(escrit la nit del dijous 29)
Monestir de Huayan. Probablement a bastanta altitud. L`habiten un monjo budista, dos cuineres i un gos. Hostes: una parella xinesa i jo. Habitacio: una gelida cela amb 2 llits, un escriptori i un termo amb aigua calenta. Pur peregrinatge a una de les montanyes sagrades del budisme: la montanya Emei. A Xina existeixen 4 montanyes sagrades budistes i Emei Shan (shan vol dir montanya) es sagrada pk en ocasions dsd la cima es pot veure una especie d`aureola que es considerava la crida de Buda per anar al cel, i quan aquesta aureola apareixia, desenes de peregrins es tiraven al buit dsd la cima en busca de la pau celestial.
La meva intencio en principi no es tirarme al buit sino explorar la montanya (varies en realitat) k es al k me dedicat avui i el que em dedicare dema. El clima a Emei es casi subtropical, amb molt de verd i molta humitat. A les parts baixes de la montanya hi ha bastant turista xinorri pero conforme vas pujant van desapareixent i en parts del trajecte he stat 2h sense creuarme amb ningu. Occidentals nomes n`he vist 2 en tot el dia, m`encanta. Els xinos amb qui m`he trobat aixi com molts cartells no paren d`advertir que al loro amb els monos, que et roben el menjar, la motxilla etc. Tot acollonit me armat amb una canya de bambu i me emparanoiat amb el mes minim soroll al meu voltant pero la veritat es que els pocs monos que he vist o han suat de mi o s`han amagat al veurem.
A part de monos Emei Shan sta ple de temples o mes aviat ermites budistes. He suat bastant de veureles ja que totes son igual: amb 3 budes representant el passat, el present i el futur; un seguit de personatges frikis com guerrers amb 3 ulls, dracs o geishes zombies que protegeixen els budes; i multitud de baretes d`incens per honrarlos a tots plegats. Lo que realment mola d`Emei Shan son els llocs remots com el monestir on stic ara o la barraca-parada de fideus on he dinat; en certa manera em recorda a Mongolia quan stavem en plena estepa. Pero potser la sensacio de star en un lloc perdut es mes forta ara, pk stic sol por esos mundos.
(No he tirat x la cima al Marcel, s`ha kedat a la falda de la montanya i dema esperem retrobar-nos o haurem de canviar el titol del blog x 2 hombres y 2 destinos).
Monestir de Huayan. Probablement a bastanta altitud. L`habiten un monjo budista, dos cuineres i un gos. Hostes: una parella xinesa i jo. Habitacio: una gelida cela amb 2 llits, un escriptori i un termo amb aigua calenta. Pur peregrinatge a una de les montanyes sagrades del budisme: la montanya Emei. A Xina existeixen 4 montanyes sagrades budistes i Emei Shan (shan vol dir montanya) es sagrada pk en ocasions dsd la cima es pot veure una especie d`aureola que es considerava la crida de Buda per anar al cel, i quan aquesta aureola apareixia, desenes de peregrins es tiraven al buit dsd la cima en busca de la pau celestial.
La meva intencio en principi no es tirarme al buit sino explorar la montanya (varies en realitat) k es al k me dedicat avui i el que em dedicare dema. El clima a Emei es casi subtropical, amb molt de verd i molta humitat. A les parts baixes de la montanya hi ha bastant turista xinorri pero conforme vas pujant van desapareixent i en parts del trajecte he stat 2h sense creuarme amb ningu. Occidentals nomes n`he vist 2 en tot el dia, m`encanta. Els xinos amb qui m`he trobat aixi com molts cartells no paren d`advertir que al loro amb els monos, que et roben el menjar, la motxilla etc. Tot acollonit me armat amb una canya de bambu i me emparanoiat amb el mes minim soroll al meu voltant pero la veritat es que els pocs monos que he vist o han suat de mi o s`han amagat al veurem.
A part de monos Emei Shan sta ple de temples o mes aviat ermites budistes. He suat bastant de veureles ja que totes son igual: amb 3 budes representant el passat, el present i el futur; un seguit de personatges frikis com guerrers amb 3 ulls, dracs o geishes zombies que protegeixen els budes; i multitud de baretes d`incens per honrarlos a tots plegats. Lo que realment mola d`Emei Shan son els llocs remots com el monestir on stic ara o la barraca-parada de fideus on he dinat; en certa manera em recorda a Mongolia quan stavem en plena estepa. Pero potser la sensacio de star en un lloc perdut es mes forta ara, pk stic sol por esos mundos.
(No he tirat x la cima al Marcel, s`ha kedat a la falda de la montanya i dema esperem retrobar-nos o haurem de canviar el titol del blog x 2 hombres y 2 destinos).
El Monestir Huayan, refugi per una nit plujosa. Si m`hi arribo a quedar 100 envers d`una nit ara segur que seria un gran mestre shaolin.
JM, no m'estranya que els monos s'amaguin en veure un peregrí de can fanga amb una canya de bambú com a arma de defensa!!!Aprofita aquest paratge màgic per trobar el teu ying i el teu yang.Perquè com diu el poeta:
ResponderEliminarCaminante, son tus huellas
el camino y nada más;
Caminante, no hay camino,
se hace camino al andar.
Al andar se hace el camino,
y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar.
Caminante no hay camino
sino estelas en la mar.
M.Carme
Recordes la frase del paper que vam cremar aquest cap d'any? recorda qui ets i tota la resta vindrà sola. De debó que llegeixo les cròniques i, a part de riure, m'emociono :P m'emociono perquè veig que et sents lliure i gaudeixes del camí a cada moment. No vulguis arribar mai a Ítaca, Komu
ResponderEliminar