Una Irlanda a la xilena

(Escribint dsd el desert d'Atacama, amb l'esperansa de que el secador de l'Alba no provoqui en el hostel un tercer apagón ¬¬)

Fa uns mesos, quan vaig creuar la frontera ruso-mongola amb el transiberià, vaig flipar bastant amb el canvi de paissatges que s'anava succeint des de la nevada taiga d'Irkutsk a l'estepa desèrtica mongola. Doncs bé, el pas del Cardenal Salema entre Argentina i Xile deixa en ridícul el canvi asiàtic. En 3h vem passar de l'estepa semi desèrtica de la Patagonia a la zona boscosa i boirosa de Bariloche, a l'intensa nevada dels pics andins i finalment al plujós i verdíssim paissatge de la X Regió de Xile. Sol, boira, neu i pluja. Estepa, boscos, muntanyes i llacs. Locura climàtica i paissatgística en temps récord; entrada a Xile por todo lo alto.

Estampes irlandeses i marisc a punta pala és el que ens hem trobat a la X Regió de Xile que comprén les rodalies de Puerto Montt i l'arxipélag de Xiloé, una zona molt humida, verda i plujosa. Puerto Montt no és gaire més que un port de pescadors vingut a més però conservant l'escència dels ports, és a dir, putes i mariners. L'arxipélag de Xiloé, en canvi, compta amb molta més historia i una rica cultura propia. La proximitat del pol sud (Xiloé està entre el pararel 41S i el 44S, només Argentina i Nova Zelanda poden vacilar d'estar igual d'avall) sembla que ha trastocat a totes les critaures que habiten en aquestes illes. Així, trobem uns musclos i almejes desproporcionades que de ben segur es dediquen a devorar catxalots i creuers al Pacífic Sud abans de ser capturades. També trobem gossos de carrer aparentment juganers que després no t'obliden i t'assetjen per tot el poble. Trobem esfereidores iaies que competeixen per controlar l'únic PC del poble i jugar així la seva dinovena partida diária al solitari del Windows. Trobem maquiavèlics arquitectes que, coneixadors de l'extrema humitat de les illes, no sels hi ocurreix res més que fer les esglèsies de fusta lleugera per tal de que el fred cali be be als ossos dels feligresos i dels poquíssims turistes que les visiten. I finalment trobem les joves habitants illenques, les xilotes, tant maques elles com els musclos dels que parlava. 

La veritat es que Xiloé dóna per molta conya peró no és un lloc per passar-hi gaire temps: les nits són fredes i llargues, els viatges en ferry entre illa i illa acaben cansant i l'entreteniment dels xilotes es resumeix en escoltar la radio local on des de la cual fins i tot anuncien les visites al ginecóleg de tal o qual vilatà. 

Com El Bolsón, Xiloé és una zona remota i poc coneguda en el seu país i defet, podriem considerar-la com una Bolsón marítima, una versió que sedueix tant com la de muntanya.

Estratagemes per evitar els gossos assetjadors