Albania is not Europe. Aquest cartell hauria d'estar a tots els punts fronterers del país, advertint a qualsevol viatjant sobre lo que es trobarà. Perquè Albània impacta. Entrar a Albània és entrar a un país aïllat i singular on els Mercedes-Benz dels 70 conviuen amb carros de burros, on mini-búnkers construïts en granjes i platges es podreixen entre matolls i on immenses indústries fantasma destrossen boniques estampes paisatgístiques.
Els albanesos no és queden curts i també són molts seus: els homes no viuen tranquils si no vesteixen una xupa negre desgastada, si no llueixen un poblat entrecejo i si no netegen el seu cotxe uns 20 cops diaris. La gent de poble, podrien ser perfectament extres a Bienvenido Míster Marshall o a qualsevol peli casposa dels 60: iaies amb mocador al cap i de rigorós dol, xavals amb rapats idèntics made in l'únic barber en 20 km a la rodona i senyoretes amb vestits que potser eren fashion a l'època de Coco Chanel però no ara. Els albanesos són també grans aficionats a passejar un i altre cop pel mateix lloc cosa que indica una alta activitat al carrer però també que tenen poc a fer. A part de passejar, els negocis i trapis també es fan allà en un costum molt àrab (i xinés). Sorpén també el fet de trobar-te albanesos més gitanos que Carmen Amaya i d'altres que bé podrien passar per serbis o russos i tots sense semblar tenir cap perjudici racial a diferència del que passa a Romania o que collons, a la majoria del món.
Conclusió, si Albània resulta interessant no és tant pel que hi ha sinó per l'ambient caòtic i desenfadat que té, tan allunyat no ja de l'Europa nòrdica sinó també dels seus veïns mediterrànis.
Boda a la albanesa
No hay comentarios:
Publicar un comentario