Comensar el
viatge amb mocs ensangrentats a 3500 metres amb picos de 5600 no es precisament
un inici de ruta tranquil pero la zona be s’ho val. Parlo del Ladakh, un antic
regne de l’Himalaya culturalment tibeta part ara de l’estat indi del Caixmir.
Ladakh poc
te a veure amb la India tipica i topica. El budisme es religio majoritaria envers de l'hinduisme, la llengua ladakhi es cosina germana del tibeta i la gastromia poc te a veure amb als sabors indis i molt amb els de l'altipla himalayenc. L'aspecte dels ladakhis tambe es molt tibeta: ulls axinats, cossos esbelts (les ladakhis son maquissimes) i pell recremada pel sol de muntanya. La gent jove llueix una estetica entre emos i modernos, tenen bastanta cultura motera i encara que estan forsa mes acostumats al turisme que els indis, son mes secots en el tracte.
Leh, la capital ladakhi, te un ambient molt Prince of Persia amb mesquites, gompas budistes, venedors de pashmines i carrers arenosos. El paisatge de la regio combina valls verdes amb muntanyes completament desertiques algunes coronades per algun monestir budista o campament miliar, altres per un polssim de neu. Fer trajectes on the road pel Ladakh rodejat d'aquestes vistes es un plaer malgrat la sensacio que en qualsevol moment pots morir en una emboscada de talibans pakistanis o fruit de la conduccio too loca dels ladakhis en curves mes que inquietants. Sigui com sigui se me enamora el alma a l'Himalaya ladakhi.
En una vessant mes espiritual resulta que vem coincidir amb la arribada del Dalai Lama al Ladakh on organitzava una especie de Primavera Sound Budista on ladakhis, nepalis, tibetans i pseudohippies/iluminats occidentals si donaven cita. Amb la deguda acreditacio protocolaria ens vem plantar alla en el que va resultar mes aviat el Monegros Festival a les 2 del migdia: tot de penya fent la siesta a ple sol en una esplanada desertica i voluntaris repartint aigua i galetes. Tot molt curios. Els monestirs budistes visitats si tenen un aire mes serio i els vaig trobar molt diferents a la perafarnalia i el barroquisme de les pagodes budistes tailandeses. Aqui impera la austeritat i la reflexio interior. Es percep doncs que l'escola budista de la que veuen els ladakhis i els tibetans (la tantrica) es molt diferent de la que impera al sudest asiatic. I sense deixar el budisme, em va sorprendre la quantitat de monjos que pululen pel carrer, tranquilament un 10 o 15% de la poblacio, percentatge similar al que podriem trobar a l'Europa medieval. Els monjos pero, sembla que es passen l'austeritat pel forro doncs eren destacables els pelucos, raybans i iphones que portaven.
Y de repente no hay carretera
Caixmir oest
Si Ladakh m'ha posat tendre no puc dir el mateix de Srinagar, la capital del Caixmir. Poc li falta per semblar una ciutat assetjada on veus militars indis als terrats i a tot arreu per tal de controlar una poblacio local molt mes proxima al Pakistan que a la India. I realment feia mes la sensacio que estavem al Pakistan, amb els minarets cantant a dolor el final del dejuni diari degut al Ramadan i la gent lluint barbotes i gurkhas a lo muslim style. El tufillo a marihuana per tota la regio tambe es destacable, la herba creix incontrolablement i sens dubte es la causa de la mala conduccio dels caixmirs, que amb el morat que porten a sobre sels hi enrefot la carretera, la India i tot plegat.
