Després de la tortuosa i caòtica Albània entrar a Montenegro és com passar dels Encants al Carrefour: sobreviu la cutreria a l'ambient però tot es més formal.
Montenegro durant el segle XX no era sinó un principat de macarrilles i contrabandistes que es dedicava al tràfic d'armes en les sempre constants guerres balcàniques. Dins de Iugoslàvia era una república sense pena ni glòria i durant la guerra civil es va unir alegrement a Sèrbia a bombardejar les ciutats costeres croates. Tanmateix, la mala imatge de Sèrbia va passar factura i els montenegrins van optar per la independència no fa res, malgrat ésser la meitat de població sèrbia i mantenir unes relacions molt estretes amb Belgrad.
De contrabandistes sembla que s'han reciclat al negoci de l'hostaleria amb bastant d'èxit, si més no a la costa. I tampoc ho tenien difícil perquè el fiord de Kotor és de lo millor que hem vist al viatge malgrat la pluja que no ens va donar treva cap dia. És més, em sorprèn el poc turisme que hi havia malgrat ser Setmana Santa perquè tant el fiord com el poble s'ho valen.
Darrere el nom tant orco de Kotor, s'amaga el més melòdic de Cattaro, i és que el poble va ser construït i fortificat per la Sereníssima República de Venècia que hi ha deixat la seva empremta i de quina manera: carrers estrets, esglésies a punta pala, lleons de Sant Marc a cada cantonada etc. Kotor té un aire molt italià que fins i tot s'ha transmès a la gent, bastant més escandalosa i morena que els seus amics serbis.
De Kotor a Dubrovnik (Ragusa en italià), la cosa no canvia gaire: els paisatges segueixen sent fenomenals i la ciutat croata no es queda curta. Com Kotor, Dubrovnik també té un fort passat llatí en general i venecià en particular però és bastant més gran que el port montenegrí. Observant les seves grans muralles, suntuosos palaus i riques esglésies es nota que va arribar a ser una ciutat important, tant és així que va esdevenir independent durant bastants segles (http://es.wikipedia.org/wiki/Rep%C3%BAblica_de_Ragusa) codiciada per venecians, hongaresos i otomans. Per la fama que tenia m'esperava una espècie de Venècia croata atestada de guiris i creuers i tot i que és de lluny el lloc més turístic i car que hem trepitjat, l'explotació turística no arriba a asfixiar (almenys a l'Abril) i clarament això fa gaudir-la més que la seva homònima italiana.
Total, que em declaro súper fan de la costa dàlmata.
Aquesta parella podria estar a dalt del Machu Pichu però no! això és Montenegro, un nom molt encertat si observem les muntanyes fotografiades...
No hay comentarios:
Publicar un comentario