domingo, 9 de agosto de 2015

Lloret de Bali i la Nusa Brava

Arribar a Kuta, capital del petardeo australià a Bali, i veure's envoltat de McDonalds i Zaras a 24h d'estar passant-les putes entre volcans i sulfurs enmig de la nit ha estat un shock important. Bruts, cansats i fent pudor a sofre, hem abraçat les meravelles facilones del parc temàtic que és el sud de Bali. Hem entrat de ple en seu joc a base de platja, surf, arak i festa i fins i tot ens hem permès el luxe de saltar-nos un control policial anant amb moto. I es que a Kuta sembla que tot està permès mentre siguis guiri i tinguis dòlars. 

Després d'alguns dies de desfase, hem optat per anar a l'interior de l'illa, a Ubud, on suposadament es percep més tranquil·litat. I encara que efectivament es respira més calma, no deixa de ser un altre parc temàtic enfocat aquest cop al turisme familiar. 

Podria estar rajant sobre com s'ha vengut tota Bali al guiri però ja m'esperava una illa molt explotada al turisme i encara així val la pena visitar-la per la seva singular cultura hinduista (inundant els carrers de petites ofrenes de flors i caramels), els seus paisatges de postal, les balineses (també de postal) ...i pel cochinillo que ens hem jalat a Ubud! I si a dia d'avui, amb la costa infestada de surfistes i d'australians borratxos i l'interior ocupat per families de guiris xinesos, Bali encara convens, m'hagués agradat visitar-la fa 40 anys per llavors seria l'òstia, De fet, sospito que pel nord de l'illa, actualment encara trobes aquesta Bali de Cuéntame que en algun altre viatge espero fer. 

Més contrariat m'ha deixat la petita illa de Nusa Lembongan de la qual teniem expectatives de trobar-la poc explocada i tot i que no és Bali, no es queda curta. Platges maques que recorden les de la Costa Brava però també masses resorts. 

Descrites les illes, descrivim la seva gent. Els balinesos (i lembongans) són gent desperta, pràctica i oberta i força més honrada i sincera del que es podria esperar d'una illa que es lucra amb el guiri. M'atreviria a dir també que el seu nivell de vida és dels més alts d'Indonèsia i és per això que molts indonesis emigren a Bali en busca d'una millor feina. Malgrat l'obertura a l'exterior, convserven conserven bastant les tradicions, amb un hinduisme a la balinesa sense castes i amb la dona participant de ple a la societat. Els homes porten un elegant mocador al cap i una faldilla-tovallola envers de pantalons. Les dones malauradament han perdut el costum d'anar amb les tetes al aire com feien fa mig segle i vesteixen estil occidental. Als balinesos els hi encanta fer volar estels, els quals estan molt currats. També són adictes a les motos i als petardos (com la majoria d'indonesis) i s'intueix que els hi molen les baralles de galls (n'hi ha molts a tot arreu i estan bastant tarats, cantant a les 3 de la matinada, per exemple). En definitiva, són gent que no els hi falta de res i que han trobat un bon equilibri entre el negoci i contacte turístic i la seva vida de sempre. I això no és poc. 

Baralles de galls: s'intueixen pero no es veuen. Potser massa hardcores pels guirs. 

martes, 4 de agosto de 2015

Com oblidar la Índia en una setmana

(Envoltat d'un popurrí d'indonesis i guiris abocats recentment a l'orfendat aèria inicio tardiament el relat d'aquest viatge inter-insular)

Transcorreguts els primers dies de viatge ja hem pogut tastar una mica del mundillo indonesi. I el tast val a dir que ha estat agradable. Venint com qui diu de la Índia, m'esperava un país similar, bastant fet caldo amb un tràfic infernal i edificis a mig caure, i no. Les infraestructures són bastant dignes, existeixen aceres i fins i tot semàfors. M'esperava també una avorrida dieta d'arròs amb salses picants i en canvi tenen una bona varietat de fideus, carns, peix i marisc encara que també una absurda mania de no posar mai forquilla i ganivet sinó forquilla amb cullera fent que tallar un tros de carn o peix esdevingui una llarga operació quirúrgica. Respecte la gent, resulta ser bastant simpàtica i oberta, amb un anglès precari però entendible i sense ganes d'agobiar ni timar (molt) al guiri. Vaja, res a veure amb els indis. I és que les comparacions són odioses però val a dir que Indonèsia m'ha tret en una setmana el mal sabor de boca que portava de la Índia (excepte del Ladakh i Kerala).

Però parlem de Java, que és on hem passat la primera setmana del viatge, bastant a contra-rellotge. Sospito que Java sona més a programa informàtic que a illa però resulta ser ni més ni menys que l'illa més poblada del món, amb la "friolera" de 140 milions de persones. Sortejant les lletges i populoses ciutats javaneses, hem anat a parar a Yogjakarta on hi ha temples majetes que recorden la meva estimada Ankgor Wat i més a l'est hem fet diversos trekkings lights entre volcans i cràters. A destacar el trekking nocturn que hem fet a Ijjen on a part de creuar paisatges marcians hem passat una mica de fred, cosa que no podrem passar més en aquest viatge excepte en els aeroports i transports públics on la temperatura de l'aire acondicionat sembla estar programada per algun indonesi molt sàdic.  

Nen amb pijama. Els javanesos també han adoptat la moda xinesa de passejar els fills amb pijama, total tornaran al llit en unes hores...

martes, 23 de junio de 2015

Road to Jakarta

Aquest any abandono el chai, la Parvati i les barbes sikhs però repeteixo amb els tuk tuks, la suor tropical i els plats interminables d'arròs: Indonèsia is coming. 

Debutaran en això dels viatges a tomar por culo tres noies de les quals espero que facin cameos per aquest blog (Mònica, Mariona i Júlia) i un curtit viatger (Albert) que ja em coneix al nivell de saber amb quina camisa sortiré a la nit balinesa. 

Com que viatjar per les més de 17.000 illes d'Indonesia ens portaria uns anys i disposem d'un mes farem unes poques menys. Java serà la primera, on palparem l'empremta budista de l'illa a Yogyakarta i veurem jocs de sulfurs, fums i colors en diversos cràters en una experiència Cuarto Milenio. Després anirem a l'arxi-coneguda Bali a fer rutilles en moto i a la no tan coneguda Nusa Lembongan a provar la platja i el marisc tropical. A Flores i Komodo farem ruta amb barca i sacrificarem als Dragons el primer guiri australià que es despisti. Finalment volarem a Sumatra on tindrem trekkings per volcans i selves i farem el Robinson Crusoe a les illes Banyak. 

Que comenci l'espectacle!


lunes, 22 de diciembre de 2014

Homo Keralensis

Així com després de la tormenta sempre bé la calma, després d'un impertinent conductor de tuk tuks indoari, descobreixes la tranquil·litat d'un homo keralensis. Venint del tumultuós nord de la India, l'Estat sureny de Kerala ens ha brindat una setmana de pau i també de pluja, doncs el montzó s'ha fet notar més que mai. Però que és una mica de pluja quan estàs rodejat d'entranyables keralencs movent el cap de costat a costat?

L'homo keralensis és un èsser tirant a petitet amb el cabell molt rissat i de pell fosca. De fet, s'assembla més als malgashos de Madagascar o als melanesis de Papúa que no als seus compatriotes indoaris, molt més mesclats amb perses, àrabs i afgans. El gènere masculí s'acostuma a deixar un frondós bigoti més propi dels anys 80, no es tenyeix el cabell de taronja o vermell amb henna (molt habitual al Nord)  i envers de portar pantalons, porta una cómoda tovallola fins als genolls donant la sensació que acaba de sortir de la dutxa. El gènere femení no porta un vestuari tant exclusiu però és destacable la seva bellesa, si més no a la ciutat de Kochi, on les kochines són realment guapes.

Si Magnum tingués ulls i pell més foscos seria un homo keralensis de manual

L'homo keralensis també és bastant rojillo. Kerala está governada pel Partit Comunista des de fa décades, cosa que ha impulsat molt el transport públic (té una xarxa d'autobusos urbans i regionals envejable per la resta de la India), l'educació (Estat més alfabetitzat de tota la India), la igualtat social (s'observa molt poca pobresa) i la igualtat de gènere (el paper de la dona a la vida social és molt més alt del que trobem al Nord).

L'homo keralensis és cristià degut a la important influència, holandesa, portuguesa i francesa a la zona i en conseqüència menja porc, vedella i tot el que troba. Per no fer enfadar gaire la població hindú, l'homo keralensis sembla que només mata vaques els diumenges, dies que es fan grans cues a les carnisseries. Les vaques fa temps que van fer les maletes de Kerala davant d'aquest panorama i no se les veu pel carrer cosa que contribueix a que les ciutats siguin més netes. En canvi, sembla que els corbs han substituït a les vaques com a consumidores de la porqueria urbana, per altre banda escassa.

L'homo keralensis és un ésser tranquil en tots els aspectes. No procrea fins l'extenuació (l'índex de natalitat és similar al d'Europa, evitant la superpoblació), no pita (tant) a la carretera i no agobia els estrangers. 

L'homo keralensis és un gran cuiner. Combina l'omnipresent arròs amb coco i d'altres fruites tropicals així com tot tipus de carns, marisc i peix. I tot sense abusar de les espècies. 

Sí, l'homo keralensis em cau molt bé. 

Homos Keralensis amb la seva peculiar falda pescant al Mar Aràbic


domingo, 10 de agosto de 2014

Les 3 Gracies de Varanasi

Hom que va al nord de la India esta obligat a aturar-se a 2 emblematics punts: el Taj Mahal i la ciutat santa de Varanasi.

Sobre el Taj Mahal nomes dir que ha estat a l`altura de les meves expectatives que eren moderadament altes. Respecte Varanasi la imaginava com una ciutat decadent amb una legio de pseudo-hippies guiris i de cadavers hindus. I no ha acabat sent realment aixi... En quan a turisme m`ha semblat sorprenentment baixa la cota de pseudo-hippies i flipats de la vida que hi pululen, en canvi corren quantitats indigestes de japos a l`estil barna. Deixant el tema guiris, Varanasi es el paradigma de tots els topics del nord de la India que venen a ser 3: vaques, venedors implacables i merda, molta merda. 

Vaques. El topic menys negatiu. A Varanasi trobes vaques per tot arreu: a les vies del tren, en plena autopista, bloquejant la porta del teu hostel etc. Ja no resulta tant gracios trobar les merdes de vaca tambe per tot arreu, especialment si passejes de nit considerant que l`enllumenat public es nul. Aquest animal tant simpatic acostuma a menjar tot el que troba pel carrer, es a dir, una combinacio entre bruticia, plastics i menjar pudrit. Com la dieta no es molt sana, moltes vaques acaben posant-se malaltes i llavors les porten a un hospital de vaques (increible pero cert) on hi passen una temporada amb una dieta millor (tampoc molt) fins que es veuen capaces de tornar a menjar porqueria. 

Venedors implacables. Els venedors de turistades, conductors de tuk tuk i pseudo-guies del nord de la India i de Varanasi en particular son especialment pesats. No es conformen amb 40 NO`s per resposta i et segueixen impasibles durant una bona estona assegurant tenir un germa a BArcelona i insistint en la necessitat i la qualitat del servei o producte que et vol enxufar. Davant d`aquesta presio hom pot adoptar 4 conductes: 

L`educada. Aguantar estoicament el paio intentant raonar de que no vols el que t`ofereix. 
L`autista. Passar del pavo totalment, ni mirar-lo ni parlar-li. 
La borde. Deixar-li anar algo estil I don`t need anything!! Give me alone!! You understand that??
La vacilona. Intentar vendre-li algo al venedor, respondre que ets albanes a la pregunta de quin pais ets o qualsevol cosa que deixi descolocat al tiu per tal de que veig que li estas prenent el pel. 

Val a dir que al Vietnam amb el Marcel ens vem curtir bastant d`aquesta classe de penya pero a la India son mes durs de pelar. Despres de provar de fer l`autista he derivat a la borderia (bastant resultona al Vietnam) encara que quan estic inspirat tambe em diverteix l`actitud vacilona. En qualsevol cas, has d`estar sempre a la defensiva. En pocs paisos et sents tant dolar amb potes com aqui (potser a Cuba i al Vietnam).

Un apunt mes al respecte. A Varanasi trobes gent disposada a colar-te en incineracions familiars per unes rupies i a ensenyar-te on arraconen els moribunds per unes quantes mes. No m`extranyaria que et deixessin cremar cadavers per una bona suma. La prostitucio de les cerimonies funeraries de Varanasi pot arribar a fer fastic.  

Un insistent netejador d`orelles ha aconseguit un client dificil. 

Merda. Varanasi te el dubtos merit de ser la ciutat mes guarra a la que he estat mai. Em considero una persona bastant tolerant a la bruticia i desenes de testimonis poden confirmar que Can Rossello no es un oasis de pulcritud. Pero lo de Varanasi es passar-se. 

El tufillo dels carrerons del casc antic de VAranasi espanta a km: porqueria de tota mena es barreja amb caques de vaca, pixums humans (els indis no tenen cap problema en pixar a la primera paret que troben), gapos vermells, rates i una capa permanent de mosques. Un ambient vomitiu que t`invita a atravessar rapid els carrerons en busca del tan sagrat Ganges. Ah, pero a Varanasi no hi ha salvacio posible. El Ganges es considera el riu mes contaminat del planeta, en part per tota la merda que hi verteixen les industries de les afores de la ciutat, en part pels cadavers que hi tiren els indis (ja que segons la tradicio hindu, dones embarassades, nens i victimes de mossegada de cobra no es poden incinerar). Tot aixo no sembla importar molt als inids que es banyen i beuen del riu tranquilament. 

I com si fos un fet paranormal, alla, enmig de tota la porqueria, enmig de tota la putrefaccio, no hi trobes ni una sola cuca. He trigat setmanes a descobrir-ne la causa. He consultat experts biolegs. He realitzat simulacres d`ecosistemes. Finalment, he resolt que els petits dragons que corren per les parets indies son els responsables de que no hi hagi cuques. I aleshores es quan em pregunto per que aquest drago, aquest petit reptil que protegeix el mon d`una mes que segura plaga biblica de cuques indies, no es honrat i venerat com ho son la vaca i la cobra. La vida animal tambe es injusta. 

Engrescadora i habitual imatge en qualsevol ciutat india

De Rajputos i Rajputades

Rajastan, literalment terra de reis, sembla una versio real d`Agrabah, el regne imaginari d`Aladdin. Basars d`especies i joies, palaus i camells gegants formulen l`atrezzo idoni en el que nomes falten catifes voladores. Llastima que mes enlla de palaus camells i basars Rajastan no sembla oferir res mes. Si, el palau de Jodhpur esta molt be i la panoramica de Jaisalmer es espectacular pero m`he acabat aburrint entre tant palau  i tant venedor pelmaso. Perque efectivament el Rajastan es ja una zona forsa turistica on els venedors de especies, pashmines i postals van a dolor i resulten MOLT pesats.

A part de ser uns venedors implacables, els rajputos son personatges pintorescos: de pell fosca i estatura baixa, molts porten uns desbordants bigotis propis de l`epoca napoleonica i molts mes porten arracades daurades en forma de relles que els hi donen un aspecte de quinquis total. En contra del que pugui semblar, els rajputos no son musulmans sino majoritariament hinduistes i dins d`aquests, se`ls considera uns grans guerrers pero tambe excessivament violents, lluitant al llarg de la historia entre ells quan no es defensaven d`invasors externs com ara els mogols o els britanics. Tanta violencia no podia ser bona i ara com ara el Rajastan es un dels estats mes pobres de la India tant a nivell de riquesa, com de sanitat o educacio.

Una terra rica i a la vegada pobre. Fortaleses imponents en ciutats mediocres. Antics palaus luxuriosos caient-se a trossos. Ex-majarahas millionaris venerats per morts de gana. Aixi es Rajastan, un estat amb milions de turistes i milions d`analfabets. 

Un alegre rajputo ens saluda efusivament. Home detallista, porta l`iphone a conjunt amb el palau. 

viernes, 1 de agosto de 2014

Oda als Sikhs

(Estem a Varanasi a punt de acabar la ruta pel nord de la India pero el record de aquest temple mincita a deixarme mes llarga la barba)

Escric aquesta oda sobre la comoditat d'un llit i amb la panxa ben plena, ambdues coses gracies a la gentilesa dels sikhs que ens han acollit com a peregrins en el seu temple mes sagrat: el Temple Daurat.

Situat a la ciutat punjabi d'Amritsar (ciutat fundada per sikhs x cert), el Temple Daurat ofereix allotjament, menjar i recull espiritual no nomes a tots els sikhs sino tambe a qualsevol curios que vulgui visitarlo. Es mes, el sector serveis del temple no acaba en dormitori i menjador, tens garantida l'aigua potable a tot el recinte, una guardia templaria armada amb llances vetlla per la teva seguretat i fins i tot tens un cyber per poder bloguejar odes com la meva. El mes fascinant es que tota aquesta xarxa de serveis es sustenta per donacions i voluntaris, una legio de voluntaris que mantenen la cuina oberta 24h amb el mateix menu, menu que inclou arros, cigrons, sopa de verdures, pa, una pasta dolsa feta a base de blat de moro i te amb llet. Nomes els voluntaris dedicats a la infima tasca de pelar alls per la sopa de verdures ja ocupa a mes de 50 voluntaris. En fi, em trec el barret davant l'esfors logistic que fa aquesta gent per sustentar tots els serveis dedicats al peregri/viatger, a mig cami entre una fe obstinada i una cadena de produccio fordiana.


OH gracias bondadoso Dios por crear un templo en el que comer, beber y dormir!


Pero qui cullons son aquestes animes caritatives anomenades sikhs?
El sikhisme es una religio forsa moderna inventada per un guru a finals del segle XV. A mig cami entre l'Islam, l'hinduisme i el budisme, els sikhs creuen en un unic Deu, rebutjen les castes socials hindus i prediquen per la igualtat social, sexual i el respecte als animals.

Al Temple Daurat hi viu el guru que seria el lider espiritual dels sikhs, home sant que custodia les escriptures sagrades sikhs, les quals son transportades cada dia del Temple a una especie de biblioteca en una cerimonia que recorda les nostres processons. Com totes les religions, els fidels del sikhisme han de complir un seguit de regles capritxoses i en aquest cas forsa curioses resumides en les 5 K's:

Kirpan (punyal). Perseguits per musulmans i hinduistes des dels seus inicis, els sikhs han hagut d'estar sempre a la defensiva i no es d'extranyar doncs la primera regla: tot home sikh ha de porta un petit punyal per defensarse a si mateix o a un tercer en perill, pero mai per iniciar un atac. 

Kesh. Els homes no han de tallarse MAI el cabell ni la barba. No se si el guru tenia algo contra els perruquers pero el fet es que es va pulir aquest digne gremi d'un plumazo. 

Kanga (pinta). Per no acabar amb els cabells plens de merda, el guru va tenir un gest estetic amb els seus fidels: la obligacio de portar una pinta de fusta. 

Kara (brasalet). Mes regles estetiques: tot sikh ha de portar un brasalet com si les barbes no fossin prou tret de distincio. 

Kachehra (calsotets). Finalment el guru que es va inventar aquesta regla s'ho va marcar molt: tot home sikh ha de portar calsotets de coto. No se si darrera aquest manament hi ha que els sikhs anavem amb tot suelto o les dones sikhs van pressionar per tenir uns homes sexys pero el fet es que un sikh tb es distingeix pels gallumbos. 100% cotton. 

A part de les 5 K's tb destacar que els sikhs son semivegans (no menjen carn ni ous pero si formatge) cosa incomprensible veient la constitucio d'alguns sikhs puretes que stan bastant mes aprop del terma gordaco que qualsevol vegui k hagi vist. Imagino que s'inflaran de pa a dolor...

En fi, els sikhs resulten molt exotics als nostres ulls i personalment la seva simbologia i les seves tradicions m'atrauen bastant mes que les dels hinduistes (acabo amb una estocada a Shiva) que les trobo cutres i grotesques.