Campament gitano a Rapa Nui

(L'exitació m'envaeix només de pensar que torno a estar ven aprop del Marcel: segons un cartell de l'illa, estem a 4300 milles náutiques de Sidney; ni puta idea de quan es una milla d'aquestes pero segur k estem próxims coño, k és el mateix continent)

La parada més llarga d'aquest viatge l'hem fet a l'illa de Pascua, un punt al mig del no res que sel va agenciar Xile pero que sempre ha mirat més cap a la Polinesia sent de fet, un dels 3 extrems de l'anomenat triangle polinésic juntament amb Hawaii (extrem nord) i Nova Zelanda (extrem oest). Però que sigui una illa polinésica no vol dir que estigui a petar de platges, cocos i palmeres; Rapa Nui és una illa de clima primaveral més aviat rocosa amb praderes per on pululen cavalls mig salvatges i boscos d'eucaliptus que els natius es dediquen a cremar en barbacoes i incensos per desgràcia dels meus pobres ulls, que s'han tornat adictes al coliri. Total, que seria una illa poc interessant si no fos per la riquesa arquelógica que conté en forma de moais dispersats per tota l'illa (uns 1200) i altres rareses amb les que un arqueóleg somia com els petrocultius (técnica de cultiu mitjansant pedres al voltant de les plantes per tal de protegir-les del vent, de l'humitat i dels cavalls, molt interesant però els camperols es deixarien els peus per fer la recolecta...). Volcans, calderes i caletes perdudes amenitzen la saturació de pedra histórica pels pocs amics d'aquesta peró realment el que lo parte a l'illa són els seus habitants, els rapa nui.

Els rapa nui són vagos, promiscus, cafres i molts d'ells alcoholics. Només em faltaria dir que son caníbals i semblaria Bartolomé de las Casas describrint els caribs però és la visió que m'he fet a partir de les històries i personatges que he conegut en el sí d'una familia rapa nui. Efectivament, hem viscut en una espècie de campament gitano constituit per varies families rapa nui de la mateixa tribu i liderades per un macho alfa anomenat Tata- Quin personatge. Un tiu amb estètica Rocky Balboa (texans arrapats i arremangats, botes, sudadera cutre i gorro) que amb prou feines xaporreja el castellà però que abofeteja cavalls com si fossin gelatina. Pululant pel campament, hem conegut un seguit de gent bastant freak: familiars guitarristes amb pintes de gitano i mirades inquietants, amics acoplats que només apareixen al vespre per sopar gratis, veïnes ultraceloses de l'Alba i la Gloria i un llarg etc. De tota manera els personatges més cracks no els trobem a "cal Tata" sinó que són una tribu urbana presents a tota l'illa: els yorgos. Botes, pantalons militars arremangats, cassaca de camuflatge. Ulleres de sol, mocadors xillons al cap i cabells llargs. A cavall o en moto, cuarentons. Rapa nuis a muerte. A mig camí entre Robert de Niro a Taxi Driver i Dennis Hopper a Easy Rider. Els hem d'exportar a les nostres terres. Ni moais ni polles, los yorgos!! 

De moment ja m'he comprat el mocador...

Tata, el hombre que acojonaba a los caballos

Una Irlanda a la xilena

(Escribint dsd el desert d'Atacama, amb l'esperansa de que el secador de l'Alba no provoqui en el hostel un tercer apagón ¬¬)

Fa uns mesos, quan vaig creuar la frontera ruso-mongola amb el transiberià, vaig flipar bastant amb el canvi de paissatges que s'anava succeint des de la nevada taiga d'Irkutsk a l'estepa desèrtica mongola. Doncs bé, el pas del Cardenal Salema entre Argentina i Xile deixa en ridícul el canvi asiàtic. En 3h vem passar de l'estepa semi desèrtica de la Patagonia a la zona boscosa i boirosa de Bariloche, a l'intensa nevada dels pics andins i finalment al plujós i verdíssim paissatge de la X Regió de Xile. Sol, boira, neu i pluja. Estepa, boscos, muntanyes i llacs. Locura climàtica i paissatgística en temps récord; entrada a Xile por todo lo alto.

Estampes irlandeses i marisc a punta pala és el que ens hem trobat a la X Regió de Xile que comprén les rodalies de Puerto Montt i l'arxipélag de Xiloé, una zona molt humida, verda i plujosa. Puerto Montt no és gaire més que un port de pescadors vingut a més però conservant l'escència dels ports, és a dir, putes i mariners. L'arxipélag de Xiloé, en canvi, compta amb molta més historia i una rica cultura propia. La proximitat del pol sud (Xiloé està entre el pararel 41S i el 44S, només Argentina i Nova Zelanda poden vacilar d'estar igual d'avall) sembla que ha trastocat a totes les critaures que habiten en aquestes illes. Així, trobem uns musclos i almejes desproporcionades que de ben segur es dediquen a devorar catxalots i creuers al Pacífic Sud abans de ser capturades. També trobem gossos de carrer aparentment juganers que després no t'obliden i t'assetjen per tot el poble. Trobem esfereidores iaies que competeixen per controlar l'únic PC del poble i jugar així la seva dinovena partida diária al solitari del Windows. Trobem maquiavèlics arquitectes que, coneixadors de l'extrema humitat de les illes, no sels hi ocurreix res més que fer les esglèsies de fusta lleugera per tal de que el fred cali be be als ossos dels feligresos i dels poquíssims turistes que les visiten. I finalment trobem les joves habitants illenques, les xilotes, tant maques elles com els musclos dels que parlava. 

La veritat es que Xiloé dóna per molta conya peró no és un lloc per passar-hi gaire temps: les nits són fredes i llargues, els viatges en ferry entre illa i illa acaben cansant i l'entreteniment dels xilotes es resumeix en escoltar la radio local on des de la cual fins i tot anuncien les visites al ginecóleg de tal o qual vilatà. 

Com El Bolsón, Xiloé és una zona remota i poc coneguda en el seu país i defet, podriem considerar-la com una Bolsón marítima, una versió que sedueix tant com la de muntanya.

Estratagemes per evitar els gossos assetjadors

Dinosaures futbolístics, llet en pols i altres malsons argentins

(Sembla que el retràs d'entrades serà crònic pk em disposo a parlar d'Argentina dsd un departamento [aixo es un apartamento] de Santiago mig veient el Mariachi d'Antonio Banderas i amb el secador de l'Alba que intenta aixguar mitjons de fons... molt casual tot plegat)

Una setmana a Argentina no es que doni per molt i de fet només hem visitat dos llocs però almenys han resultat ser realitats molt, però que MOLT diferents del susodicho pais.

En primer lloc, Buenos Aires. Ja des de l'entrada a la ciutat per una autopista que be podria ser la C-31 en el seu pas per Badalona Sud i el barri de Sant Roc ens va semblar una ciutat vulgar. Que el barri on teniem el hostel fos una mescla entre el Bronx, Little Italy i una ciutat fantasma ( aquell dia tothom estava mirant la final de la Libertadores entre el Boca i el Corinthians) tampoc va ajudar. En tot cas, després de visitar a fons la ciutat la nostre opinió tampoc va canviar. D'acord, alguns barris són cucos com La Boca o San Telmo pero no vam veure llocs realment interesants: ni palaus, ni esglèsies (la catedral és tirant a lletjota) ni carrers emblemàtics. No haven-t'hi gaire a visitar em vaig fixar més en el dia a dia de la capital argentina:

 Sorprén el sobtat canvi de barriades: comences en una zona residencial pija, passes per un barri bohemi  i decadent, atravesses una zona de negocis i gratacels i acabes en una villa miseria, tot en poques cuadres. És un contrast que sospito que passa a la majoria de grans ciutats llatinoamericanes i que fa que la diferència de classes es noti més que a la nostre terra on no tenim Sarrià i La Mina en una mateixa avinguda....

Els mitjans de comunicació són escandalosament morbosos amb titulars del pal: "Bochorno en la discotheque: lo hizo con otro hombre en presencia de su marido!" i noticies d'assessinats i segrestos a l'rodre del dia. Per suposat el fútbol ocupa una gran cuota en els mitjans i fa gràcia veure encara en actiu vejestorios argentins prou coneguts a Espanya com Riquelme o Martín Palermo (jubilat fa res però present  encara a la prensa portenya). Anava amb l' ilusió de trobar-me a Sorín per algun concert metalero pero no va poder ser...

El vocabulari portenyo (no se si a la resta d'Argentina) sembla que s'esforça en castellanitzar termes anglesos com parking (per ells estacionamiento) o metro (li diuen el subte, de subterráneo) pero després es dediquen a dir que van a comer fish envers de peix i a dir closers als armaris...

Les cues quilométriques en els caixers automàtics recorden els temps dels corralitos i les cues d'iguals proporcions a les parades de bus descobreixen un transport públic bastant deficient on el "subte" només té 5 línies per una metrópolis de 14 milions d' habitants...

Per la resta, és una ciutat que bé podria ser espanyola amb iguals bancs (BBVA, Santander...), idèntics cotxes i similar música. La diversitat cultural també es similar a l'espanyola i tot i que no es veuen ni magrebins, ni pakis, ni negres, sí que hi han xinos (amb els seus respectius basars), bastants rossos d'ulls clars (descendents de l'important immigració germànica) i molts peruans, ecuatorians, xilens brasilers etc. fet que apunta que malgrat la crisi a l'Argentina, el país segueix sent seductor per la resta de latinos. 

Gastronomicament només es troba a faltar llet fresca (incomprensiblement en un país ramader sembla que no munyeixen les vaques) i els kebabs (al no haver pakis) però es supleix amb un gran ventall de menjar italià, en especial pizzeries. 

A 1800 km de Buenos Aires, amb la Patagònia pel mig, vem trobar l'altre cara de la moneda argentina: El Bolsón. Lluny de l'aglomeració de la capital, El Bolsón és un conglomerat de cases i cabanyes de fusta unides per carrers sense asfaltar i encaixades entre els Andes. La polució de la metrópoli deixa pas a l' olor a llenya cremada i als constants lladrucs dels omnipresents gossos de muntanya. Ferretaries, fusteries i colmados semblen ser els únics negocis possibles a El Bolsón. Els bolsenyos, axeparrats, rudes i de fesomia mapuche, són l'antítesi dels portenyos i les seves pintes germano-italianes i urbanites.  En realitat no és més que l' etern contrast entre ciutat i poble però dut tant a l'extrem que costa creure que El Bolsón és Argentina i no un poble dels Andes bolivians perdut de la mà de Déu. 

Sigui com sigui aquest ambient mig primitiu i natural ens ha encantat. Dormint en una petita cabanya en companyia d'un yankiee molt desarrelat i d'unes botelles de licor de cireres artesanal, hem tingut el primer contacte amb els paissatges andins i ens hem reconciliat amb l'Argentina, si més no, amb l'Argentina rural...

PD 1: Fan de les iaies argentines, tant senyores elles, amb  perfums pesats i tenyits i pentinats imposibles i pero a la vegada amb xandalls i bambes!

Exemple del porte dels portenyos prentent el Sol

De La Plata a Lima en micro o en barquilla

(Som a Chiloé i portem 10 dies de viatge, però faré les coses bé i explicaré la ruta abans de rajar sobre els destins)

Vet aquí que canvio el Marcel per dues precioses virreines. Vet aquí que canvio la dieta de fideus i te de yak per la de frijoles i mate. Vet aquí que canvio la selva vietnamita i el fred siberià per la selva peruana i el fred patagònic. I ja ho tindriem...

4 de Juliol. Després de 14 hores de vol, l'estiu es farà hivern, i Buenos Aires ens donarà la benvinguda a Sudamérica a ritme de tango. Creuant la Patagònia arribarem a la falda dels Andes, a la vall de El Bolsón, des d'on atravessarem la serralada fins a Puerto Montt i l'illa de Chiloé, una regió verda i pesquera més pròpia de Noruega que de Xile. D'allà cap a la capital Santiago, des d'on farem una expedició a l'illa de Pascua, límit oriental de la Polinesia. Tornats al continent, seguirem cap al nord on ens rostirem al desert d'Atacama, i atravessant els salars d'Uyuni entrarem a Bolívia on buscarem plata al Potosí i intentarem aguantar el mal d'altura a les capitals Sucre i La Paz. Surcarem el llac Titicaca per entrar al Perú, on ens esperen els grans vestigis de l'Imperi Inca: Cuzco i el Machu Pichu, així com la colonial Arequipa i la selva amazónica. Des de Lima tornarem a la vella Europa a finals d'Agost, i podré vacilar un cop més d'anècdotes i experiéncies motxilleres fins el seguent viatge ;)