martes, 21 de enero de 2014

En el nombre de Fidel

Primer contacte amb les illes del Carib. Cuba. Illa no especialment atractiva en quan a coses per visitar però molt curiosa per la seva gent.
Abans que se m'indigni el personal admetré que Cuba si ofereix certs al·licients turístics al viatger: platges, pobles colonials i salsa a dolor. Però la salsa no m'entusiasma i els pobles colonials com Trinidad no m'han tret la son: els seus homònims mexicans els hi donen mil voltes.  Respecte les platges reconeixeré que m'esperava per tot arreu platges-resort estil Varadero i no ha estat tant així sinó que fins i tot he trepitjat algunes de les millors platges on he estat mai: les de Baracoa, selvàtiques, verges i amb una rica fauna i flora marina; i el Cayo Jutías un cayo amb legions de crancs ermitanys manglars i aus de carronya anomenades "auras tiñosas". Ambdós llocs sorprenent ment poc o gens concorreguts. Sobre l'Habana tinc sentiments contrariats, per una banda no ofereix gaire a veure i pesta a gasoil i fum degut al tràfic i als potingues que els taxistes posen als seus chevrolets dels 50. Per altre banda, el rollete decadent que té la capital cubana mola i els mateixos chevrolets dels que m'acabo de queixar donen una estampa retro a la ciutat que també motiva. I és que tot el centre de l'Habana em recorda (i molt) a la Barceloneta, amb els seus carrers estrets i bruts i amb balcons descuidats farcits de roba estesa.

Treus el Capitoli i em crec que estic a la Barceloneta. 

Però parlem ja de la gent. Tractar amb els cubans després de passar 3 setmanes amb els correctes i respectuosos mexicans és com una bufetada a la cara. La paraula "directes" es queda curta amb els cubans, gent que suda de formalismes i cortesies per demanar coses, fent servir exclusivament la forma imperativa. Et toquen i t'agafen tot el que poden i gesticulen més que un italià hiperactiu. Els dependents destaquen per la seva desidia currant i molts competeixen amb borderia amb els també molt simpàtics dependents russos. A part de descarats, van al que van i només diré que mentre estava canviant moneda a l'aeroport el propi segurata de l'oficina de canvi stava ja tirant la canya i la xarxa a la Tània. Tampoc es tallen un pél en perrear on sigui (per exemple en un parc infantil a les 5 de la tarda)  ni en repassar a conciència qualsevol pivón que passi pel carrer. Si per mi, home de cultura mediterrània i càlida, tot això ja em resulta violent no vull pensar que els hi resulta no ja a la penya dels països nòrdics sinó als modositos asiàtics... Als turistes se'ls intenta enganyar sovint, cosa freqüent també en altres països mitjanament pobres com Vietnam, però els cubans en això també resulten molt descarats sense la perícia que poden tenir vietnamites o tailandesos en timar. De fet, hi ha un estereotip molt definit del turista sigui d'on sigui: és fred i soso però te pasta i per tant, pagarà el que li diguis pel que vulguis. No per res el turista a Cuba és conegut pels cubans com "come mierda". L'Estat també participa en aquest clixé obligant al turista a una espècie d'apartheid on en principi utilitza mitjans de transport, botigues i moneda diferent que els locals. Per sort és fàcil burlar aquest apartheid i fins i tot hi ha cubans que no van a timar al guiri i són bona gent.

Fins i tot més fort que l'estereotip del guiri, és a l'Habana l'estereotip del "palestí" que és com li diu l'havanero a qualsevol immigrant que vingui de les províncies d'Orient (Santiago de Cuba, Baracoa...) Els tenen com a morts de gana que venen a la capital cubana o a treure el treball als seus fills o a delinquir, és a dir, la imatge que molta gent té a Espanya de marroquís i rumanesos. I certament l'Orient cubà és notablement més pobre que l'Occident (al punt que a Santiago em feia la sensació d'estar al Senegal) però d'aquí a adjudicar tots els mals de l'Habana als palestins hi ha un catxo. S'observa també cert racisme no se si inconscient o no en la societat cubana: els blancs s'acostumen a emparellar amb blancs, mentre que els mulatos i negres s'emparellen entre ells. En els cercles d'amistats amb qui m'he fet també he observat que blancs i negres no comparteixen excessivament llaços. Val a dir que abans de la revolució hi havia majoria blanca a l'illa cosa ha donat la volta completament degut a l'exili forçat de la classe alta (majoritàriament blanca d'ascendència espanyola) i a la major fertilitat de la població negre i mulata. Laboralment i socialment hi ha una igualtat impecable entre races però si que com dic, sembla que en relacions personals els cubans tendeixen més a fer-se "amb els seus".

A beber ron a tu puta casa!

No voldria acabar sense parlar de 3 coses terribles que fascinen als cubans:

Recordeu aquell innocent joc que jugava l'avi al bar de la cantonada? A Cuba el dominó s'ha convertit en un monstre. Com que el poker, la loteria i altres jocs d'aposta estan prohibits a l'illa, el dominó per parelles s'ha convertit en el joc estrella per on de sota mà les apostes van que volen. I com ja de per sí un cubà és escandalós, imagineu-vos un cubà que acaba de perdre al domino apostant... A ballar salsa no he aprés a Cuba però el que és dominó...

No se si tenen nostàlgia de la seva infantesa o són realment cursis però el fet és que gran quantitat de cubanes porten mitjes TERRIBLES. Hello kitty, Minnie, Jazmin, Barbie potser son les mitjes perfectes per una nena de 10 anys però NO per una tia de 20 cap amunt!!!!

Bigotis. Bigotis espessos. Bigotis fins. Bigotis canosos. PROU. És dur veure quantes cubanes tenen més bigoti que tu. No saps si regala'ls-hi un mirall o una gilette. Faré una tesis sobre la relació entre l'arribada de la menopausia i l'aparició del bigoti de les dones cubanes.

Cubans practicant el dolce far niente. En una estona algú dirà "oye papi, saca el dominó"