domingo, 10 de noviembre de 2013

Més enllà de Tenotichtlan

(Sobre les zones visitades de Mèxic més enllà del DF)

Centre. Si llegeixes les cròniques dels conquistadors espanyols que van explorar els voltants de l'antiga Tenotichtlan sembla que aixecaven una pedra i apareixia un filó de plata. Doncs bé, vaig estar aixecant pedres pel centre de Mèxic i plata no, però pobles ex-miners reconvertits a "pueblos mágicos", a grapats. Taxco, San Miguel Allende, Guanajuato etc. són efectivament pobles que han passat del pic i la vagoneta al turisme, atraient principalment pixapins del DF més que guiris. Personalment aquests pobles tampoc m'han tret la son però m'han fet veure que el centre de Mèxic no és tan àrid com suposava sinó més aviat verd. Admetré també que el rollete norteño que porten molts dels seus habitants, amb botes de pell, cinturons estrafolaris, mostatxos i barrets rancheros m'han entusiasmat fins al punt de plantejar-me la compra del vestuari deixar-me un verdader bigoti mexicà. Afortunadament no ho he fet perquè hagués sigut la cantada màxima no ja per ser guiri sinó perquè els mateixos mexicans del DF cap avall rarament porten aquestes pintes. 

Vagonetes reciclades a floreros a Guanajuato

Sud. Si el centre no s'entén sense la mineria, els estats de Oaxaca i Chiapas no s'entenen sense l'enorme pes que exerceixen els pobles indígenes. En un entorn més salvatge i verge que el del centre de Mèxic, blancs i mestissos esdevenen fins i tot minories en molts pobles rurals d'aquests estats. No cal ser gaire observador per adonar-se d'aquest alt percentatge indígena ni per veure com el turisme hippiós per la zona és bastant elevat, a l'estil San Pedro de Atacama a Chile. Realment són estats on s'hi pot fer de tot: ecoturisme, turisme cultural, platjes etc. a un preu no tant abusiu com al Yucatán ni tampoc amb tant de guiri. Gastronòmicament també és una zona molt rica amb el famós formatge oaxaca (una espècie de gorgonzola), el mole o el millor cacau del país. Chiapas, on hi hem estat bastant més que a Oaxaca, m'ha recordat bastant a Bolívia en quant a indígenes parlant amb dificultat el castellà, esglésies suposadament catòliques amb rituals poc ortodoxos i la pobresa generalitzada que hi ha si exceptuem la ben cuidada San Cristóbal. Al final, t'acabes compte de l'enorme contrast cultural, social i econòmic entre Chiapas i el DF malgrat ser el mateix país, molt més exagerat que el que pot haver entre el poble més aillat d'Extremadura i la fashion Barcelona. 

 Escena típicament imperialista on güerita (rossa) gapuchina (espanyola) explota laboralment a un indígena, obligat a netejar unes Martins. 

Yucatán. Així com el centre és miner i el sud és indígena, el Yucatán històric (estats de Campeche, Yucatán i Quintana Roo) també sembla tenir una personalitat molt marcada digali caribenya, digali tropical. Si bé entre Chiapas i el Yucatán el paisatge no canvia gaire (tret de que desapareixen les muntanyes) si canvien bastant les seves gents. Si a Chiapas ens trobem amb un perfil d'indígena rural i pobre, al Yucatán ens trobem amb uns tius menys amerindis però més morenos, acostumats al contacte amb l'estranger i a una vida més urbanita i còmode. Al carrer ja no s'escolten nortenyes sinó música caribenya i la gastronomia local està farcida de fruita tropical i peix, elx xutes càrnics de la major part de Mèxic, queden en segon terme. Els seus habitants semblen més oberts que els seus parents del centre i del sud fins i tot en hàbits de vestimenta on les dones s'atreveixen a portar shorts -cosa impensable no ja a Chiapas si no a la mateixa DF- i els homes no babejen tant (o almenys ho dissimulen millor) al veure una guiri lleugera de roba. La pasta corre bastant pel Yucatán gràcies al turisme i encara que hi ha llocs sobre explotats per aquest (Chichen Itza, per exemple, sembla Port Aventura) altres com l'estat de Campeche encara estan relativament verges. La cultura maia està altament relacionada amb la regió (molta gent parla llengües maies) i de fet les ruines maies junt amb les platges són les principals atraccions perquè nacionals i estrangers visitin la Península. En fi, els yucatans m'han semblat penya alegre i oberta dels que no m'estranyaria que un dia els hi agafés per independitzar-se i crear una prospera Costa Rica com ja van intentar fa un temps.
(http://es.wikipedia.org/wiki/Rep%C3%BAblica_de_Yucat%C3%A1n)

Els carrers dels pobles del Yucatán a vegades semblen la riera d'Arenys

No hay comentarios:

Publicar un comentario