(L'exitació m'envaeix només de pensar que torno a estar ven aprop del Marcel: segons un cartell de l'illa, estem a 4300 milles náutiques de Sidney; ni puta idea de quan es una milla d'aquestes pero segur k estem próxims coño, k és el mateix continent)
La parada més llarga d'aquest viatge l'hem fet a l'illa de Pascua, un punt al mig del no res que sel va agenciar Xile pero que sempre ha mirat més cap a la Polinesia sent de fet, un dels 3 extrems de l'anomenat triangle polinésic juntament amb Hawaii (extrem nord) i Nova Zelanda (extrem oest). Però que sigui una illa polinésica no vol dir que estigui a petar de platges, cocos i palmeres; Rapa Nui és una illa de clima primaveral més aviat rocosa amb praderes per on pululen cavalls mig salvatges i boscos d'eucaliptus que els natius es dediquen a cremar en barbacoes i incensos per desgràcia dels meus pobres ulls, que s'han tornat adictes al coliri. Total, que seria una illa poc interessant si no fos per la riquesa arquelógica que conté en forma de moais dispersats per tota l'illa (uns 1200) i altres rareses amb les que un arqueóleg somia com els petrocultius (técnica de cultiu mitjansant pedres al voltant de les plantes per tal de protegir-les del vent, de l'humitat i dels cavalls, molt interesant però els camperols es deixarien els peus per fer la recolecta...). Volcans, calderes i caletes perdudes amenitzen la saturació de pedra histórica pels pocs amics d'aquesta peró realment el que lo parte a l'illa són els seus habitants, els rapa nui.
Els rapa nui són vagos, promiscus, cafres i molts d'ells alcoholics. Només em faltaria dir que son caníbals i semblaria Bartolomé de las Casas describrint els caribs però és la visió que m'he fet a partir de les històries i personatges que he conegut en el sí d'una familia rapa nui. Efectivament, hem viscut en una espècie de campament gitano constituit per varies families rapa nui de la mateixa tribu i liderades per un macho alfa anomenat Tata- Quin personatge. Un tiu amb estètica Rocky Balboa (texans arrapats i arremangats, botes, sudadera cutre i gorro) que amb prou feines xaporreja el castellà però que abofeteja cavalls com si fossin gelatina. Pululant pel campament, hem conegut un seguit de gent bastant freak: familiars guitarristes amb pintes de gitano i mirades inquietants, amics acoplats que només apareixen al vespre per sopar gratis, veïnes ultraceloses de l'Alba i la Gloria i un llarg etc. De tota manera els personatges més cracks no els trobem a "cal Tata" sinó que són una tribu urbana presents a tota l'illa: els yorgos. Botes, pantalons militars arremangats, cassaca de camuflatge. Ulleres de sol, mocadors xillons al cap i cabells llargs. A cavall o en moto, cuarentons. Rapa nuis a muerte. A mig camí entre Robert de Niro a Taxi Driver i Dennis Hopper a Easy Rider. Els hem d'exportar a les nostres terres. Ni moais ni polles, los yorgos!!
De moment ja m'he comprat el mocador...
Tata, el hombre que acojonaba a los caballos
No hay comentarios:
Publicar un comentario