lunes, 22 de diciembre de 2014

Homo Keralensis

Així com després de la tormenta sempre bé la calma, després d'un impertinent conductor de tuk tuks indoari, descobreixes la tranquil·litat d'un homo keralensis. Venint del tumultuós nord de la India, l'Estat sureny de Kerala ens ha brindat una setmana de pau i també de pluja, doncs el montzó s'ha fet notar més que mai. Però que és una mica de pluja quan estàs rodejat d'entranyables keralencs movent el cap de costat a costat?

L'homo keralensis és un èsser tirant a petitet amb el cabell molt rissat i de pell fosca. De fet, s'assembla més als malgashos de Madagascar o als melanesis de Papúa que no als seus compatriotes indoaris, molt més mesclats amb perses, àrabs i afgans. El gènere masculí s'acostuma a deixar un frondós bigoti més propi dels anys 80, no es tenyeix el cabell de taronja o vermell amb henna (molt habitual al Nord)  i envers de portar pantalons, porta una cómoda tovallola fins als genolls donant la sensació que acaba de sortir de la dutxa. El gènere femení no porta un vestuari tant exclusiu però és destacable la seva bellesa, si més no a la ciutat de Kochi, on les kochines són realment guapes.

Si Magnum tingués ulls i pell més foscos seria un homo keralensis de manual

L'homo keralensis també és bastant rojillo. Kerala está governada pel Partit Comunista des de fa décades, cosa que ha impulsat molt el transport públic (té una xarxa d'autobusos urbans i regionals envejable per la resta de la India), l'educació (Estat més alfabetitzat de tota la India), la igualtat social (s'observa molt poca pobresa) i la igualtat de gènere (el paper de la dona a la vida social és molt més alt del que trobem al Nord).

L'homo keralensis és cristià degut a la important influència, holandesa, portuguesa i francesa a la zona i en conseqüència menja porc, vedella i tot el que troba. Per no fer enfadar gaire la població hindú, l'homo keralensis sembla que només mata vaques els diumenges, dies que es fan grans cues a les carnisseries. Les vaques fa temps que van fer les maletes de Kerala davant d'aquest panorama i no se les veu pel carrer cosa que contribueix a que les ciutats siguin més netes. En canvi, sembla que els corbs han substituït a les vaques com a consumidores de la porqueria urbana, per altre banda escassa.

L'homo keralensis és un ésser tranquil en tots els aspectes. No procrea fins l'extenuació (l'índex de natalitat és similar al d'Europa, evitant la superpoblació), no pita (tant) a la carretera i no agobia els estrangers. 

L'homo keralensis és un gran cuiner. Combina l'omnipresent arròs amb coco i d'altres fruites tropicals així com tot tipus de carns, marisc i peix. I tot sense abusar de les espècies. 

Sí, l'homo keralensis em cau molt bé. 

Homos Keralensis amb la seva peculiar falda pescant al Mar Aràbic


domingo, 10 de agosto de 2014

Les 3 Gracies de Varanasi

Hom que va al nord de la India esta obligat a aturar-se a 2 emblematics punts: el Taj Mahal i la ciutat santa de Varanasi.

Sobre el Taj Mahal nomes dir que ha estat a l`altura de les meves expectatives que eren moderadament altes. Respecte Varanasi la imaginava com una ciutat decadent amb una legio de pseudo-hippies guiris i de cadavers hindus. I no ha acabat sent realment aixi... En quan a turisme m`ha semblat sorprenentment baixa la cota de pseudo-hippies i flipats de la vida que hi pululen, en canvi corren quantitats indigestes de japos a l`estil barna. Deixant el tema guiris, Varanasi es el paradigma de tots els topics del nord de la India que venen a ser 3: vaques, venedors implacables i merda, molta merda. 

Vaques. El topic menys negatiu. A Varanasi trobes vaques per tot arreu: a les vies del tren, en plena autopista, bloquejant la porta del teu hostel etc. Ja no resulta tant gracios trobar les merdes de vaca tambe per tot arreu, especialment si passejes de nit considerant que l`enllumenat public es nul. Aquest animal tant simpatic acostuma a menjar tot el que troba pel carrer, es a dir, una combinacio entre bruticia, plastics i menjar pudrit. Com la dieta no es molt sana, moltes vaques acaben posant-se malaltes i llavors les porten a un hospital de vaques (increible pero cert) on hi passen una temporada amb una dieta millor (tampoc molt) fins que es veuen capaces de tornar a menjar porqueria. 

Venedors implacables. Els venedors de turistades, conductors de tuk tuk i pseudo-guies del nord de la India i de Varanasi en particular son especialment pesats. No es conformen amb 40 NO`s per resposta i et segueixen impasibles durant una bona estona assegurant tenir un germa a BArcelona i insistint en la necessitat i la qualitat del servei o producte que et vol enxufar. Davant d`aquesta presio hom pot adoptar 4 conductes: 

L`educada. Aguantar estoicament el paio intentant raonar de que no vols el que t`ofereix. 
L`autista. Passar del pavo totalment, ni mirar-lo ni parlar-li. 
La borde. Deixar-li anar algo estil I don`t need anything!! Give me alone!! You understand that??
La vacilona. Intentar vendre-li algo al venedor, respondre que ets albanes a la pregunta de quin pais ets o qualsevol cosa que deixi descolocat al tiu per tal de que veig que li estas prenent el pel. 

Val a dir que al Vietnam amb el Marcel ens vem curtir bastant d`aquesta classe de penya pero a la India son mes durs de pelar. Despres de provar de fer l`autista he derivat a la borderia (bastant resultona al Vietnam) encara que quan estic inspirat tambe em diverteix l`actitud vacilona. En qualsevol cas, has d`estar sempre a la defensiva. En pocs paisos et sents tant dolar amb potes com aqui (potser a Cuba i al Vietnam).

Un apunt mes al respecte. A Varanasi trobes gent disposada a colar-te en incineracions familiars per unes rupies i a ensenyar-te on arraconen els moribunds per unes quantes mes. No m`extranyaria que et deixessin cremar cadavers per una bona suma. La prostitucio de les cerimonies funeraries de Varanasi pot arribar a fer fastic.  

Un insistent netejador d`orelles ha aconseguit un client dificil. 

Merda. Varanasi te el dubtos merit de ser la ciutat mes guarra a la que he estat mai. Em considero una persona bastant tolerant a la bruticia i desenes de testimonis poden confirmar que Can Rossello no es un oasis de pulcritud. Pero lo de Varanasi es passar-se. 

El tufillo dels carrerons del casc antic de VAranasi espanta a km: porqueria de tota mena es barreja amb caques de vaca, pixums humans (els indis no tenen cap problema en pixar a la primera paret que troben), gapos vermells, rates i una capa permanent de mosques. Un ambient vomitiu que t`invita a atravessar rapid els carrerons en busca del tan sagrat Ganges. Ah, pero a Varanasi no hi ha salvacio posible. El Ganges es considera el riu mes contaminat del planeta, en part per tota la merda que hi verteixen les industries de les afores de la ciutat, en part pels cadavers que hi tiren els indis (ja que segons la tradicio hindu, dones embarassades, nens i victimes de mossegada de cobra no es poden incinerar). Tot aixo no sembla importar molt als inids que es banyen i beuen del riu tranquilament. 

I com si fos un fet paranormal, alla, enmig de tota la porqueria, enmig de tota la putrefaccio, no hi trobes ni una sola cuca. He trigat setmanes a descobrir-ne la causa. He consultat experts biolegs. He realitzat simulacres d`ecosistemes. Finalment, he resolt que els petits dragons que corren per les parets indies son els responsables de que no hi hagi cuques. I aleshores es quan em pregunto per que aquest drago, aquest petit reptil que protegeix el mon d`una mes que segura plaga biblica de cuques indies, no es honrat i venerat com ho son la vaca i la cobra. La vida animal tambe es injusta. 

Engrescadora i habitual imatge en qualsevol ciutat india

De Rajputos i Rajputades

Rajastan, literalment terra de reis, sembla una versio real d`Agrabah, el regne imaginari d`Aladdin. Basars d`especies i joies, palaus i camells gegants formulen l`atrezzo idoni en el que nomes falten catifes voladores. Llastima que mes enlla de palaus camells i basars Rajastan no sembla oferir res mes. Si, el palau de Jodhpur esta molt be i la panoramica de Jaisalmer es espectacular pero m`he acabat aburrint entre tant palau  i tant venedor pelmaso. Perque efectivament el Rajastan es ja una zona forsa turistica on els venedors de especies, pashmines i postals van a dolor i resulten MOLT pesats.

A part de ser uns venedors implacables, els rajputos son personatges pintorescos: de pell fosca i estatura baixa, molts porten uns desbordants bigotis propis de l`epoca napoleonica i molts mes porten arracades daurades en forma de relles que els hi donen un aspecte de quinquis total. En contra del que pugui semblar, els rajputos no son musulmans sino majoritariament hinduistes i dins d`aquests, se`ls considera uns grans guerrers pero tambe excessivament violents, lluitant al llarg de la historia entre ells quan no es defensaven d`invasors externs com ara els mogols o els britanics. Tanta violencia no podia ser bona i ara com ara el Rajastan es un dels estats mes pobres de la India tant a nivell de riquesa, com de sanitat o educacio.

Una terra rica i a la vegada pobre. Fortaleses imponents en ciutats mediocres. Antics palaus luxuriosos caient-se a trossos. Ex-majarahas millionaris venerats per morts de gana. Aixi es Rajastan, un estat amb milions de turistes i milions d`analfabets. 

Un alegre rajputo ens saluda efusivament. Home detallista, porta l`iphone a conjunt amb el palau. 

viernes, 1 de agosto de 2014

Oda als Sikhs

(Estem a Varanasi a punt de acabar la ruta pel nord de la India pero el record de aquest temple mincita a deixarme mes llarga la barba)

Escric aquesta oda sobre la comoditat d'un llit i amb la panxa ben plena, ambdues coses gracies a la gentilesa dels sikhs que ens han acollit com a peregrins en el seu temple mes sagrat: el Temple Daurat.

Situat a la ciutat punjabi d'Amritsar (ciutat fundada per sikhs x cert), el Temple Daurat ofereix allotjament, menjar i recull espiritual no nomes a tots els sikhs sino tambe a qualsevol curios que vulgui visitarlo. Es mes, el sector serveis del temple no acaba en dormitori i menjador, tens garantida l'aigua potable a tot el recinte, una guardia templaria armada amb llances vetlla per la teva seguretat i fins i tot tens un cyber per poder bloguejar odes com la meva. El mes fascinant es que tota aquesta xarxa de serveis es sustenta per donacions i voluntaris, una legio de voluntaris que mantenen la cuina oberta 24h amb el mateix menu, menu que inclou arros, cigrons, sopa de verdures, pa, una pasta dolsa feta a base de blat de moro i te amb llet. Nomes els voluntaris dedicats a la infima tasca de pelar alls per la sopa de verdures ja ocupa a mes de 50 voluntaris. En fi, em trec el barret davant l'esfors logistic que fa aquesta gent per sustentar tots els serveis dedicats al peregri/viatger, a mig cami entre una fe obstinada i una cadena de produccio fordiana.


OH gracias bondadoso Dios por crear un templo en el que comer, beber y dormir!


Pero qui cullons son aquestes animes caritatives anomenades sikhs?
El sikhisme es una religio forsa moderna inventada per un guru a finals del segle XV. A mig cami entre l'Islam, l'hinduisme i el budisme, els sikhs creuen en un unic Deu, rebutjen les castes socials hindus i prediquen per la igualtat social, sexual i el respecte als animals.

Al Temple Daurat hi viu el guru que seria el lider espiritual dels sikhs, home sant que custodia les escriptures sagrades sikhs, les quals son transportades cada dia del Temple a una especie de biblioteca en una cerimonia que recorda les nostres processons. Com totes les religions, els fidels del sikhisme han de complir un seguit de regles capritxoses i en aquest cas forsa curioses resumides en les 5 K's:

Kirpan (punyal). Perseguits per musulmans i hinduistes des dels seus inicis, els sikhs han hagut d'estar sempre a la defensiva i no es d'extranyar doncs la primera regla: tot home sikh ha de porta un petit punyal per defensarse a si mateix o a un tercer en perill, pero mai per iniciar un atac. 

Kesh. Els homes no han de tallarse MAI el cabell ni la barba. No se si el guru tenia algo contra els perruquers pero el fet es que es va pulir aquest digne gremi d'un plumazo. 

Kanga (pinta). Per no acabar amb els cabells plens de merda, el guru va tenir un gest estetic amb els seus fidels: la obligacio de portar una pinta de fusta. 

Kara (brasalet). Mes regles estetiques: tot sikh ha de portar un brasalet com si les barbes no fossin prou tret de distincio. 

Kachehra (calsotets). Finalment el guru que es va inventar aquesta regla s'ho va marcar molt: tot home sikh ha de portar calsotets de coto. No se si darrera aquest manament hi ha que els sikhs anavem amb tot suelto o les dones sikhs van pressionar per tenir uns homes sexys pero el fet es que un sikh tb es distingeix pels gallumbos. 100% cotton. 

A part de les 5 K's tb destacar que els sikhs son semivegans (no menjen carn ni ous pero si formatge) cosa incomprensible veient la constitucio d'alguns sikhs puretes que stan bastant mes aprop del terma gordaco que qualsevol vegui k hagi vist. Imagino que s'inflaran de pa a dolor...

En fi, els sikhs resulten molt exotics als nostres ulls i personalment la seva simbologia i les seves tradicions m'atrauen bastant mes que les dels hinduistes (acabo amb una estocada a Shiva) que les trobo cutres i grotesques. 



lunes, 28 de julio de 2014

Ladakhi de corazon

Comensar el viatge amb mocs ensangrentats a 3500 metres amb picos de 5600 no es precisament un inici de ruta tranquil pero la zona be s’ho val. Parlo del Ladakh, un antic regne de l’Himalaya culturalment tibeta part ara de l’estat indi del Caixmir.  


Ladakh poc te a veure amb la India tipica i topica. El budisme es religio majoritaria envers de l'hinduisme, la llengua ladakhi es cosina germana del tibeta i la gastromia poc te a veure amb als sabors indis i molt amb els de l'altipla himalayenc. L'aspecte dels ladakhis tambe es molt tibeta: ulls axinats, cossos esbelts (les ladakhis son maquissimes) i pell recremada pel sol de muntanya. La gent jove llueix una estetica entre emos i modernos, tenen bastanta cultura motera i encara que estan forsa mes acostumats al turisme que els indis, son mes secots en el tracte. 

Leh, la capital ladakhi, te un ambient molt Prince of Persia amb mesquites, gompas budistes, venedors de pashmines i carrers arenosos. El paisatge de la regio combina valls verdes amb muntanyes completament desertiques algunes coronades per algun monestir budista o campament miliar, altres per un polssim de neu. Fer trajectes on the road pel Ladakh rodejat d'aquestes vistes es un plaer malgrat la sensacio que en qualsevol moment pots morir en una emboscada de talibans pakistanis o fruit de la conduccio too loca dels ladakhis en curves mes que inquietants. Sigui com sigui se me enamora el alma a l'Himalaya ladakhi. 

En una vessant mes espiritual resulta que vem coincidir amb la arribada del Dalai Lama al Ladakh on organitzava una especie de Primavera Sound Budista on ladakhis, nepalis, tibetans i pseudohippies/iluminats occidentals si donaven cita. Amb la deguda acreditacio protocolaria ens vem plantar alla en el que va resultar mes aviat el Monegros Festival a les 2 del migdia: tot de penya fent la siesta a ple sol en una esplanada desertica i voluntaris repartint aigua i galetes. Tot molt curios. Els monestirs budistes visitats si tenen un aire mes serio i els vaig trobar molt diferents a la perafarnalia i el barroquisme de les pagodes budistes tailandeses. Aqui impera la austeritat i la reflexio interior. Es percep doncs que l'escola budista de la que veuen els ladakhis i els tibetans (la tantrica) es molt diferent de la que impera al sudest asiatic. I sense deixar el budisme, em va sorprendre la quantitat de monjos que pululen pel carrer, tranquilament un 10 o 15% de la poblacio, percentatge similar al que podriem trobar a l'Europa medieval. Els monjos pero, sembla que es passen l'austeritat pel forro doncs eren destacables els pelucos, raybans i iphones que portaven. 

Y de repente no hay carretera


Caixmir oest
Si Ladakh m'ha posat tendre no puc dir el mateix de Srinagar, la capital del Caixmir. Poc li falta per semblar una ciutat assetjada on veus militars indis als terrats i a tot arreu per tal de controlar una poblacio local molt mes proxima al Pakistan que a la India. I realment feia mes la sensacio que estavem al Pakistan, amb els minarets cantant a dolor el final del dejuni diari degut al Ramadan i la gent lluint barbotes i gurkhas a lo muslim style. El tufillo a marihuana per tota la regio tambe es destacable, la herba creix incontrolablement i sens dubte es la causa de la mala conduccio dels caixmirs, que amb el morat que porten a sobre sels hi enrefot la carretera, la India i tot plegat. 

sábado, 19 de julio de 2014

Indian Summer o Com morir entre suors i diarrea


(Fa mes de 10 dies que hem comensat el viatge pero com sempre, el retras ja se m'acumula. Estem al Temple Daurat dels sikhs, a Amritsar on tenim allotjament i pensio completa per la patilla, o per la gracia del Guru, aquests si que saben fer fidels...)

Explorades a tope les Indies Occidentals, abandono els tacos pels thalis i la cumbia pel bollywood partint cap a la India en companyia de les belles i curtides Alba i Gloria. 

Comensarem per l'antic regne de Ladakh, una regio al mig del Himalaya amb aires tibetans. Del Ladakh budista passarem al rebel i musulmà Caixmir on esperem veure quelcom mes que misils apuntant al Pakistan. Al Punjab anirem a la Meca dels sikhs: el Temple Daurat d'Amritsar. Atravassarem gran part del Rajastan, terra de deserts, princeps i palaus. Mes tard ens espera l'obligada visita al Taj Mahal i seguint el Ganges arribarem a la mistica Varanasi. Finalment ens farem un homenatge de platja, peix i relax a Kerala, al sud del pais.

Mes i quart de viatge per la hetereogenia India, un desafiament especialment digestiu!!

Ruta de viatge

martes, 21 de enero de 2014

En el nombre de Fidel

Primer contacte amb les illes del Carib. Cuba. Illa no especialment atractiva en quan a coses per visitar però molt curiosa per la seva gent.
Abans que se m'indigni el personal admetré que Cuba si ofereix certs al·licients turístics al viatger: platges, pobles colonials i salsa a dolor. Però la salsa no m'entusiasma i els pobles colonials com Trinidad no m'han tret la son: els seus homònims mexicans els hi donen mil voltes.  Respecte les platges reconeixeré que m'esperava per tot arreu platges-resort estil Varadero i no ha estat tant així sinó que fins i tot he trepitjat algunes de les millors platges on he estat mai: les de Baracoa, selvàtiques, verges i amb una rica fauna i flora marina; i el Cayo Jutías un cayo amb legions de crancs ermitanys manglars i aus de carronya anomenades "auras tiñosas". Ambdós llocs sorprenent ment poc o gens concorreguts. Sobre l'Habana tinc sentiments contrariats, per una banda no ofereix gaire a veure i pesta a gasoil i fum degut al tràfic i als potingues que els taxistes posen als seus chevrolets dels 50. Per altre banda, el rollete decadent que té la capital cubana mola i els mateixos chevrolets dels que m'acabo de queixar donen una estampa retro a la ciutat que també motiva. I és que tot el centre de l'Habana em recorda (i molt) a la Barceloneta, amb els seus carrers estrets i bruts i amb balcons descuidats farcits de roba estesa.

Treus el Capitoli i em crec que estic a la Barceloneta. 

Però parlem ja de la gent. Tractar amb els cubans després de passar 3 setmanes amb els correctes i respectuosos mexicans és com una bufetada a la cara. La paraula "directes" es queda curta amb els cubans, gent que suda de formalismes i cortesies per demanar coses, fent servir exclusivament la forma imperativa. Et toquen i t'agafen tot el que poden i gesticulen més que un italià hiperactiu. Els dependents destaquen per la seva desidia currant i molts competeixen amb borderia amb els també molt simpàtics dependents russos. A part de descarats, van al que van i només diré que mentre estava canviant moneda a l'aeroport el propi segurata de l'oficina de canvi stava ja tirant la canya i la xarxa a la Tània. Tampoc es tallen un pél en perrear on sigui (per exemple en un parc infantil a les 5 de la tarda)  ni en repassar a conciència qualsevol pivón que passi pel carrer. Si per mi, home de cultura mediterrània i càlida, tot això ja em resulta violent no vull pensar que els hi resulta no ja a la penya dels països nòrdics sinó als modositos asiàtics... Als turistes se'ls intenta enganyar sovint, cosa freqüent també en altres països mitjanament pobres com Vietnam, però els cubans en això també resulten molt descarats sense la perícia que poden tenir vietnamites o tailandesos en timar. De fet, hi ha un estereotip molt definit del turista sigui d'on sigui: és fred i soso però te pasta i per tant, pagarà el que li diguis pel que vulguis. No per res el turista a Cuba és conegut pels cubans com "come mierda". L'Estat també participa en aquest clixé obligant al turista a una espècie d'apartheid on en principi utilitza mitjans de transport, botigues i moneda diferent que els locals. Per sort és fàcil burlar aquest apartheid i fins i tot hi ha cubans que no van a timar al guiri i són bona gent.

Fins i tot més fort que l'estereotip del guiri, és a l'Habana l'estereotip del "palestí" que és com li diu l'havanero a qualsevol immigrant que vingui de les províncies d'Orient (Santiago de Cuba, Baracoa...) Els tenen com a morts de gana que venen a la capital cubana o a treure el treball als seus fills o a delinquir, és a dir, la imatge que molta gent té a Espanya de marroquís i rumanesos. I certament l'Orient cubà és notablement més pobre que l'Occident (al punt que a Santiago em feia la sensació d'estar al Senegal) però d'aquí a adjudicar tots els mals de l'Habana als palestins hi ha un catxo. S'observa també cert racisme no se si inconscient o no en la societat cubana: els blancs s'acostumen a emparellar amb blancs, mentre que els mulatos i negres s'emparellen entre ells. En els cercles d'amistats amb qui m'he fet també he observat que blancs i negres no comparteixen excessivament llaços. Val a dir que abans de la revolució hi havia majoria blanca a l'illa cosa ha donat la volta completament degut a l'exili forçat de la classe alta (majoritàriament blanca d'ascendència espanyola) i a la major fertilitat de la població negre i mulata. Laboralment i socialment hi ha una igualtat impecable entre races però si que com dic, sembla que en relacions personals els cubans tendeixen més a fer-se "amb els seus".

A beber ron a tu puta casa!

No voldria acabar sense parlar de 3 coses terribles que fascinen als cubans:

Recordeu aquell innocent joc que jugava l'avi al bar de la cantonada? A Cuba el dominó s'ha convertit en un monstre. Com que el poker, la loteria i altres jocs d'aposta estan prohibits a l'illa, el dominó per parelles s'ha convertit en el joc estrella per on de sota mà les apostes van que volen. I com ja de per sí un cubà és escandalós, imagineu-vos un cubà que acaba de perdre al domino apostant... A ballar salsa no he aprés a Cuba però el que és dominó...

No se si tenen nostàlgia de la seva infantesa o són realment cursis però el fet és que gran quantitat de cubanes porten mitjes TERRIBLES. Hello kitty, Minnie, Jazmin, Barbie potser son les mitjes perfectes per una nena de 10 anys però NO per una tia de 20 cap amunt!!!!

Bigotis. Bigotis espessos. Bigotis fins. Bigotis canosos. PROU. És dur veure quantes cubanes tenen més bigoti que tu. No saps si regala'ls-hi un mirall o una gilette. Faré una tesis sobre la relació entre l'arribada de la menopausia i l'aparició del bigoti de les dones cubanes.

Cubans practicant el dolce far niente. En una estona algú dirà "oye papi, saca el dominó"