(Sembla que el retràs d'entrades serà crònic pk em disposo a parlar d'Argentina dsd un departamento [aixo es un apartamento] de Santiago mig veient el Mariachi d'Antonio Banderas i amb el secador de l'Alba que intenta aixguar mitjons de fons... molt casual tot plegat)
Una setmana a Argentina no es que doni per molt i de fet només hem visitat dos llocs però almenys han resultat ser realitats molt, però que MOLT diferents del susodicho pais.
En primer lloc, Buenos Aires. Ja des de l'entrada a la ciutat per una autopista que be podria ser la C-31 en el seu pas per Badalona Sud i el barri de Sant Roc ens va semblar una ciutat vulgar. Que el barri on teniem el hostel fos una mescla entre el Bronx, Little Italy i una ciutat fantasma ( aquell dia tothom estava mirant la final de la Libertadores entre el Boca i el Corinthians) tampoc va ajudar. En tot cas, després de visitar a fons la ciutat la nostre opinió tampoc va canviar. D'acord, alguns barris són cucos com La Boca o San Telmo pero no vam veure llocs realment interesants: ni palaus, ni esglèsies (la catedral és tirant a lletjota) ni carrers emblemàtics. No haven-t'hi gaire a visitar em vaig fixar més en el dia a dia de la capital argentina:
Sorprén el sobtat canvi de barriades: comences en una zona residencial pija, passes per un barri bohemi i decadent, atravesses una zona de negocis i gratacels i acabes en una villa miseria, tot en poques cuadres. És un contrast que sospito que passa a la majoria de grans ciutats llatinoamericanes i que fa que la diferència de classes es noti més que a la nostre terra on no tenim Sarrià i La Mina en una mateixa avinguda....
Els mitjans de comunicació són escandalosament morbosos amb titulars del pal: "Bochorno en la discotheque: lo hizo con otro hombre en presencia de su marido!" i noticies d'assessinats i segrestos a l'rodre del dia. Per suposat el fútbol ocupa una gran cuota en els mitjans i fa gràcia veure encara en actiu vejestorios argentins prou coneguts a Espanya com Riquelme o Martín Palermo (jubilat fa res però present encara a la prensa portenya). Anava amb l' ilusió de trobar-me a Sorín per algun concert metalero pero no va poder ser...
El vocabulari portenyo (no se si a la resta d'Argentina) sembla que s'esforça en castellanitzar termes anglesos com parking (per ells estacionamiento) o metro (li diuen el subte, de subterráneo) pero després es dediquen a dir que van a comer fish envers de peix i a dir closers als armaris...
Les cues quilométriques en els caixers automàtics recorden els temps dels corralitos i les cues d'iguals proporcions a les parades de bus descobreixen un transport públic bastant deficient on el "subte" només té 5 línies per una metrópolis de 14 milions d' habitants...
Per la resta, és una ciutat que bé podria ser espanyola amb iguals bancs (BBVA, Santander...), idèntics cotxes i similar música. La diversitat cultural també es similar a l'espanyola i tot i que no es veuen ni magrebins, ni pakis, ni negres, sí que hi han xinos (amb els seus respectius basars), bastants rossos d'ulls clars (descendents de l'important immigració germànica) i molts peruans, ecuatorians, xilens brasilers etc. fet que apunta que malgrat la crisi a l'Argentina, el país segueix sent seductor per la resta de latinos.
Gastronomicament només es troba a faltar llet fresca (incomprensiblement en un país ramader sembla que no munyeixen les vaques) i els kebabs (al no haver pakis) però es supleix amb un gran ventall de menjar italià, en especial pizzeries.
A 1800 km de Buenos Aires, amb la Patagònia pel mig, vem trobar l'altre cara de la moneda argentina: El Bolsón. Lluny de l'aglomeració de la capital, El Bolsón és un conglomerat de cases i cabanyes de fusta unides per carrers sense asfaltar i encaixades entre els Andes. La polució de la metrópoli deixa pas a l' olor a llenya cremada i als constants lladrucs dels omnipresents gossos de muntanya. Ferretaries, fusteries i colmados semblen ser els únics negocis possibles a El Bolsón. Els bolsenyos, axeparrats, rudes i de fesomia mapuche, són l'antítesi dels portenyos i les seves pintes germano-italianes i urbanites. En realitat no és més que l' etern contrast entre ciutat i poble però dut tant a l'extrem que costa creure que El Bolsón és Argentina i no un poble dels Andes bolivians perdut de la mà de Déu.
Sigui com sigui aquest ambient mig primitiu i natural ens ha encantat. Dormint en una petita cabanya en companyia d'un yankiee molt desarrelat i d'unes botelles de licor de cireres artesanal, hem tingut el primer contacte amb els paissatges andins i ens hem reconciliat amb l'Argentina, si més no, amb l'Argentina rural...
PD 1: Fan de les iaies argentines, tant senyores elles, amb perfums pesats i tenyits i pentinats imposibles i pero a la vegada amb xandalls i bambes!
Exemple del porte dels portenyos prentent el Sol
No hay comentarios:
Publicar un comentario