miércoles, 26 de agosto de 2015

Sumatra o L'Islam a lo tropical

Sumatra és una peazo illa (cinquena més gran del món) al extrem occidental d'Indonèsia amb un clima tropical de sol i pluges i totalment coberta per jungla. L'asfixiant humitat i els ocasionals tsunamis i guerrilles secessionistes no ajuden gaire a que sigui una destinació atractiva ni fàcil ni pels guiris ni pels propis indonesis. Doncs bé, en el meu habitual masoquisme viatger, ha estat l'illa on he passat més temps (1/3 del viatge) en gran mesura sol i en ple Ramadà. M'he mogut bàsicament en tres ambients: l'agobiant i oblidable capital Medan, la regió islàmica d'Aceh i la jungla. Només a la jungla he trobat algo de de presència turística (sobretot holandesos) essent casi un extraterrestre a Aceh i a Medan amb les habituals salutacions i peticions de foto dels encuriosits locals.

Els sumatrenys són bastant diferents que els seus veins javanesos i ja no dic dels balinesos o florensis. Són gent més alta, amb cares més allargades i marcades, amb poc aspecte oriental i molt d'àrab, persa o indi. Els homes, amb nassos rectes "a la grega", són molt cotitzats entre les javaneses de nas aixafat típicament malai així que els sumatrenys es barallen per anar a fer erasmus a Jakarta i triomfar per causes nasals. Són gent molt orgullosa i deprecien a javanesos i balinesos als quals els acusen de corruptes i d'haver-se venut sempre al colonitzador de torn (holandesos, japonesos, turisme actual)  a diferència de Sumatra. Certament la historia els hi dona bastant la raó: les revoltes a Sumatra contra tota potència que volgués fotre mà a l'illa eren molt més habituals i violentes que a la resta d'Indonèsia però no amaga també certa enveja dels sumatrenys envers els javanesos degut a que en el passat Sumatra era l'illa que dirigia el cotarro a la regió i amb el temps Java l'ha substituït. Però això no li pots dir a un sumatreny.

Dins de Sumatra, els més ultres són la penya d'Aceh, a la punta oest de l'illa. Aceh, amb les seves grans mesquites, la rigorosa vestimenta femenina i els seus avis prenent café negre a la posta de sol, mira més cap a La Meca que cap a Jakarta. I efectivament se senten orgullosos d'ensenyar àrab a l'escola, de dir-se Abdullah o Alí i de regir-se pels principis de la Sharia, implantada a tota la regió. Se senten país i els conflictes amb el govern central indonesi han estat constants amb una guerrilla separatista que feia de les seves fins el fatal tsunami del 2004 quan van deixar les armes i van arrimar l'hombro en refer Aceh de la devastació. I passats 11 anys, encara el fantasma del tsunami és ben present en forma de pobles i barris completament arrasats i deshabitats o quan parles amb gent i t'adones que qui més qui menys va perdre-hi un germà, pare o fill. Curiosament, l'impacte del tsunami va reforçar la fe dels acerins amb l'Islam, degut a que les mesquites van ser els únics edificis que van aguantar el tsunami per voluntat divina,  com si no tingués a veure el fet de que les mesquites eren els únics edificis de ciment i construïts amb els millors materials...

Komu en la marina mercante. Aquest buc va ser arrastrat pel tsunami 4km a l'interior de la costa com si fos un vaixell de paper. A veure qui és el guapo que el torna al mar. 

No és d'estranyar doncs, que un pobre i afamat infidel com jo, en una regió tan fervorosament creient acabés passant penúries per trobar algun garito on dinar (d'estrangis) en ple Ramadà. També és cert que Aceh em va brindar la oportunitat de viure la celebració del final del Ramadà on tots els aceris s'emborratxen de té (més no poden) tiren petardos i organitzen cavalcades amb carrosses de colors i llums on s'hi pugen speakers resant a ple pulmó en un mix entre processó catòlica i feria d'Abril. Un d'aquests espectacles bizarros que em posa.

El nostre guia selvàtic, a gustísim 

El rigorós islam i el fatalisme tsunàmic desapareixen conforme t'endinses a l'interior de l'illa: a la jungla la gent està més preocupada per cultivar tonelades d'apestosos durians (fruita tropical d'olor fètida però gust acceptable) que de realitzar les 5 pregàries diàries. Aquest relaxament de les costums musulmanes ens va permetre gaudir d'alguna que altre cervesa a la selva encara que la venjança d'Allah no es va fer esperar i ens va enviar una plaga de sangoneres que van fer un gran àpat amb els nostres turmells. Realment, i com segur recorda la senyoreta Mònica, a la selva vem patir, però va ser un exercici més de masoquisme del qual em queda un bon record. La veritat és que nit a la selva amb els xavals explicant dubtoses històries de tigres atacant aldees o les festetes que ens vem muntar amb el nostre simpàtic i desdentat guia a base de jungle juice i altres productes locals se'm han gravat més que no pas veure un orangutan a la copa d'un arbre tirant-me fruites al cap. I és que la gràcia dels viatges és que t'esperes d'aqui i d'allà i al final t'enrecordes d'allò altre que ni tan sols t'havies imaginat trobar-te, c'est la vie...

Inici del llarg retorn de la jungla 

No hay comentarios:

Publicar un comentario