Ladakhi de corazon

Comensar el viatge amb mocs ensangrentats a 3500 metres amb picos de 5600 no es precisament un inici de ruta tranquil pero la zona be s’ho val. Parlo del Ladakh, un antic regne de l’Himalaya culturalment tibeta part ara de l’estat indi del Caixmir.  

Ladakh poc te a veure amb la India tipica i topica. El budisme es religio majoritaria envers de l'hinduisme, la llengua ladakhi es cosina germana del tibeta i la gastromia poc te a veure amb als sabors indis i molt amb els de l'altipla himalayenc. L'aspecte dels ladakhis tambe es molt tibeta: ulls axinats, cossos esbelts (les ladakhis son maquissimes) i pell recremada pel sol de muntanya. La gent jove llueix una estetica entre emos i modernos, tenen bastanta cultura motera i encara que estan forsa mes acostumats al turisme que els indis, son mes secots en el tracte. 

Leh, la capital ladakhi, te un ambient molt Prince of Persia amb mesquites, gompas budistes, venedors de pashmines i carrers arenosos. El paisatge de la regio combina valls verdes amb muntanyes completament desertiques algunes coronades per algun monestir budista o campament miliar, altres per un polssim de neu. Fer trajectes on the road pel Ladakh rodejat d'aquestes vistes es un plaer malgrat la sensacio que en qualsevol moment pots morir en una emboscada de talibans pakistanis o fruit de la conduccio too loca dels ladakhis en curves mes que inquietants. Sigui com sigui se me enamora el alma a l'Himalaya ladakhi. 

En una vessant mes espiritual resulta que vem coincidir amb la arribada del Dalai Lama al Ladakh on organitzava una especie de Primavera Sound Budista on ladakhis, nepalis, tibetans i pseudohippies/iluminats occidentals si donaven cita. Amb la deguda acreditacio protocolaria ens vem plantar alla en el que va resultar mes aviat el Monegros Festival a les 2 del migdia: tot de penya fent la siesta a ple sol en una esplanada desertica i voluntaris repartint aigua i galetes. Tot molt curios. Els monestirs budistes visitats si tenen un aire mes serio i els vaig trobar molt diferents a la perafarnalia i el barroquisme de les pagodes budistes tailandeses. Aqui impera la austeritat i la reflexio interior. Es percep doncs que l'escola budista de la que veuen els ladakhis i els tibetans (la tantrica) es molt diferent de la que impera al sudest asiatic. I sense deixar el budisme, em va sorprendre la quantitat de monjos que pululen pel carrer, tranquilament un 10 o 15% de la poblacio, percentatge similar al que podriem trobar a l'Europa medieval. Els monjos pero, sembla que es passen l'austeritat pel forro doncs eren destacables els pelucos, raybans i iphones que portaven. 

Y de repente no hay carretera

Caixmir oest

Si Ladakh m'ha posat tendre no puc dir el mateix de Srinagar, la capital del Caixmir. Poc li falta per semblar una ciutat assetjada on veus militars indis als terrats i a tot arreu per tal de controlar una poblacio local molt mes proxima al Pakistan que a la India. I realment feia mes la sensacio que estavem al Pakistan, amb els minarets cantant a dolor el final del dejuni diari degut al Ramadan i la gent lluint barbotes i gurkhas a lo muslim style. El tufillo a marihuana per tota la regio tambe es destacable, la herba creix incontrolablement i sens dubte es la causa de la mala conduccio dels caixmirs, que amb el morat que porten a sobre sels hi enrefot la carretera, la India i tot plegat. 

Indian Summer o Com morir entre suors i diarrea

(Fa mes de 10 dies que hem comensat el viatge pero com sempre, el retras ja se m'acumula. Estem al Temple Daurat dels sikhs, a Amritsar on tenim allotjament i pensio completa per la patilla, o per la gracia del Guru, aquests si que saben fer fidels...)

Explorades a tope les Indies Occidentals, abandono els tacos pels thalis i la cumbia pel bollywood partint cap a la India en companyia de les belles i curtides Alba i Gloria. 

Comensarem per l'antic regne de Ladakh, una regio al mig del Himalaya amb aires tibetans. Del Ladakh budista passarem al rebel i musulmà Caixmir on esperem veure quelcom mes que misils apuntant al Pakistan. Al Punjab anirem a la Meca dels sikhs: el Temple Daurat d'Amritsar. Atravassarem gran part del Rajastan, terra de deserts, princeps i palaus. Mes tard ens espera l'obligada visita al Taj Mahal i seguint el Ganges arribarem a la mistica Varanasi. Finalment ens farem un homenatge de platja, peix i relax a Kerala, al sud del pais.

Mes i quart de viatge per la hetereogenia India, un desafiament especialment digestiu!!

Ruta de viatge

En el nombre de Fidel

Primer contacte amb les illes del Carib. Cuba. Illa no especialment atractiva en quan a coses per visitar però molt curiosa per la seva gent.

Abans que se m'indigni el personal admetré que Cuba si ofereix certs al·licients turístics al viatger: platges, pobles colonials i salsa a dolor. Però la salsa no m'entusiasma i els pobles colonials com Trinidad no m'han tret la son: els seus homònims mexicans els hi donen mil voltes.  Respecte les platges reconeixeré que m'esperava per tot arreu platges-resort estil Varadero i no ha estat tant així sinó que fins i tot he trepitjat algunes de les millors platges on he estat mai: les de Baracoa, selvàtiques, verges i amb una rica fauna i flora marina; i el Cayo Jutías un cayo amb legions de crancs ermitanys manglars i aus de carronya anomenades "auras tiñosas". Ambdós llocs sorprenent ment poc o gens concorreguts. Sobre l'Habana tinc sentiments contrariats, per una banda no ofereix gaire a veure i pesta a gasoil i fum degut al tràfic i als potingues que els taxistes posen als seus chevrolets dels 50. Per altre banda, el rollete decadent que té la capital cubana mola i els mateixos chevrolets dels que m'acabo de queixar donen una estampa retro a la ciutat que també motiva. I és que tot el centre de l'Habana em recorda (i molt) a la Barceloneta, amb els seus carrers estrets i bruts i amb balcons descuidats farcits de roba estesa.

Treus el Capitoli i em crec que estic a la Barceloneta. 

Però parlem ja de la gent. Tractar amb els cubans després de passar 3 setmanes amb els correctes i respectuosos mexicans és com una bufetada a la cara. La paraula "directes" es queda curta amb els cubans, gent que suda de formalismes i cortesies per demanar coses, fent servir exclusivament la forma imperativa. Et toquen i t'agafen tot el que poden i gesticulen més que un italià hiperactiu. Els dependents destaquen per la seva desidia currant i molts competeixen amb borderia amb els també molt simpàtics dependents russos. A part de descarats, van al que van i només diré que mentre estava canviant moneda a l'aeroport el propi segurata de l'oficina de canvi stava ja tirant la canya i la xarxa a la Tània. Tampoc es tallen un pél en perrear on sigui (per exemple en un parc infantil a les 5 de la tarda)  ni en repassar a conciència qualsevol pivón que passi pel carrer. Si per mi, home de cultura mediterrània i càlida, tot això ja em resulta violent no vull pensar que els hi resulta no ja a la penya dels països nòrdics sinó als modositos asiàtics... Als turistes se'ls intenta enganyar sovint, cosa freqüent també en altres països mitjanament pobres com Vietnam, però els cubans en això també resulten molt descarats sense la perícia que poden tenir vietnamites o tailandesos en timar. De fet, hi ha un estereotip molt definit del turista sigui d'on sigui: és fred i soso però te pasta i per tant, pagarà el que li diguis pel que vulguis. No per res el turista a Cuba és conegut pels cubans com "come mierda". L'Estat també participa en aquest clixé obligant al turista a una espècie d'apartheid on en principi utilitza mitjans de transport, botigues i moneda diferent que els locals. Per sort és fàcil burlar aquest apartheid i fins i tot hi ha cubans que no van a timar al guiri i són bona gent.

Fins i tot més fort que l'estereotip del guiri, és a l'Habana l'estereotip del "palestí" que és com li diu l'havanero a qualsevol immigrant que vingui de les províncies d'Orient (Santiago de Cuba, Baracoa...) Els tenen com a morts de gana que venen a la capital cubana o a treure el treball als seus fills o a delinquir, és a dir, la imatge que molta gent té a Espanya de marroquís i rumanesos. I certament l'Orient cubà és notablement més pobre que l'Occident (al punt que a Santiago em feia la sensació d'estar al Senegal) però d'aquí a adjudicar tots els mals de l'Habana als palestins hi ha un catxo. S'observa també cert racisme no se si inconscient o no en la societat cubana: els blancs s'acostumen a emparellar amb blancs, mentre que els mulatos i negres s'emparellen entre ells. En els cercles d'amistats amb qui m'he fet també he observat que blancs i negres no comparteixen excessivament llaços. Val a dir que abans de la revolució hi havia majoria blanca a l'illa cosa ha donat la volta completament degut a l'exili forçat de la classe alta (majoritàriament blanca d'ascendència espanyola) i a la major fertilitat de la població negre i mulata. Laboralment i socialment hi ha una igualtat impecable entre races però si que com dic, sembla que en relacions personals els cubans tendeixen més a fer-se "amb els seus".

A beber ron a tu puta casa!

No voldria acabar sense parlar de 3 coses terribles que fascinen als cubans:

Recordeu aquell innocent joc que jugava l'avi al bar de la cantonada? A Cuba el dominó s'ha convertit en un monstre. Com que el poker, la loteria i altres jocs d'aposta estan prohibits a l'illa, el dominó per parelles s'ha convertit en el joc estrella per on de sota mà les apostes van que volen. I com ja de per sí un cubà és escandalós, imagineu-vos un cubà que acaba de perdre al domino apostant... A ballar salsa no he aprés a Cuba però el que és dominó...

No se si tenen nostàlgia de la seva infantesa o són realment cursis però el fet és que gran quantitat de cubanes porten mitjes TERRIBLES. Hello kitty, Minnie, Jazmin, Barbie potser son les mitjes perfectes per una nena de 10 anys però NO per una tia de 20 cap amunt!!!!

Bigotis. Bigotis espessos. Bigotis fins. Bigotis canosos. PROU. És dur veure quantes cubanes tenen més bigoti que tu. No saps si regala'ls-hi un mirall o una gilette. Faré una tesis sobre la relació entre l'arribada de la menopausia i l'aparició del bigoti de les dones cubanes.

Cubans practicant el dolce far niente. En una estona algú dirà "oye papi, saca el dominó" 

Més enllà de Tenotichtlan

(Sobre les zones visitades de Mèxic més enllà del DF)

Centre. Si llegeixes les cròniques dels conquistadors espanyols que van explorar els voltants de l'antiga Tenotichtlan sembla que aixecaven una pedra i apareixia un filó de plata. Doncs bé, vaig estar aixecant pedres pel centre de Mèxic i plata no, però pobles ex-miners reconvertits a "pueblos mágicos", a grapats. Taxco, San Miguel Allende, Guanajuato etc. són efectivament pobles que han passat del pic i la vagoneta al turisme, atraient principalment pixapins del DF més que guiris. Personalment aquests pobles tampoc m'han tret la son però m'han fet veure que el centre de Mèxic no és tan àrid com suposava sinó més aviat verd. Admetré també que el rollete norteño que porten molts dels seus habitants, amb botes de pell, cinturons estrafolaris, mostatxos i barrets rancheros m'han entusiasmat fins al punt de plantejar-me la compra del vestuari deixar-me un verdader bigoti mexicà. Afortunadament no ho he fet perquè hagués sigut la cantada màxima no ja per ser guiri sinó perquè els mateixos mexicans del DF cap avall rarament porten aquestes pintes. 

Vagonetes reciclades a floreros a Guanajuato

Sud. Si el centre no s'entén sense la mineria, els estats de Oaxaca i Chiapas no s'entenen sense l'enorme pes que exerceixen els pobles indígenes. En un entorn més salvatge i verge que el del centre de Mèxic, blancs i mestissos esdevenen fins i tot minories en molts pobles rurals d'aquests estats. No cal ser gaire observador per adonar-se d'aquest alt percentatge indígena ni per veure com el turisme hippiós per la zona és bastant elevat, a l'estil San Pedro de Atacama a Chile. Realment són estats on s'hi pot fer de tot: ecoturisme, turisme cultural, platjes etc. a un preu no tant abusiu com al Yucatán ni tampoc amb tant de guiri. Gastronòmicament també és una zona molt rica amb el famós formatge oaxaca (una espècie de gorgonzola), el mole o el millor cacau del país. Chiapas, on hi hem estat bastant més que a Oaxaca, m'ha recordat bastant a Bolívia en quant a indígenes parlant amb dificultat el castellà, esglésies suposadament catòliques amb rituals poc ortodoxos i la pobresa generalitzada que hi ha si exceptuem la ben cuidada San Cristóbal. Al final, t'acabes compte de l'enorme contrast cultural, social i econòmic entre Chiapas i el DF malgrat ser el mateix país, molt més exagerat que el que pot haver entre el poble més aillat d'Extremadura i la fashion Barcelona. 

 Escena típicament imperialista on güerita (rossa) gapuchina (espanyola) explota laboralment a un indígena, obligat a netejar unes Martins. 

Yucatán. Així com el centre és miner i el sud és indígena, el Yucatán històric (estats de Campeche, Yucatán i Quintana Roo) també sembla tenir una personalitat molt marcada digali caribenya, digali tropical. Si bé entre Chiapas i el Yucatán el paisatge no canvia gaire (tret de que desapareixen les muntanyes) si canvien bastant les seves gents. Si a Chiapas ens trobem amb un perfil d'indígena rural i pobre, al Yucatán ens trobem amb uns tius menys amerindis però més morenos, acostumats al contacte amb l'estranger i a una vida més urbanita i còmode. Al carrer ja no s'escolten nortenyes sinó música caribenya i la gastronomia local està farcida de fruita tropical i peix, elx xutes càrnics de la major part de Mèxic, queden en segon terme. Els seus habitants semblen més oberts que els seus parents del centre i del sud fins i tot en hàbits de vestimenta on les dones s'atreveixen a portar shorts -cosa impensable no ja a Chiapas si no a la mateixa DF- i els homes no babejen tant (o almenys ho dissimulen millor) al veure una guiri lleugera de roba. La pasta corre bastant pel Yucatán gràcies al turisme i encara que hi ha llocs sobre explotats per aquest (Chichen Itza, per exemple, sembla Port Aventura) altres com l'estat de Campeche encara estan relativament verges. La cultura maia està altament relacionada amb la regió (molta gent parla llengües maies) i de fet les ruines maies junt amb les platges són les principals atraccions perquè nacionals i estrangers visitin la Península. En fi, els yucatans m'han semblat penya alegre i oberta dels que no m'estranyaria que un dia els hi agafés per independitzar-se i crear una prospera Costa Rica com ja van intentar fa un temps.

(http://es.wikipedia.org/wiki/Rep%C3%BAblica_de_Yucat%C3%A1n)

Els carrers dels pobles del Yucatán a vegades semblen la riera d'Arenys

Costumari mexicà

(Sobre aspectes socio-culturals que em van cridar l'atenció a Mèxic)

Gastronomia. Aparentment hi ha una gran varietat de menjars tirats de preu i disponibles a qualsevol paradeta de carrer però la majoria d'aquests porten el mateix: tortilles i carn condimentada amb picant i lima. Pot canviar la forma i la proporció, es poden dir quesadillas, tacos, sopes o huacalchos, però seran combinacions molt similars. Així que si t'agraden les tortilles i la carn perfecte, si no ho passaрàs malament, especialment si ets vegeterià doncs costa veure un país més carnívor que Mèxic. La resta de plats que no segueixen la disciplina tortillo-càrnica tampoc és que siguin molt lleugers: sopes greixoses, fritangues (xurros, patates fregides) i bolleria per acabar diabètic. En canvi tenen un bon sortit de batuts i refrescos naturals com la jamaica per contrarestar els xutes càrnics que es foten. El tema picant és casi malaltís, fruita, palomites i gelats són coberts impunement per salsa picant com si d'un taco es tractessin. Amb aquesta dieta no és d'estranyar que la venjança de Moctezuma afecti als propis paisans i que els productes farmacèutics digestius estiguin a l'ordre del dia.

Respecte les begudes alcohòliques sembla haver-hi un tabú social. Vas a qualsevol taqueria i són incapaços de vendre't una miserable birra, només serveixen refrescs. El mateix passa a les festes al carrer: has de passar controls abans de poder-hi accedir i a dins tens tot el menjar i refrescs que vulguis però altre cop no pots comprar ni una birra. Venint de les festes barrials d'estiu de Barna amb pakibeers per tot arreu m'ha suposat un trauma. Malgrat els esforços per ocultar i vetar l'alcohol, s'entreveuen masses associacions d'alcohòlics anònims així com esporàdiques aparicions de penya completament trompa pel carrer com per creurem que simplement hi ha una majoria abstemia. Conclusió: sospito que molts mexicans no saben beure i que quan ho fan la lien parda, fet pel qual les autoritats (i també la societat) intenten ocultar-ho.

Greixos per un tubo

Amor. Passejar pels carrers i pobles de Mèxic és com estar enmig d'una telenovel·la veneçolana amb parelles tontejant, trencant i reconciliant-se per tot arreu. Els mexicans semblen tenir d'imperiosa necessitat d'exposar el/la xurri a la societat i competeixen per ser la parella més acarmelada i romàntica del dia. Pot ser maco si es tracta de la primera novieta dels 15 anys, però resulta cansí i cursi veure que la cosa no canvia amb parelles de 30. Els amoríos i desamores són tema de conversació habitual suposant grans traumes i espectacles per la gent, siguin nens o avis. I és que ara mateix, que estic en un cyber, la tia del costat està recitant en veu alta per una amiga la carta d'amor que li pensa enviar a un amic seu i bueno... pura diabetis. En serio, tant de rosa em perturba. Sorprèn també el gran nombre de parelles lesbianes que he vist pel DF i en canvi molt poques de gais, curiosament al revés que a Barna.

Aquesta parella si tingués 40 anys menys estarien fent cursilades terribles

Cultures indígenes. Les cultures precolombines tenen un gran pes en la societat mexicana i també en l'imaginari nacional de Mèxic i dintre d'elles l'asteca (o mexica) és la que més sobresurt bàsicament perquè és la que hi havia a l'actual capital del país. De tota manera cada Estat federal té la seva civilització fetitx de la qual la seva herència es fa notar i molt: els olmeques a Tabasco, els maies al Yucatán etc. A resultes d'això, els pobles indígenes no semblen estar gaire maltractats i les llengües indígenes són reconegudes (el nahautl parlat pels asteques i les llengües maies estan força exteses). De fet, la gran majoria de població és mestissa, sent extrany el mexicà que no tingui un avi o besavi indígena. Això no significa que no hi hagin revoltes indígenes de tant en tant (EZLN 1994) però la seva situació és molt millor que en altres països llatins relativament avançats com Chile, Argentina o Brasil.

Chamulanos de fieshta

Símbols nacionals. Havent viscut les Fiestas Patrias al DF no puc deixar de parlar dels pares de l'independència mexicana: Hidalgo, Morelos, Allende i la Corregidora. Unquartet bastant estrambòtic de polítics, militars i capellans que més haviat semblen Joaquín Luqui disfressat de cura (Hidalgo), Jack Sparrow (Morelos), Leon Bolkobsky (Allende) i Sara Montiel (La Corregidora, que també podria ser titol de peli porno barata). Complementen aquest quartet "los Niños Héroes", uns cadets que van ser massacrats quan els yankiees va ocupar el DF el 1847; i Benito Juárez un president d'orígens zapotecas que representa la maduresa de Mèxic com a Estat indepentent. Però junt a aquesta iconografia n'hi ha una no tant oficial i més pintoresca: bigotis postissos i crestes amb la tricolor nacional pels homes mentre que les dones opten per pestanyes postisses amb purpurina i s'afanyen a pintar-se les ungles també tricolor. També abunden els vestits tradicionals amb falda llarga que junt amb les paradetes de xurros i atraccions que s'instal·len pels carrers durant les festes donen un aire a Feria de Abril que t'hi cagues. De tota manera el complement més fashion i cutre que he vist és la perruca d'Hidalgo, que perquè ens entenguem és com si algú fes la perruca de Punset. 

 

Aqui tenim Sara Montiel i Jack Sparrow coneguts a mèxic com La Corregidora i Morelos. No sembla que alliberar Mèxic de l'opressió espanyola els ompli de felicitat. 

 A l'esquerra, el cura Hidalgo "too loco", a la dreta el mític locutor Joaquin Luqui.

Guia de supervivència al Metro DF

Si el DF és un món dins Mèxic, el metro és un món dins DF, un món encara més estressant que el propi DF que ja és dir molt. El còctel consisteix en 8 milions d'usuaris diaris passejant-se per les 12 linies de la xarxa i enllaunats en uns vagons molt estrets i curts. En serio, he anat en metros atestats de gent per tot el món, però lo del DF és molt hardcore.

Els mexicans són pura amabilitat quan esternudes (tot el metro et diu "salut") però alhora de sortir o entrar al vagó es transformen arrollant a tothom que es posi pel mig amb el que no és extrany veure estampides i "avalanchas" quan s'obren les portes. Per evitar tals incidents, a totes les parades hi ha policies encarregats de cridar des d'un pódium CÓRRANSE CÓRRANSE!! quan arriba un metro cosa que no se si serà útil però si graciosa. A certes hores també s'aplica l'apartheid sexual als vagons, amb vagons per homes i vagons per dones per evitar arrimes. Una bona manera d'incentivar l'homosexualitat perquè amb lo petats que van els vagons, arrimes vulguis o no.

Els venedors ambulants dins del metro també són molt mítics, molt més avançats que els de casa nostre que només venen kleenex i encenadors. Els del DF només els hi falta preparar tacos: venen tota classe de carmels, fundes de móvil, sudokus, aspirines, llanternes, cd's pirata (carregant a l'esquena un complet equip de música), llibres, pelis i un llarg etc. que converteix el vagó en un tot a 100 (a Mèxic seria un tot a 10 -pesos-). Els venedors passen de vagó en vagó a cada estació amb una triunfal entrada amb una cantarella similar a aquesta: 

En ésta ocasión, 

Les traigo un bonito bolígrafoooo,

Para aquella letra dificultosaaaa...

Para aquellos deberes angustiosoooos...

Para esas notas ocasionaleeeees... 

En rojo, azul o negrooo,

Por solamente 10 pesooooos...

La penya és bastant consumidora i sempre hi ha algú que cau (aquest algú a vegades he sigut jo xd). Finalment em declaro fan de les icones que es relacionen amb cada parada per facilitar l'identificació de les estacions a la gent analfabeta.  Algunes són fàcils de relacionar com la d'una creu roja per la parada "Hospital general" o una gamba per la parada "Camarones" però a veure qui és el guapo que relaciona la parada "Pino Suárez" amb el seu icona. Ignoro si hi ha una subcultura sobre aquestes icones al DF però si no n'hi ha l'iniciaré jo tatuant-me les icones de les meves parades preferides, ho prometo.

Feel like Titanic

Síndrome DF

(Aquesta entrada la vaig escriure en calent el dia que vam pirar del DF, fins a dia d'avui el meu amor envers Tenotichtlán perdura)

DF és sinónim d'estrès. No per res competeix amb Nova York i Tokio com a ciutat més poblada del món amb els seus 30 mil·lions d'habitants, contant els suburbis. Un país dins un país on ens hi hem aturat una setmana.

L'embargadura de la ciutat es nota només a l'entrar, on t'estàs tranquilament 1h entre que veus el típic "Bienvenidos al DF" i arribes al centre. Lo bo de ser tant gran és que hi pots fer de tot. Hem vist interessants museus com el d'Antropologia, barris bohemis com Coyoacán, santuaris (la Vírgen de Guadalupe), mercats, ciutats universitàries, llacs (Xochimilco), parcs (Chapultepec) i fins i tot acampades d'indignats (de profes davant una reforma educativa). Tot això sota una lleu però constant pluja i immersos 

Ho confeso, m'he enamorat bastant del DF. M'encanta el ritme frenètic que té molt a l'estil carrers vietnamites o xinesos, també el seu rotllo pseudo-cultureta i que sigui l'únic lloc del món on a part d'haver-hi emos teenagers, hi ha emos adults tenyits de lila xd.  No és una ciutat apte per tothom: pot ser perillosa en segons quins barris, sovint fa un temps de merda i està colapsada a nivell de gent i trànsit però hi podria viure una temporada fàcilment, és més, m'agradaria. Vaig sortir dient pestes de les capitals llatinoamericanes, doncs DF no és així, li dona mil voltes a Buenos Aires, La Paz, Santiago i Bogotà juntes, potser perquè té més historia que aquestes, potser perquè se les dóna de capital cultural de Llatinoamèrica o potser per la barreja de gents que hi trobes, el fet és que és una capital a l'altura del que ofereix el seu país, cosa que no poden dir les altres.

***QUE VIVA EL DF COJONES YA!!!***