Sumatra o L'Islam a lo tropical

Sumatra és una peazo illa (cinquena més gran del món) al extrem occidental d'Indonèsia amb un clima tropical de sol i pluges i totalment coberta per jungla. L'asfixiant humitat i els ocasionals tsunamis i guerrilles secessionistes no ajuden gaire a que sigui una destinació atractiva ni fàcil ni pels guiris ni pels propis indonesis. Doncs bé, en el meu habitual masoquisme viatger, ha estat l'illa on he passat més temps (1/3 del viatge) en gran mesura sol i en ple Ramadà. M'he mogut bàsicament en tres ambients: l'agobiant i oblidable capital Medan, la regió islàmica d'Aceh i la jungla. Només a la jungla he trobat algo de de presència turística (sobretot holandesos) essent casi un extraterrestre a Aceh i a Medan amb les habituals salutacions i peticions de foto dels encuriosits locals.

Els sumatrenys són bastant diferents que els seus veins javanesos i ja no dic dels balinesos o florensis. Són gent més alta, amb cares més allargades i marcades, amb poc aspecte oriental i molt d'àrab, persa o indi. Els homes, amb nassos rectes "a la grega", són molt cotitzats entre les javaneses de nas aixafat típicament malai així que els sumatrenys es barallen per anar a fer erasmus a Jakarta i triomfar per causes nasals. Són gent molt orgullosa i deprecien a javanesos i balinesos als quals els acusen de corruptes i d'haver-se venut sempre al colonitzador de torn (holandesos, japonesos, turisme actual)  a diferència de Sumatra. Certament la historia els hi dona bastant la raó: les revoltes a Sumatra contra tota potència que volgués fotre mà a l'illa eren molt més habituals i violentes que a la resta d'Indonèsia però no amaga també certa enveja dels sumatrenys envers els javanesos degut a que en el passat Sumatra era l'illa que dirigia el cotarro a la regió i amb el temps Java l'ha substituït. Però això no li pots dir a un sumatreny.

Dins de Sumatra, els més ultres són la penya d'Aceh, a la punta oest de l'illa. Aceh, amb les seves grans mesquites, la rigorosa vestimenta femenina i els seus avis prenent café negre a la posta de sol, mira més cap a La Meca que cap a Jakarta. I efectivament se senten orgullosos d'ensenyar àrab a l'escola, de dir-se Abdullah o Alí i de regir-se pels principis de la Sharia, implantada a tota la regió. Se senten país i els conflictes amb el govern central indonesi han estat constants amb una guerrilla separatista que feia de les seves fins el fatal tsunami del 2004 quan van deixar les armes i van arrimar l'hombro en refer Aceh de la devastació. I passats 11 anys, encara el fantasma del tsunami és ben present en forma de pobles i barris completament arrasats i deshabitats o quan parles amb gent i t'adones que qui més qui menys va perdre-hi un germà, pare o fill. Curiosament, l'impacte del tsunami va reforçar la fe dels acerins amb l'Islam, degut a que les mesquites van ser els únics edificis que van aguantar el tsunami per voluntat divina,  com si no tingués a veure el fet de que les mesquites eren els únics edificis de ciment i construïts amb els millors materials...

Komu en la marina mercante. Aquest buc va ser arrastrat pel tsunami 4km a l'interior de la costa com si fos un vaixell de paper. A veure qui és el guapo que el torna al mar. 

No és d'estranyar doncs, que un pobre i afamat infidel com jo, en una regió tan fervorosament creient acabés passant penúries per trobar algun garito on dinar (d'estrangis) en ple Ramadà. També és cert que Aceh em va brindar la oportunitat de viure la celebració del final del Ramadà on tots els aceris s'emborratxen de té (més no poden) tiren petardos i organitzen cavalcades amb carrosses de colors i llums on s'hi pugen speakers resant a ple pulmó en un mix entre processó catòlica i feria d'Abril. Un d'aquests espectacles bizarros que em posa.

El nostre guia selvàtic, a gustísim 

El rigorós islam i el fatalisme tsunàmic desapareixen conforme t'endinses a l'interior de l'illa: a la jungla la gent està més preocupada per cultivar tonelades d'apestosos durians (fruita tropical d'olor fètida però gust acceptable) que de realitzar les 5 pregàries diàries. Aquest relaxament de les costums musulmanes ens va permetre gaudir d'alguna que altre cervesa a la selva encara que la venjança d'Allah no es va fer esperar i ens va enviar una plaga de sangoneres que van fer un gran àpat amb els nostres turmells. Realment, i com segur recorda la senyoreta Mònica, a la selva vem patir, però va ser un exercici més de masoquisme del qual em queda un bon record. La veritat és que nit a la selva amb els xavals explicant dubtoses històries de tigres atacant aldees o les festetes que ens vem muntar amb el nostre simpàtic i desdentat guia a base de jungle juice i altres productes locals se'm han gravat més que no pas veure un orangutan a la copa d'un arbre tirant-me fruites al cap. I és que la gràcia dels viatges és que t'esperes d'aqui i d'allà i al final t'enrecordes d'allò altre que ni tan sols t'havies imaginat trobar-te, c'est la vie...

Inici del llarg retorn de la jungla 

Caminando entre dinosaurios

Passat el glamur & garrulisme de Bali, hem arribat al port de Labuanbajo a l'illa de Flores. El port de Labuanbajo té el mateix interès turístic que pot tenir Cornellà. Consta d'una carretera freqüentada per furgo-taxis tunejades amb grans bafles sonant ben greus i dones amb mocador venent gelatines de color incert i procedència dubtosa. A banda i banda de la carretera destartalats edificis de fusta alberguen restaurants, supermercats i hostels amb habitacions horribles; a Labuanbajo s'hi podria rodar perfectament un spaguetti western. Que cullons fem aquí???

La resposta la tenim en un rèptil, en un gran rèptil anomenat drac de Komodo que viu a diverses illes properes a Labuanbajo. D'això s'alimenta el port, el qual passaria sense pena ni glòria sense la presència d'aquest bitxarraco a la seva regió. Doncs si, resulta que aquest llargandaix motiva a més d'un guiri i més de dos per anar a Labuanbajo i embarcar-se cap a les illes de Komodo i Rinca a veure dracs menjant búfals. En realitat te'ls trobes més aviat foten-se la siesta però l'experiència ja val la pena només per veure aquestes moles movent-se o per escoltar les terribles histories locals sobre nens descuartitzats pel bitxo. Moments crítics com l'emboscada de dos dragons amb la Mariona a punt de fondres mentre el nostre ranger es creia un superheroi també seran recordats en els anals d'aquest 

viatge.

Finalment, el propi trajecte fins aquestes illes, convivint a la borda d'un vaixell un parell de dies no ens han convertit en grans llops de mar però sí han estat un bon colofó final al viatge de tots 5 junts que no sense drames i aventures provocades per l'erupció del volcà Raung i el tancament de l'aeroport de Denpasar, ens hem dispersat entre Barcelona, Bali i Sumatra...

Sexe amb amor entre dos dragons

 Ja se sap que després d'un polvet entra gana

Lloret de Bali i la Nusa Brava

Arribar a Kuta, capital del petardeo australià a Bali, i veure's envoltat de McDonalds i Zaras a 24h d'estar passant-les putes entre volcans i sulfurs enmig de la nit ha estat un shock important. Bruts, cansats i fent pudor a sofre, hem abraçat les meravelles facilones del parc temàtic que és el sud de Bali. Hem entrat de ple en seu joc a base de platja, surf, arak i festa i fins i tot ens hem permès el luxe de saltar-nos un control policial anant amb moto. I es que a Kuta sembla que tot està permès mentre siguis guiri i tinguis dòlars. 

Després d'alguns dies de desfase, hem optat per anar a l'interior de l'illa, a Ubud, on suposadament es percep més tranquil·litat. I encara que efectivament es respira més calma, no deixa de ser un altre parc temàtic enfocat aquest cop al turisme familiar. 

Podria estar rajant sobre com s'ha vengut tota Bali al guiri però ja m'esperava una illa molt explotada al turisme i encara així val la pena visitar-la per la seva singular cultura hinduista (inundant els carrers de petites ofrenes de flors i caramels), els seus paisatges de postal, les balineses (també de postal) ...i pel cochinillo que ens hem jalat a Ubud! I si a dia d'avui, amb la costa infestada de surfistes i d'australians borratxos i l'interior ocupat per families de guiris xinesos, Bali encara convens, m'hagués agradat visitar-la fa 40 anys per llavors seria l'òstia, De fet, sospito que pel nord de l'illa, actualment encara trobes aquesta Bali de Cuéntame que en algun altre viatge espero fer. 

Més contrariat m'ha deixat la petita illa de Nusa Lembongan de la qual teniem expectatives de trobar-la poc explocada i tot i que no és Bali, no es queda curta. Platges maques que recorden les de la Costa Brava però també masses resorts. 

Descrites les illes, descrivim la seva gent. Els balinesos (i lembongans) són gent desperta, pràctica i oberta i força més honrada i sincera del que es podria esperar d'una illa que es lucra amb el guiri. M'atreviria a dir també que el seu nivell de vida és dels més alts d'Indonèsia i és per això que molts indonesis emigren a Bali en busca d'una millor feina. Malgrat l'obertura a l'exterior, convserven conserven bastant les tradicions, amb un hinduisme a la balinesa sense castes i amb la dona participant de ple a la societat. Els homes porten un elegant mocador al cap i una faldilla-tovallola envers de pantalons. Les dones malauradament han perdut el costum d'anar amb les tetes al aire com feien fa mig segle i vesteixen estil occidental. Als balinesos els hi encanta fer volar estels, els quals estan molt currats. També són adictes a les motos i als petardos (com la majoria d'indonesis) i s'intueix que els hi molen les baralles de galls (n'hi ha molts a tot arreu i estan bastant tarats, cantant a les 3 de la matinada, per exemple). En definitiva, són gent que no els hi falta de res i que han trobat un bon equilibri entre el negoci i contacte turístic i la seva vida de sempre. I això no és poc. 

Baralles de galls: s'intueixen pero no es veuen. Potser massa hardcores pels guirs. 

Com oblidar la Índia en una setmana

(Envoltat d'un popurrí d'indonesis i guiris abocats recentment a l'orfendat aèria inicio tardiament el relat d'aquest viatge inter-insular)

Transcorreguts els primers dies de viatge ja hem pogut tastar una mica del mundillo indonesi. I el tast val a dir que ha estat agradable. Venint com qui diu de la Índia, m'esperava un país similar, bastant fet caldo amb un tràfic infernal i edificis a mig caure, i no. Les infraestructures són bastant dignes, existeixen aceres i fins i tot semàfors. M'esperava també una avorrida dieta d'arròs amb salses picants i en canvi tenen una bona varietat de fideus, carns, peix i marisc encara que també una absurda mania de no posar mai forquilla i ganivet sinó forquilla amb cullera fent que tallar un tros de carn o peix esdevingui una llarga operació quirúrgica. Respecte la gent, resulta ser bastant simpàtica i oberta, amb un anglès precari però entendible i sense ganes d'agobiar ni timar (molt) al guiri. Vaja, res a veure amb els indis. I és que les comparacions són odioses però val a dir que Indonèsia m'ha tret en una setmana el mal sabor de boca que portava de la Índia (excepte del Ladakh i Kerala).

Però parlem de Java, que és on hem passat la primera setmana del viatge, bastant a contra-rellotge. Sospito que Java sona més a programa informàtic que a illa però resulta ser ni més ni menys que l'illa més poblada del món, amb la "friolera" de 140 milions de persones. Sortejant les lletges i populoses ciutats javaneses, hem anat a parar a Yogjakarta on hi ha temples majetes que recorden la meva estimada Ankgor Wat i més a l'est hem fet diversos trekkings lights entre volcans i cràters. A destacar el trekking nocturn que hem fet a Ijjen on a part de creuar paisatges marcians hem passat una mica de fred, cosa que no podrem passar més en aquest viatge excepte en els aeroports i transports públics on la temperatura de l'aire acondicionat sembla estar programada per algun indonesi molt sàdic.  

Nen amb pijama. Els javanesos també han adoptat la moda xinesa de passejar els fills amb pijama, total tornaran al llit en unes hores...

Road to Jakarta

Aquest any abandono el chai, la Parvati i les barbes sikhs però repeteixo amb els tuk tuks, la suor tropical i els plats interminables d'arròs: Indonèsia is coming. 

Debutaran en això dels viatges a tomar por culo tres noies de les quals espero que facin cameos per aquest blog (Mònica, Mariona i Júlia) i un curtit viatger (Albert) que ja em coneix al nivell de saber amb quina camisa sortiré a la nit balinesa. 

Com que viatjar per les més de 17.000 illes d'Indonesia ens portaria uns anys i disposem d'un mes farem unes poques menys. Java serà la primera, on palparem l'empremta budista de l'illa a Yogyakarta i veurem jocs de sulfurs, fums i colors en diversos cràters en una experiència Cuarto Milenio. Després anirem a l'arxi-coneguda Bali a fer rutilles en moto i a la no tan coneguda Nusa Lembongan a provar la platja i el marisc tropical. A Flores i Komodo farem ruta amb barca i sacrificarem als Dragons el primer guiri australià que es despisti. Finalment volarem a Sumatra on tindrem trekkings per volcans i selves i farem el Robinson Crusoe a les illes Banyak. 

Que comenci l'espectacle!

Homo Keralensis

Així com després de la tormenta sempre bé la calma, després d'un impertinent conductor de tuk tuks indoari, descobreixes la tranquil·litat d'un homo keralensis. Venint del tumultuós nord de la India, l'Estat sureny de Kerala ens ha brindat una setmana de pau i també de pluja, doncs el montzó s'ha fet notar més que mai. Però que és una mica de pluja quan estàs rodejat d'entranyables keralencs movent el cap de costat a costat?

L'homo keralensis és un èsser tirant a petitet amb el cabell molt rissat i de pell fosca. De fet, s'assembla més als malgashos de Madagascar o als melanesis de Papúa que no als seus compatriotes indoaris, molt més mesclats amb perses, àrabs i afgans. El gènere masculí s'acostuma a deixar un frondós bigoti més propi dels anys 80, no es tenyeix el cabell de taronja o vermell amb henna (molt habitual al Nord)  i envers de portar pantalons, porta una cómoda tovallola fins als genolls donant la sensació que acaba de sortir de la dutxa. El gènere femení no porta un vestuari tant exclusiu però és destacable la seva bellesa, si més no a la ciutat de Kochi, on les kochines són realment guapes.

Si Magnum tingués ulls i pell més foscos seria un homo keralensis de manual

L'homo keralensis també és bastant rojillo. Kerala está governada pel Partit Comunista des de fa décades, cosa que ha impulsat molt el transport públic (té una xarxa d'autobusos urbans i regionals envejable per la resta de la India), l'educació (Estat més alfabetitzat de tota la India), la igualtat social (s'observa molt poca pobresa) i la igualtat de gènere (el paper de la dona a la vida social és molt més alt del que trobem al Nord).

L'homo keralensis és cristià degut a la important influència, holandesa, portuguesa i francesa a la zona i en conseqüència menja porc, vedella i tot el que troba. Per no fer enfadar gaire la població hindú, l'homo keralensis sembla que només mata vaques els diumenges, dies que es fan grans cues a les carnisseries. Les vaques fa temps que van fer les maletes de Kerala davant d'aquest panorama i no se les veu pel carrer cosa que contribueix a que les ciutats siguin més netes. En canvi, sembla que els corbs han substituït a les vaques com a consumidores de la porqueria urbana, per altre banda escassa.

L'homo keralensis és un ésser tranquil en tots els aspectes. No procrea fins l'extenuació (l'índex de natalitat és similar al d'Europa, evitant la superpoblació), no pita (tant) a la carretera i no agobia els estrangers. 

L'homo keralensis és un gran cuiner. Combina l'omnipresent arròs amb coco i d'altres fruites tropicals així com tot tipus de carns, marisc i peix. I tot sense abusar de les espècies. 

Sí, l'homo keralensis em cau molt bé. 

Homos Keralensis amb la seva peculiar falda pescant al Mar Aràbic

Les 3 Gracies de Varanasi

Hom que va al nord de la India esta obligat a aturar-se a 2 emblematics punts: el Taj Mahal i la ciutat santa de Varanasi.

Sobre el Taj Mahal nomes dir que ha estat a l`altura de les meves expectatives que eren moderadament altes. Respecte Varanasi la imaginava com una ciutat decadent amb una legio de pseudo-hippies guiris i de cadavers hindus. I no ha acabat sent realment aixi... En quan a turisme m`ha semblat sorprenentment baixa la cota de pseudo-hippies i flipats de la vida que hi pululen, en canvi corren quantitats indigestes de japos a l`estil barna. Deixant el tema guiris, Varanasi es el paradigma de tots els topics del nord de la India que venen a ser 3: vaques, venedors implacables i merda, molta merda. 

Vaques. El topic menys negatiu. A Varanasi trobes vaques per tot arreu: a les vies del tren, en plena autopista, bloquejant la porta del teu hostel etc. Ja no resulta tant gracios trobar les merdes de vaca tambe per tot arreu, especialment si passejes de nit considerant que l`enllumenat public es nul. Aquest animal tant simpatic acostuma a menjar tot el que troba pel carrer, es a dir, una combinacio entre bruticia, plastics i menjar pudrit. Com la dieta no es molt sana, moltes vaques acaben posant-se malaltes i llavors les porten a un hospital de vaques (increible pero cert) on hi passen una temporada amb una dieta millor (tampoc molt) fins que es veuen capaces de tornar a menjar porqueria. 

Venedors implacables. Els venedors de turistades, conductors de tuk tuk i pseudo-guies del nord de la India i de Varanasi en particular son especialment pesats. No es conformen amb 40 NO`s per resposta i et segueixen impasibles durant una bona estona assegurant tenir un germa a BArcelona i insistint en la necessitat i la qualitat del servei o producte que et vol enxufar. Davant d`aquesta presio hom pot adoptar 4 conductes: 

L`educada. Aguantar estoicament el paio intentant raonar de que no vols el que t`ofereix. 

L`autista. Passar del pavo totalment, ni mirar-lo ni parlar-li. 

La borde. Deixar-li anar algo estil I don`t need anything!! Give me alone!! You understand that??

La vacilona. Intentar vendre-li algo al venedor, respondre que ets albanes a la pregunta de quin pais ets o qualsevol cosa que deixi descolocat al tiu per tal de que veig que li estas prenent el pel. 

Val a dir que al Vietnam amb el Marcel ens vem curtir bastant d`aquesta classe de penya pero a la India son mes durs de pelar. Despres de provar de fer l`autista he derivat a la borderia (bastant resultona al Vietnam) encara que quan estic inspirat tambe em diverteix l`actitud vacilona. En qualsevol cas, has d`estar sempre a la defensiva. En pocs paisos et sents tant dolar amb potes com aqui (potser a Cuba i al Vietnam).

Un apunt mes al respecte. A Varanasi trobes gent disposada a colar-te en incineracions familiars per unes rupies i a ensenyar-te on arraconen els moribunds per unes quantes mes. No m`extranyaria que et deixessin cremar cadavers per una bona suma. La prostitucio de les cerimonies funeraries de Varanasi pot arribar a fer fastic.  

Un insistent netejador d`orelles ha aconseguit un client dificil. 

Merda. Varanasi te el dubtos merit de ser la ciutat mes guarra a la que he estat mai. Em considero una persona bastant tolerant a la bruticia i desenes de testimonis poden confirmar que Can Rossello no es un oasis de pulcritud. Pero lo de Varanasi es passar-se. 

El tufillo dels carrerons del casc antic de VAranasi espanta a km: porqueria de tota mena es barreja amb caques de vaca, pixums humans (els indis no tenen cap problema en pixar a la primera paret que troben), gapos vermells, rates i una capa permanent de mosques. Un ambient vomitiu que t`invita a atravessar rapid els carrerons en busca del tan sagrat Ganges. Ah, pero a Varanasi no hi ha salvacio posible. El Ganges es considera el riu mes contaminat del planeta, en part per tota la merda que hi verteixen les industries de les afores de la ciutat, en part pels cadavers que hi tiren els indis (ja que segons la tradicio hindu, dones embarassades, nens i victimes de mossegada de cobra no es poden incinerar). Tot aixo no sembla importar molt als inids que es banyen i beuen del riu tranquilament. 

I com si fos un fet paranormal, alla, enmig de tota la porqueria, enmig de tota la putrefaccio, no hi trobes ni una sola cuca. He trigat setmanes a descobrir-ne la causa. He consultat experts biolegs. He realitzat simulacres d`ecosistemes. Finalment, he resolt que els petits dragons que corren per les parets indies son els responsables de que no hi hagi cuques. I aleshores es quan em pregunto per que aquest drago, aquest petit reptil que protegeix el mon d`una mes que segura plaga biblica de cuques indies, no es honrat i venerat com ho son la vaca i la cobra. La vida animal tambe es injusta. 

Engrescadora i habitual imatge en qualsevol ciutat india