en veu alta per una amiga la carta d'amor que li pensa enviar a un amic seu i bueno... pura diabetis. En serio, tant de rosa em perturba. Sorprèn també el gran nombre de parelles lesbianes que he vist pel DF i en canvi molt poques de gais, curiosament al revés que a Barna.

Aquesta parella si tingués 40 anys menys estarien fent cursilades terribles

Cultures indígenes. Les cultures precolombines tenen un gran pes en la societat mexicana i també en l'imaginari nacional de Mèxic i dintre d'elles l'asteca (o mexica) és la que més sobresurt bàsicament perquè és la que hi havia a l'actual capital del país. De tota manera cada Estat federal té la seva civilització fetitx de la qual la seva herència es fa notar i molt: els olmeques a Tabasco, els maies al Yucatán etc. A resultes d'això, els pobles indígenes no semblen estar gaire maltractats i les llengües indígenes són reconegudes (el nahautl parlat pels asteques i les llengües maies estan força exteses). De fet, la gran majoria de població és mestissa, sent extrany el mexicà que no tingui un avi o besavi indígena. Això no significa que no hi hagin revoltes indígenes de tant en tant (EZLN 1994) però la seva situació és molt millor que en altres països llatins relativament avançats com Chile, Argentina o Brasil.

Chamulanos de fieshta

Símbols nacionals. Havent viscut les Fiestas Patrias al DF no puc deixar de parlar dels pares de l'independència mexicana: Hidalgo, Morelos, Allende i la Corregidora. Unquartet bastant estrambòtic de polítics, militars i capellans que més haviat semblen Joaquín Luqui disfressat de cura (Hidalgo), Jack Sparrow (Morelos), Leon Bolkobsky (Allende) i Sara Montiel (La Corregidora, que també podria ser titol de peli porno barata). Complementen aquest quartet "los Niños Héroes", uns cadets que van ser massacrats quan els yankiees va ocupar el DF el 1847; i Benito Juárez un president d'orígens zapotecas que representa la maduresa de Mèxic com a Estat indepentent. Però junt a aquesta iconografia n'hi ha una no tant oficial i més pintoresca: bigotis postissos i crestes amb la tricolor nacional pels homes mentre que les dones opten per pestanyes postisses amb purpurina i s'afanyen a pintar-se les ungles també tricolor. També abunden els vestits tradicionals amb falda llarga que junt amb les paradetes de xurros i atraccions que s'instal·len pels carrers durant les festes donen un aire a Feria de Abril que t'hi cagues. De tota manera el complement més fashion i cutre que he vist és la perruca d'Hidalgo, que perquè ens entenguem és com si algú fes la perruca de Punset. 

 

Aqui tenim Sara Montiel i Jack Sparrow coneguts a mèxic com La Corregidora i Morelos. No sembla que alliberar Mèxic de l'opressió espanyola els ompli de felicitat. 

 A l'esquerra, el cura Hidalgo "too loco", a la dreta el mític locutor Joaquin Luqui.

Guia de supervivència al Metro DF

Si el DF és un món dins Mèxic, el metro és un món dins DF, un món encara més estressant que el propi DF que ja és dir molt. El còctel consisteix en 8 milions d'usuaris diaris passejant-se per les 12 linies de la xarxa i enllaunats en uns vagons molt estrets i curts. En serio, he anat en metros atestats de gent per tot el món, però lo del DF és molt hardcore.

Els mexicans són pura amabilitat quan esternudes (tot el metro et diu "salut") però alhora de sortir o entrar al vagó es transformen arrollant a tothom que es posi pel mig amb el que no és extrany veure estampides i "avalanchas" quan s'obren les portes. Per evitar tals incidents, a totes les parades hi ha policies encarregats de cridar des d'un pódium CÓRRANSE CÓRRANSE!! quan arriba un metro cosa que no se si serà útil però si graciosa. A certes hores també s'aplica l'apartheid sexual als vagons, amb vagons per homes i vagons per dones per evitar arrimes. Una bona manera d'incentivar l'homosexualitat perquè amb lo petats que van els vagons, arrimes vulguis o no.

Els venedors ambulants dins del metro també són molt mítics, molt més avançats que els de casa nostre que només venen kleenex i encenadors. Els del DF només els hi falta preparar tacos: venen tota classe de carmels, fundes de móvil, sudokus, aspirines, llanternes, cd's pirata (carregant a l'esquena un complet equip de música), llibres, pelis i un llarg etc. que converteix el vagó en un tot a 100 (a Mèxic seria un tot a 10 -pesos-). Els venedors passen de vagó en vagó a cada estació amb una triunfal entrada amb una cantarella similar a aquesta: 

En ésta ocasión, 

Les traigo un bonito bolígrafoooo,

Para aquella letra dificultosaaaa...

Para aquellos deberes angustiosoooos...

Para esas notas ocasionaleeeees... 

En rojo, azul o negrooo,

Por solamente 10 pesooooos...

La penya és bastant consumidora i sempre hi ha algú que cau (aquest algú a vegades he sigut jo xd). Finalment em declaro fan de les icones que es relacionen amb cada parada per facilitar l'identificació de les estacions a la gent analfabeta.  Algunes són fàcils de relacionar com la d'una creu roja per la parada "Hospital general" o una gamba per la parada "Camarones" però a veure qui és el guapo que relaciona la parada "Pino Suárez" amb el seu icona. Ignoro si hi ha una subcultura sobre aquestes icones al DF però si no n'hi ha l'iniciaré jo tatuant-me les icones de les meves parades preferides, ho prometo.

Feel like Titanic

Síndrome DF

(Aquesta entrada la vaig escriure en calent el dia que vam pirar del DF, fins a dia d'avui el meu amor envers Tenotichtlán perdura)

DF és sinónim d'estrès. No per res competeix amb Nova York i Tokio com a ciutat més poblada del món amb els seus 30 mil·lions d'habitants, contant els suburbis. Un país dins un país on ens hi hem aturat una setmana.

L'embargadura de la ciutat es nota només a l'entrar, on t'estàs tranquilament 1h entre que veus el típic "Bienvenidos al DF" i arribes al centre. Lo bo de ser tant gran és que hi pots fer de tot. Hem vist interessants museus com el d'Antropologia, barris bohemis com Coyoacán, santuaris (la Vírgen de Guadalupe), mercats, ciutats universitàries, llacs (Xochimilco), parcs (Chapultepec) i fins i tot acampades d'indignats (de profes davant una reforma educativa). Tot això sota una lleu però constant pluja i immersos 

Ho confeso, m'he enamorat bastant del DF. M'encanta el ritme frenètic que té molt a l'estil carrers vietnamites o xinesos, també el seu rotllo pseudo-cultureta i que sigui l'únic lloc del món on a part d'haver-hi emos teenagers, hi ha emos adults tenyits de lila xd.  No és una ciutat apte per tothom: pot ser perillosa en segons quins barris, sovint fa un temps de merda i està colapsada a nivell de gent i trànsit però hi podria viure una temporada fàcilment, és més, m'agradaria. Vaig sortir dient pestes de les capitals llatinoamericanes, doncs DF no és així, li dona mil voltes a Buenos Aires, La Paz, Santiago i Bogotà juntes, potser perquè té més historia que aquestes, potser perquè se les dóna de capital cultural de Llatinoamèrica o potser per la barreja de gents que hi trobes, el fet és que és una capital a l'altura del que ofereix el seu país, cosa que no poden dir les altres.

***QUE VIVA EL DF COJONES YA!!!***

Taco com a arma de destruccio massiva

No se com sera el creuament de frontera per Tijuana o per Ciudad Juarez - El Paso pero per Nogales ha estat ben tranquil. Es mes, l'entrada a Mexic ha sigut un catxondeo. Per començar no hi havia ni policia fronterera, sino una funcionaria que ens ha indicat que ens possessim en fila i apretessim e boto d'un semafor, si sortia verd podiem entrar al pais, si sortia vermell la tia ens revisava l'equipatge. Si, sembla una estupida prova del Grand Prix pero la cosa a Nogales va aixi. De tot l'autobus nomes a una persona li ha sortit vermell pero tambe ha pogut entrar sense mes contratemps. 

Passar d'Estats Units a Mexic es un shock important semblant a quan vaig passar de Xile a Bolivia o de Macedonia a Albania pero imagino que per un gringo ho es mes, al cap i a la fi naltrus ja stem bastant acostumats a la cultura llatina o realment ha estat un alleujement tornar a parlar castella. A mes, tant la Tania com jo teniem Mexic com a principal fetitxe del viatge aixi que hem entrat molt motivats. Aixi de motivats hem entrat que estem patint les consecuencies de menjar tacos i tortas amb picant a piñon fijo: colapso estomacal tras 48 horas en Mexico. Aquests xungos digestius sembla k son habituals per la gent extrangera que visita el pais, es tracta de la terrible Venjança de Moctezuma!!(http://es.wikipedia.org/wiki/Venganza_de_Moctezuma) . La Tania esta igual si fa no fa aixi que estem ideant ja un pla d'emergencia dietetica on no ens farem tant els xulillos amb el picant i aixi poder viure sense anar a buidar 4 cops al dia. Seguirem informant...

Especimen afectat per la terrible tacodependencia.

American people: How is it

Hollywood pesa. Almenys a la meva conciencia. Arribar als Estats Units i que tot et sembli familiar nomes pot ser el resultat d'haver vist centenars de pelis on et farts de veure polis motoritzans amb raybans o cloaques de les que surt fum molt abans de veure-ho en directe.

Efectivament la majoria d'imaginari yankiee es compleix amb vagabunds a dojo, hamburgueses i pots de llet extra grans i una barreja racial i cultural brutal i fascinant. La penya es sorprenentment amable i oberta (molt han d'apendre en aquest aspecte els seus antics enemics russos) i son pacients davant un angles poc treballat com el meu. Com tothom, tenen les seves manies com portar gorra de manera obsesiva, posar els preus sense impostos (cosa que fa que no sapigues el preu d'una cosa fins que passes per caixa) pero semblen bona gent. Ara, no pretenguis fer res sense cotxe perque les passaras putes. El transport public es per margis i limitadissim. L'Amtrak, la Renfe americana, es directament patetica. La vida no es contempla sense cotxe i que no em vinguin que es perque les distancies son molt besties, perque a Rusia tambe ho son i s'apanyen be sense carros. Per altre banda, la cultura gastronomica deixa molt a desitjar resumint-se tot en menjar xino, hamburgueses, pizzes o tacos pero no es una cosa que ens hagi de sorprendre: Hollywood tambe ens va prevenir d'aixo. En temes socials no he vist una marcada diferencia de classes ja sigui per barris o per vestimenta (obviament hi ha barris pobres i xungos pero no als extrems de les villas miseria de Buenos Aires) encara que si es cert que hi ha multitud de vagabunds fotentse pega pel carrer. Destaca tambe la cultura de tatoos, anant tatuats tan gent gran com jove i quedant clar que els yankiees van ser pioners en el tema tatoos dins la moda occidental. 

En conclusio podriem dir que els americans no son molt diferents que natrus (al cap i a la fi tots som occidentals) i que queden ben retratats a les seves propies pelis. 

Aquest pavo es Floki, un personatge de la serie Vikings pero be podria ser un dels vagabunds frikis que pululen per SF. 

Visions de la Costa Oest

3 son els estats que hem visitat als Estats Units: California, Nevada i Arizona. Cap d'ells l'hem fet amb profunditat no nomes perque a USA hi hem passat nomes 10 dies sino tambe perque un estat com California amb una poblacio similar a Polonia i un potencial economic similar a Italia mereix una visita a l'altura. Tanmateix dels llocs que hem visitat se'n poden extreure visions ben diferents del pais. 

Els americans diuen que San Francisco es la ciutat mes europea d'Estats Units i certament si que te un aire a ciutat ordenada i verda a l'estil alemany pero amb gent mes petarda i mes quitch. A diferencia de la majoria de California, a SF no abunden els llatins i si els xinesos. Putada, perque me les prometia felices parlant castella per aquelles terres havent d passar al meu angles precari i al xines encara mes precari. Instalats entre el Chinatown i Little Italy han sigut aquests barris pels que mes ens hem mogut. El Chinatown de San Francisco es realment un barri de xinos mes que una atraccio turistica i em podria creure que estic a Beijing si no fos perque la gent no escup ni els carres apesten a fritanga. De tota manera de xinesos a SF n'hi ha per tot arreu i sumen 1/3 de la poblacio. El Little Italy en canvi, es una broma de 4 pizzeries i de un grapat de iaios sicilians, essent un barri deborat pel molt mes dinamic Chinatown. El centre de la city esta farcit de gratacels com, imagino, qualsevol gran ciutat yankiee pero em causa impressio qual paleto de poble acostumat a veure les torres Mapfre com a molt. Tranvies, foques i bufals acaben de donar un toc curios a la ciutat. Una ciutat que mereix ser visitada ni que sigui per rememorar vells temps amb el Crazy Taxi... 

Muir Woods i Yosemite son els 2 parcs nacionals que hem visitat a California. I hem treure el barret davant lo be que els gestionen. Estats Units no tindra molta inversio publica pero els parcs naturals estan funcionant des d'inicis del segle XX quan a casa no es que estiguessim destruint la costa per fer hotels, sino que ni tant sols ens haviem plantejat per que collons servia un bosc mes enlla de caçar i buscar bolets. Total que aquests anys d'experiencia es noten i ho tenen tot molt preparat i cuidat, fins i tot amb transport public que t'hi porta, cosa impensable en la mentalitat nordamericana. La guardia forestal, una combinacio de becaris frikis, hippies, iaies i indis natius es atenta i eficient i families i jubilats dormen en cabanyes de fusta ecologiques i es passejen pels parcs sense arribar a agobiar, podent aixi disfrutar de les grans secuoies, els cervols i les muntanyes semi verges. I paro, perque semblo un panflet del departament federal de medi ambient nortamerica. 

Las Vegas mereixeria un post per ella sola pero intentare resumir-ho. En aquest enorme casino al mig del no res he fet moltes coses: disparar, apostar, perdre, guanyar tot el que s'espera que facis a Las Vegas excepte casar-se. El resultat ha estat maquissim i em quedo amb ganes de repetir (i casar-me finalment). Las Vegas es pur petardeo i de fet em sorpren que no hagin fet un "Las Vegas Shore" per la quantitat de garrulos yankiees i "albondigas" que pululen per alla. La gracia es que tota aquesta fauna es barreja amb parelles de jubilats, families amb nens, ludopates i extrangers formant una combinacio explosiva que pot compartir taula de black jack o piscina. Glamour als casinos? Ni por asomo. Pero qui vol glamour quan pots star ballant taja a la piscina del casino a ritme de Ryanna? O jugar a la ruleta amb banyador mullat? Las Vegas es per pendre-s'ho tot en conya i de fet, es una gran broma enmig del desert, una broma que m'ha encantat. Escolti!! I sense arruinar-se eh?

Una dieta lleugera i sana, la clau per viatjar pels Estats Units.

De San Francisco a l'Habana o Ruta Virreinal por Nueva España

Com no pot haver sud sense nord, i l'any passat ja vem fer el sud, aquest cop apuntarem al nord, a Nord-amèrica. Així que farem Estats Units, Mèxic i Cuba per tastar de cultures ben diferents però amb unes relacions molt forets i m'atreviria a dir que terribles.

Començarem a la cosmopolita San Francisco, per anar del paisatge alpí de Yosemite (http://es.wikipedia.org/wiki/Yosemite) al desert made in Far West de Nevada i Arizona on ens cobrirem d'or als casinos de Las Vegas i ens fotrem una hamburguesa doble acompanyada per aigualit cafè nord-americà en qualsevol Drive Inn de la Ruta 66.

Creuant per Nogales una de les fronteres més vigilades del món entrarem en territori mexicà visitant Guanajuato i el DF en plenes Fiestas Patrias. A Oaxaca menjarem chapulines i beurem pulque a Tepoztlán. Buscarem tresors maies per la selva de Chiapas i ens fotrem un bon xapuzón als cenotes del Yucatán. Finalment, volarem a Cuba i ens la farem de punta a punta (de l'Havana a Santiago) si els tifons i Fidel ens ho permeten.

Mes i mig d'aventures que un humil escrivent intentarà relatar com i quan bonament pugui... Que empiece el espectáculo!

Hijos de la Serenísima

Després de la tortuosa i caòtica Albània entrar a Montenegro és com passar dels Encants al Carrefour: sobreviu la cutreria a l'ambient però tot es més formal.

Montenegro durant el segle XX no era sinó un principat de macarrilles i contrabandistes que es dedicava al tràfic d'armes en les sempre constants guerres balcàniques. Dins de Iugoslàvia era una república sense pena ni glòria i durant la guerra civil es va unir alegrement a Sèrbia a bombardejar les ciutats costeres croates.  Tanmateix, la mala imatge de Sèrbia va passar factura i els montenegrins van optar per la independència no fa res, malgrat ésser la meitat de població sèrbia i mantenir unes relacions molt estretes amb Belgrad.

De contrabandistes sembla que s'han reciclat al negoci de l'hostaleria amb bastant d'èxit, si més no a la costa. I tampoc ho tenien difícil perquè el fiord de Kotor és de lo millor que hem vist al viatge malgrat la pluja que no ens va donar treva cap dia. És més, em sorprèn el poc turisme que hi havia malgrat ser Setmana Santa perquè tant el fiord com el poble s'ho valen.

Darrere el nom tant orco de Kotor, s'amaga el més melòdic de Cattaro, i és que el poble va ser construït i fortificat per la Sereníssima República de Venècia que hi ha deixat la seva empremta i de quina manera: carrers estrets, esglésies a punta pala, lleons de Sant Marc a cada cantonada etc. Kotor té un aire molt italià que fins i tot s'ha transmès a la gent, bastant més escandalosa i morena que els seus amics serbis.

De Kotor a Dubrovnik (Ragusa en italià), la cosa no canvia gaire: els paisatges segueixen sent fenomenals i la ciutat croata no es queda curta. Com Kotor, Dubrovnik també té un fort passat llatí en general i venecià en particular però és bastant més gran que el  port montenegrí. Observant les seves grans muralles, suntuosos palaus i riques esglésies es nota que va arribar a ser una ciutat important, tant és així que va esdevenir independent durant bastants segles (http://es.wikipedia.org/wiki/Rep%C3%BAblica_de_Ragusa) codiciada per venecians, hongaresos i otomans. Per la fama que tenia m'esperava una espècie de Venècia croata atestada de guiris i creuers i tot i que és de lluny el lloc més turístic i car que hem trepitjat, l'explotació turística no arriba a asfixiar (almenys a l'Abril) i clarament això fa gaudir-la més que la seva homònima italiana.

Total, que em declaro súper fan de la costa dàlmata.

Aquesta parella podria estar a dalt del Machu Pichu però no! això és Montenegro, un nom molt encertat si observem les muntanyes fotografiades...

Welcome to Albania: mercedes, búnkers and Tirana

Albania is not Europe. Aquest cartell hauria d'estar a tots els punts fronterers del país, advertint a qualsevol viatjant sobre lo que es trobarà. Perquè Albània impacta. Entrar a Albània és entrar a un país aïllat i singular on els Mercedes-Benz dels 70 conviuen amb carros de burros, on mini-búnkers construïts en granjes i platges es podreixen entre matolls i on immenses indústries fantasma destrossen boniques estampes paisatgístiques. 

Els albanesos no és queden curts i també són molts seus: els homes no viuen tranquils si no vesteixen una xupa negre desgastada, si no llueixen un poblat entrecejo i si no netegen el seu cotxe uns 20 cops diaris. La gent de poble, podrien ser perfectament extres a Bienvenido Míster Marshall o a qualsevol peli casposa dels 60: iaies amb mocador al cap i de rigorós dol, xavals amb rapats idèntics made in l'únic barber en 20 km a la rodona i senyoretes amb vestits que potser eren fashion a l'època de Coco Chanel però no ara. Els albanesos són també grans aficionats a passejar un i altre cop pel mateix lloc cosa que indica una alta activitat al carrer però també que tenen poc a fer. A part de passejar, els negocis i trapis també es fan allà en un costum molt àrab (i xinés). Sorpén també el fet de trobar-te albanesos més gitanos que Carmen Amaya i d'altres que bé podrien passar per serbis o russos i tots sense semblar tenir cap perjudici racial a diferència del que passa a Romania o que collons, a la majoria del món.

Conclusió, si Albània resulta interessant no és tant pel que hi ha sinó per l'ambient caòtic i desenfadat que té, tan allunyat no ja de l'Europa nòrdica sinó també dels seus veïns mediterrànis.

Boda a la albanesa

Cómo rehacer su vida tras un divorcio

Sèrbia. Imperi del mal europeu. Cuarter general des d'on els pèrfids serbis conspiren per dominar els Balcans. L'imaginari popular dóna a entendre de Sèrbia un país militaritzat, decadent i gris a l'estil de la seva amiga Rússia. I en canvi, només creuar la frontera des de Romania, dubtes si segueixes estant a Europa de l'est o a Europa Occidental, perquè realment les infraestructures estan força desenvolupades malgrat els bombardejos de que Sèrbia va ser víctima per part de l'OTAN no fa tants anys. I de gris res, més aviat blanc per la intensa nevada que ens va acompanyar els dies que vem passar allà. Pel que fa al nacionalisme, tampoc semblava que fossin molt ultres al respecte si bé no vaig gosar tocar el tema Kosovo. Així, sembla que els serbis han passat pàgina respecte els seus deliris de grandesa i lideratge iugoslau adoptant una postura més de realpolitik amb la que poder entrar a la UE com ja han fet els seus veïns croats i eslovens. Alguns dirien que Sèrbia se'n surt bastant bé del traumàtic divorci iugoslau encara que la UE no sembla ara per ara un futur marit molt encertat...

Respecte la capital, Belgrad comparada amb Moscou és Disneyland: la ciutat té molta vidilla, gens de militars, un castell medieval força interessant i fins hi tot la gent sembla simpàtica (clar que no es gens difícil ser més simpàtic que un moscovita). Òbviament Belgrad no pot competir amb les grans capitals europees estil Roma o París però ofereix una imatge bastant digne i les maquíssimes sèrbies hi contribueixen molt...

 No es un sismo, es la OTAN!

L'Antiga República Iugoslava de Macedònia és un Estat castrat ja des del seu naixement quan Grècia va imposar les condicions del seu enrabessat nom així com de la bandera (de la històrica bandera amb el sol de Vergina [http://es.wikipedia.org/wiki/Sol_de_Vergina]  a una copia barata de la bandera kamikaze japonesa). Castrat també pel poc fervor nacional dels seus habitants, on menys de la meitat de la població es considera macedònia mentre que albanesos, gitanos i búlgars sumen 1/3. Almenys, sent la República Federal Iugoslava més pobre, ningú va fer gaire cas a que es proclamés independent el 1991 i aquesta falta d'interès va salvar els macedonis de la carnisseria que estava succeint a la major part de l'ex-Iugoslàvia. 

En definitiva, després de la relativa avançada Sèrbia, m'esperava trobar un país més demacrat a l'estil Romania però si més no a la regió eternament fronterera d'Ohrid no és així. La ciutat homònima ha estat ocupada per grecs, otomans, búlgars i serbis amb el que l'ambigüitat nacional és total i les seves gents s'assemblen més als atxaparrats i morenos grecs o albanesos que no pas als seus veïns serbis. En tot cas, Ohrid de la mà del turisme ha aconseguit certa prosperitat essent un combinat entre una Lloret de Mar en temporada baixa i un poblet suïs anclat en un llac alpí. Sí, una combinació bastant extranya però precisament per això força interessant... 

Ruines, boira i aigües tranquiles. Deliris de qualsevol romàntic del XIX

A la vida hi ha moltes coses artificials. Una d'elles és Bosnia-Herzegovina. Un Estat sense patriotes. Un Estat amb una bandera dissenyada amb el paint una tarda de diumenge (http://es.wikipedia.org/wiki/Bandera_de_Bosnia-Herzegovina). En definitiva, un Estat de compromís per acabar amb una guerra.

Efectivament, Bòsnia-Hercegovina va ser el compromís de serbis, croats i bosnis per acabar amb la guerra civil, però vist el país fa la sensació de ser un compromís temporal que s'està allargant perquè no hi ha alternativa factible: els serbis (al nord i a l'est) controlen la meitat del país i s'auto-governen en el que a la pràctica és un Estat dins d'un Estat. Els croats (al sur) pressionen per tenir igual entitat i s'apunten al carro de ser les víctimes de la guerra junt amb els bosnis davant els pèrfids serbis, una visió bastant distorsionada de la realitat, ja que les carnisseries que van fer els croats contra bosnis i serbis no van ser poques. Finalment els bosnis intenten dirigir el timó del país com bonament poden. 

És el que hi ha en la regió més culturalment heterogènia en uns ja de per si culturalment heterogenis Balcans. Un segle de guerres és el que s'ha menjat Bòsnia-Hercegovina. Començant per l'atemptat de l'emblemàtic Gavrilo Princip (http://es.wikipedia.org/wiki/Gavrilo_Princip) que va provocar la I Guerra Mundial, passant per l'ocupació nazi i la lluita partisana i arribant a la carnisseria dels anys 90, on el setge de Sarajevo és el màxim exponent. I totes aquestes ósties han deixat cicatrius ben latents al país, tant Mostar com Sarajevo (les ciutats que vem visitar) lluïen trets de metralla i boquetes d'artilleria mal tapats a la majoria d'edificis i els parcs reconvertits en cementiris eren més que abundants. Si vols turisme de guerra, Bosnia-Hercegovina és el teu país. 

Sobre la resta, la veritat, Bòsnia-Hercegovina m'ha defraudat bastant. Mostar tenia teòricament l'interès del pont i del casc antic però ho vaig trobar tremendament sobreexplotat turísticament per una cosa que tampoc n'hi havia per tant. Per posar un exemple, Besalú li dona mil patades, tant de casc antic com de pont i és més tranquil. I Sarajevo és una ciutat més aviat lletjota on ni la salva el seu rollete de basars i estètica turca, molt més marcada a Albania que a Bòsnia. Encara sort de la cachimba que ens vem fotre... 

No es viruela, es metralla!

Capítol pilot: Transilvania

Segons l'imaginari popular Transilvània és una terra plena de castells, frondosos boscos i vampirs i la veritat és que la cosa no va gens desencaminada excepte pels vampirs. Castells n'hi ha tots els que vulguis: fortificacions romanes, castells medievals, palaus fortificats noucentistes etc. un repertori molt ampli fruit de ser una terra de fronteres on s'han fotut òsties romans i bàrbars, austríacs i otomans o hongaresos i romanesos. De boscos d'avets tampoc en falten, especialment als Càrpats, per on pul·lulen óssos que a vegades baixen als pobles com a barna baixen senglars de Collserola (ja no fa gràcia trobar-te un senglar a la cantonada a lo Robert Barathon, menys un ós). Finalment de vampirs res, el senyor Vlad Tepes de qui s'inspira Dràcula, tot i ser fill de la terra va exercir la seva carrera (empalar turcs) fora de la regió, per gran descans dels transilvans. Tot i això, si que és cert que hi ha quelcom de tètric a Transilvània: hom passeja per pobles deserts i  morts amb un temps fred, depressiu i gris i amb un inquietant silenci només trencat de tant en tant pel grallar dels peazo corbs que hi habiten. No cal dir que aquests passejos resulten fascinants oi?

Vampirs no n'hi ha però el que és gitanos, a puñaos. Especialment als pobles més rurals, són majoria i vesteixen molt folkorics. Les dones no disten gaire de les gitanes de barna, amb els seus mocadors i faldes multicolors. Els homes recorden els germans Dalton, americanes i pantalons negres, barrets amples i bigotis importants. Pel que sembla, els romanesos "blancs" els hi tenen el mateix carinyo que els hi pot tenir Garcia Albiol. 

Per mi, la gràcia de Transilvania (deixant a part els castells i els boscos que tb molen) ha estat el popurri de cultures que t'hi trobes, al punt de trobar gitanos amb passaport romanès vivint en una casa saxona en un poble de parla hongaresa.  Schäasburg, Kronstadt i Hermannstadt podrien ser pobles de la baixa Saxònia però són els noms originals de las ciutats transilvanes que hem visitat: Sighisoara, Brasov i Sibiu. Efectivament, van ser fundades per constructors saxons i poblades per colons magiars, i encara que avui dia la majoria de població és romanesa i gitana, queden bastants vestigis germànics i magiars sobretot en l'arquitectura, en el menjar (gulash hongarès, bones birres) i en el popurri d'esglésies luteranes, catòliques i ortodoxes que hi ha, per cert totes a petar. Pura globalització d'origens medievals.

                                                         Estètica típicament euro-oriental.

Balkans Shore

Y de nuevo volvemos a las andadas. Aquest cop fem una espècie de remember de l'Interrail 2007 amb l'Alex i l'Ori a la vegada que s'estrena en viatges l'Òscar, eminent historiador (post)modern. El destí, els Balcans i Transilvània de propina.

Aterrem a un poble que no coneix ni el tato (Tirgu Mures) enmig de Transilvània des d'on explorarem la zona per baixar seguidament a la Gran Serbia, o el que queda d'ella. Virarem cap al sud, als llacs Ohrid (Macedònia) i entrarem al país més pobre d'Europa (amb permís de Moldàvia), Albània. De la zona més pobre d'Europa passarem a la més pija dels Balcans: la costa dàlmata on passarem pel fiord de Kotor (Montenegro) i per Dubrovnik (Croàcia). Finalment farem turisme bèl·lic a Bòsnia Herzegovina, Motsar i Sarajevo.

Total, 6 països en 3 setmanes. Molta frontera a passar però tot sigui per guanyar l'Alba en el TripAdvisor...