Costumari mexicà

(Sobre aspectes socio-culturals que em van cridar l'atenció a Mèxic)

Gastronomia. Aparentment hi ha una gran varietat de menjars tirats de preu i disponibles a qualsevol paradeta de carrer però la majoria d'aquests porten el mateix: tortilles i carn condimentada amb picant i lima. Pot canviar la forma i la proporció, es poden dir quesadillas, tacos, sopes o huacalchos, però seran combinacions molt similars. Així que si t'agraden les tortilles i la carn perfecte, si no ho passaрàs malament, especialment si ets vegeterià doncs costa veure un país més carnívor que Mèxic. La resta de plats que no segueixen la disciplina tortillo-càrnica tampoc és que siguin molt lleugers: sopes greixoses, fritangues (xurros, patates fregides) i bolleria per acabar diabètic. En canvi tenen un bon sortit de batuts i refrescos naturals com la jamaica per contrarestar els xutes càrnics que es foten. El tema picant és casi malaltís, fruita, palomites i gelats són coberts impunement per salsa picant com si d'un taco es tractessin. Amb aquesta dieta no és d'estranyar que la venjança de Moctezuma afecti als propis paisans i que els productes farmacèutics digestius estiguin a l'ordre del dia.

Respecte les begudes alcohòliques sembla haver-hi un tabú social. Vas a qualsevol taqueria i són incapaços de vendre't una miserable birra, només serveixen refrescs. El mateix passa a les festes al carrer: has de passar controls abans de poder-hi accedir i a dins tens tot el menjar i refrescs que vulguis però altre cop no pots comprar ni una birra. Venint de les festes barrials d'estiu de Barna amb pakibeers per tot arreu m'ha suposat un trauma. Malgrat els esforços per ocultar i vetar l'alcohol, s'entreveuen masses associacions d'alcohòlics anònims així com esporàdiques aparicions de penya completament trompa pel carrer com per creurem que simplement hi ha una majoria abstemia. Conclusió: sospito que molts mexicans no saben beure i que quan ho fan la lien parda, fet pel qual les autoritats (i també la societat) intenten ocultar-ho.

Greixos per un tubo

Amor. Passejar pels carrers i pobles de Mèxic és com estar enmig d'una telenovel·la veneçolana amb parelles tontejant, trencant i reconciliant-se per tot arreu. Els mexicans semblen tenir d'imperiosa necessitat d'exposar el/la xurri a la societat i competeixen per ser la parella més acarmelada i romàntica del dia. Pot ser maco si es tracta de la primera novieta dels 15 anys, però resulta cansí i cursi veure que la cosa no canvia amb parelles de 30. Els amoríos i desamores són tema de conversació habitual suposant grans traumes i espectacles per la gent, siguin nens o avis. I és que ara mateix, que estic en un cyber, la tia del costat està recitant en veu alta per una amiga la carta d'amor que li pensa enviar a un amic seu i bueno... pura diabetis. En serio, tant de rosa em perturba. Sorprèn també el gran nombre de parelles lesbianes que he vist pel DF i en canvi molt poques de gais, curiosament al revés que a Barna.

Aquesta parella si tingués 40 anys menys estarien fent cursilades terribles

Cultures indígenes. Les cultures precolombines tenen un gran pes en la societat mexicana i també en l'imaginari nacional de Mèxic i dintre d'elles l'asteca (o mexica) és la que més sobresurt bàsicament perquè és la que hi havia a l'actual capital del país. De tota manera cada Estat federal té la seva civilització fetitx de la qual la seva herència es fa notar i molt: els olmeques a Tabasco, els maies al Yucatán etc. A resultes d'això, els pobles indígenes no semblen estar gaire maltractats i les llengües indígenes són reconegudes (el nahautl parlat pels asteques i les llengües maies estan força exteses). De fet, la gran majoria de població és mestissa, sent extrany el mexicà que no tingui un avi o besavi indígena. Això no significa que no hi hagin revoltes indígenes de tant en tant (EZLN 1994) però la seva situació és molt millor que en altres països llatins relativament avançats com Chile, Argentina o Brasil.

Chamulanos de fieshta

Símbols nacionals. Havent viscut les Fiestas Patrias al DF no puc deixar de parlar dels pares de l'independència mexicana: Hidalgo, Morelos, Allende i la Corregidora. Unquartet bastant estrambòtic de polítics, militars i capellans que més haviat semblen Joaquín Luqui disfressat de cura (Hidalgo), Jack Sparrow (Morelos), Leon Bolkobsky (Allende) i Sara Montiel (La Corregidora, que també podria ser titol de peli porno barata). Complementen aquest quartet "los Niños Héroes", uns cadets que van ser massacrats quan els yankiees va ocupar el DF el 1847; i Benito Juárez un president d'orígens zapotecas que representa la maduresa de Mèxic com a Estat indepentent. Però junt a aquesta iconografia n'hi ha una no tant oficial i més pintoresca: bigotis postissos i crestes amb la tricolor nacional pels homes mentre que les dones opten per pestanyes postisses amb purpurina i s'afanyen a pintar-se les ungles també tricolor. També abunden els vestits tradicionals amb falda llarga que junt amb les paradetes de xurros i atraccions que s'instal·len pels carrers durant les festes donen un aire a Feria de Abril que t'hi cagues. De tota manera el complement més fashion i cutre que he vist és la perruca d'Hidalgo, que perquè ens entenguem és com si algú fes la perruca de Punset. 

 

Aqui tenim Sara Montiel i Jack Sparrow coneguts a mèxic com La Corregidora i Morelos. No sembla que alliberar Mèxic de l'opressió espanyola els ompli de felicitat. 

 A l'esquerra, el cura Hidalgo "too loco", a la dreta el mític locutor Joaquin Luqui.