Visions de la Costa Oest

3 son els estats que hem visitat als Estats Units: California, Nevada i Arizona. Cap d'ells l'hem fet amb profunditat no nomes perque a USA hi hem passat nomes 10 dies sino tambe perque un estat com California amb una poblacio similar a Polonia i un potencial economic similar a Italia mereix una visita a l'altura. Tanmateix dels llocs que hem visitat se'n poden extreure visions ben diferents del pais. 

Els americans diuen que San Francisco es la ciutat mes europea d'Estats Units i certament si que te un aire a ciutat ordenada i verda a l'estil alemany pero amb gent mes petarda i mes quitch. A diferencia de la majoria de California, a SF no abunden els llatins i si els xinesos. Putada, perque me les prometia felices parlant castella per aquelles terres havent d passar al meu angles precari i al xines encara mes precari. Instalats entre el Chinatown i Little Italy han sigut aquests barris pels que mes ens hem mogut. El Chinatown de San Francisco es realment un barri de xinos mes que una atraccio turistica i em podria creure que estic a Beijing si no fos perque la gent no escup ni els carres apesten a fritanga. De tota manera de xinesos a SF n'hi ha per tot arreu i sumen 1/3 de la poblacio. El Little Italy en canvi, es una broma de 4 pizzeries i de un grapat de iaios sicilians, essent un barri deborat pel molt mes dinamic Chinatown. El centre de la city esta farcit de gratacels com, imagino, qualsevol gran ciutat yankiee pero em causa impressio qual paleto de poble acostumat a veure les torres Mapfre com a molt. Tranvies, foques i bufals acaben de donar un toc curios a la ciutat. Una ciutat que mereix ser visitada ni que sigui per rememorar vells temps amb el Crazy Taxi... 

Muir Woods i Yosemite son els 2 parcs nacionals que hem visitat a California. I hem treure el barret davant lo be que els gestionen. Estats Units no tindra molta inversio publica pero els parcs naturals estan funcionant des d'inicis del segle XX quan a casa no es que estiguessim destruint la costa per fer hotels, sino que ni tant sols ens haviem plantejat per que collons servia un bosc mes enlla de caçar i buscar bolets. Total que aquests anys d'experiencia es noten i ho tenen tot molt preparat i cuidat, fins i tot amb transport public que t'hi porta, cosa impensable en la mentalitat nordamericana. La guardia forestal, una combinacio de becaris frikis, hippies, iaies i indis natius es atenta i eficient i families i jubilats dormen en cabanyes de fusta ecologiques i es passejen pels parcs sense arribar a agobiar, podent aixi disfrutar de les grans secuoies, els cervols i les muntanyes semi verges. I paro, perque semblo un panflet del departament federal de medi ambient nortamerica. 

Las Vegas mereixeria un post per ella sola pero intentare resumir-ho. En aquest enorme casino al mig del no res he fet moltes coses: disparar, apostar, perdre, guanyar tot el que s'espera que facis a Las Vegas excepte casar-se. El resultat ha estat maquissim i em quedo amb ganes de repetir (i casar-me finalment). Las Vegas es pur petardeo i de fet em sorpren que no hagin fet un "Las Vegas Shore" per la quantitat de garrulos yankiees i "albondigas" que pululen per alla. La gracia es que tota aquesta fauna es barreja amb parelles de jubilats, families amb nens, ludopates i extrangers formant una combinacio explosiva que pot compartir taula de black jack o piscina. Glamour als casinos? Ni por asomo. Pero qui vol glamour quan pots star ballant taja a la piscina del casino a ritme de Ryanna? O jugar a la ruleta amb banyador mullat? Las Vegas es per pendre-s'ho tot en conya i de fet, es una gran broma enmig del desert, una broma que m'ha encantat. Escolti!! I sense arruinar-se eh?

Una dieta lleugera i sana, la clau per viatjar pels Estats Units.

De San Francisco a l'Habana o Ruta Virreinal por Nueva España

Com no pot haver sud sense nord, i l'any passat ja vem fer el sud, aquest cop apuntarem al nord, a Nord-amèrica. Així que farem Estats Units, Mèxic i Cuba per tastar de cultures ben diferents però amb unes relacions molt forets i m'atreviria a dir que terribles.

Començarem a la cosmopolita San Francisco, per anar del paisatge alpí de Yosemite (http://es.wikipedia.org/wiki/Yosemite) al desert made in Far West de Nevada i Arizona on ens cobrirem d'or als casinos de Las Vegas i ens fotrem una hamburguesa doble acompanyada per aigualit cafè nord-americà en qualsevol Drive Inn de la Ruta 66.

Creuant per Nogales una de les fronteres més vigilades del món entrarem en territori mexicà visitant Guanajuato i el DF en plenes Fiestas Patrias. A Oaxaca menjarem chapulines i beurem pulque a Tepoztlán. Buscarem tresors maies per la selva de Chiapas i ens fotrem un bon xapuzón als cenotes del Yucatán. Finalment, volarem a Cuba i ens la farem de punta a punta (de l'Havana a Santiago) si els tifons i Fidel ens ho permeten.

Mes i mig d'aventures que un humil escrivent intentarà relatar com i quan bonament pugui... Que empiece el espectáculo!

Hijos de la Serenísima

Després de la tortuosa i caòtica Albània entrar a Montenegro és com passar dels Encants al Carrefour: sobreviu la cutreria a l'ambient però tot es més formal.

Montenegro durant el segle XX no era sinó un principat de macarrilles i contrabandistes que es dedicava al tràfic d'armes en les sempre constants guerres balcàniques. Dins de Iugoslàvia era una república sense pena ni glòria i durant la guerra civil es va unir alegrement a Sèrbia a bombardejar les ciutats costeres croates.  Tanmateix, la mala imatge de Sèrbia va passar factura i els montenegrins van optar per la independència no fa res, malgrat ésser la meitat de població sèrbia i mantenir unes relacions molt estretes amb Belgrad.

De contrabandistes sembla que s'han reciclat al negoci de l'hostaleria amb bastant d'èxit, si més no a la costa. I tampoc ho tenien difícil perquè el fiord de Kotor és de lo millor que hem vist al viatge malgrat la pluja que no ens va donar treva cap dia. És més, em sorprèn el poc turisme que hi havia malgrat ser Setmana Santa perquè tant el fiord com el poble s'ho valen.

Darrere el nom tant orco de Kotor, s'amaga el més melòdic de Cattaro, i és que el poble va ser construït i fortificat per la Sereníssima República de Venècia que hi ha deixat la seva empremta i de quina manera: carrers estrets, esglésies a punta pala, lleons de Sant Marc a cada cantonada etc. Kotor té un aire molt italià que fins i tot s'ha transmès a la gent, bastant més escandalosa i morena que els seus amics serbis.

De Kotor a Dubrovnik (Ragusa en italià), la cosa no canvia gaire: els paisatges segueixen sent fenomenals i la ciutat croata no es queda curta. Com Kotor, Dubrovnik també té un fort passat llatí en general i venecià en particular però és bastant més gran que el  port montenegrí. Observant les seves grans muralles, suntuosos palaus i riques esglésies es nota que va arribar a ser una ciutat important, tant és així que va esdevenir independent durant bastants segles (http://es.wikipedia.org/wiki/Rep%C3%BAblica_de_Ragusa) codiciada per venecians, hongaresos i otomans. Per la fama que tenia m'esperava una espècie de Venècia croata atestada de guiris i creuers i tot i que és de lluny el lloc més turístic i car que hem trepitjat, l'explotació turística no arriba a asfixiar (almenys a l'Abril) i clarament això fa gaudir-la més que la seva homònima italiana.

Total, que em declaro súper fan de la costa dàlmata.

Aquesta parella podria estar a dalt del Machu Pichu però no! això és Montenegro, un nom molt encertat si observem les muntanyes fotografiades...

Welcome to Albania: mercedes, búnkers and Tirana

Albania is not Europe. Aquest cartell hauria d'estar a tots els punts fronterers del país, advertint a qualsevol viatjant sobre lo que es trobarà. Perquè Albània impacta. Entrar a Albània és entrar a un país aïllat i singular on els Mercedes-Benz dels 70 conviuen amb carros de burros, on mini-búnkers construïts en granjes i platges es podreixen entre matolls i on immenses indústries fantasma destrossen boniques estampes paisatgístiques. 

Els albanesos no és queden curts i també són molts seus: els homes no viuen tranquils si no vesteixen una xupa negre desgastada, si no llueixen un poblat entrecejo i si no netegen el seu cotxe uns 20 cops diaris. La gent de poble, podrien ser perfectament extres a Bienvenido Míster Marshall o a qualsevol peli casposa dels 60: iaies amb mocador al cap i de rigorós dol, xavals amb rapats idèntics made in l'únic barber en 20 km a la rodona i senyoretes amb vestits que potser eren fashion a l'època de Coco Chanel però no ara. Els albanesos són també grans aficionats a passejar un i altre cop pel mateix lloc cosa que indica una alta activitat al carrer però també que tenen poc a fer. A part de passejar, els negocis i trapis també es fan allà en un costum molt àrab (i xinés). Sorpén també el fet de trobar-te albanesos més gitanos que Carmen Amaya i d'altres que bé podrien passar per serbis o russos i tots sense semblar tenir cap perjudici racial a diferència del que passa a Romania o que collons, a la majoria del món.

Conclusió, si Albània resulta interessant no és tant pel que hi ha sinó per l'ambient caòtic i desenfadat que té, tan allunyat no ja de l'Europa nòrdica sinó també dels seus veïns mediterrànis.

Boda a la albanesa

Cómo rehacer su vida tras un divorcio

Sèrbia. Imperi del mal europeu. Cuarter general des d'on els pèrfids serbis conspiren per dominar els Balcans. L'imaginari popular dóna a entendre de Sèrbia un país militaritzat, decadent i gris a l'estil de la seva amiga Rússia. I en canvi, només creuar la frontera des de Romania, dubtes si segueixes estant a Europa de l'est o a Europa Occidental, perquè realment les infraestructures estan força desenvolupades malgrat els bombardejos de que Sèrbia va ser víctima per part de l'OTAN no fa tants anys. I de gris res, més aviat blanc per la intensa nevada que ens va acompanyar els dies que vem passar allà. Pel que fa al nacionalisme, tampoc semblava que fossin molt ultres al respecte si bé no vaig gosar tocar el tema Kosovo. Així, sembla que els serbis han passat pàgina respecte els seus deliris de grandesa i lideratge iugoslau adoptant una postura més de realpolitik amb la que poder entrar a la UE com ja han fet els seus veïns croats i eslovens. Alguns dirien que Sèrbia se'n surt bastant bé del traumàtic divorci iugoslau encara que la UE no sembla ara per ara un futur marit molt encertat...

Respecte la capital, Belgrad comparada amb Moscou és Disneyland: la ciutat té molta vidilla, gens de militars, un castell medieval força interessant i fins hi tot la gent sembla simpàtica (clar que no es gens difícil ser més simpàtic que un moscovita). Òbviament Belgrad no pot competir amb les grans capitals europees estil Roma o París però ofereix una imatge bastant digne i les maquíssimes sèrbies hi contribueixen molt...

 No es un sismo, es la OTAN!

L'Antiga República Iugoslava de Macedònia és un Estat castrat ja des del seu naixement quan Grècia va imposar les condicions del seu enrabessat nom així com de la bandera (de la històrica bandera amb el sol de Vergina [http://es.wikipedia.org/wiki/Sol_de_Vergina]  a una copia barata de la bandera kamikaze japonesa). Castrat també pel poc fervor nacional dels seus habitants, on menys de la meitat de la població es considera macedònia mentre que albanesos, gitanos i búlgars sumen 1/3. Almenys, sent la República Federal Iugoslava més pobre, ningú va fer gaire cas a que es proclamés independent el 1991 i aquesta falta d'interès va salvar els macedonis de la carnisseria que estava succeint a la major part de l'ex-Iugoslàvia. 

En definitiva, després de la relativa avançada Sèrbia, m'esperava trobar un país més demacrat a l'estil Romania però si més no a la regió eternament fronterera d'Ohrid no és així. La ciutat homònima ha estat ocupada per grecs, otomans, búlgars i serbis amb el que l'ambigüitat nacional és total i les seves gents s'assemblen més als atxaparrats i morenos grecs o albanesos que no pas als seus veïns serbis. En tot cas, Ohrid de la mà del turisme ha aconseguit certa prosperitat essent un combinat entre una Lloret de Mar en temporada baixa i un poblet suïs anclat en un llac alpí. Sí, una combinació bastant extranya però precisament per això força interessant... 

Ruines, boira i aigües tranquiles. Deliris de qualsevol romàntic del XIX

A la vida hi ha moltes coses artificials. Una d'elles és Bosnia-Herzegovina. Un Estat sense patriotes. Un Estat amb una bandera dissenyada amb el paint una tarda de diumenge (http://es.wikipedia.org/wiki/Bandera_de_Bosnia-Herzegovina). En definitiva, un Estat de compromís per acabar amb una guerra.

Efectivament, Bòsnia-Hercegovina va ser el compromís de serbis, croats i bosnis per acabar amb la guerra civil, però vist el país fa la sensació de ser un compromís temporal que s'està allargant perquè no hi ha alternativa factible: els serbis (al nord i a l'est) controlen la meitat del país i s'auto-governen en el que a la pràctica és un Estat dins d'un Estat. Els croats (al sur) pressionen per tenir igual entitat i s'apunten al carro de ser les víctimes de la guerra junt amb els bosnis davant els pèrfids serbis, una visió bastant distorsionada de la realitat, ja que les carnisseries que van fer els croats contra bosnis i serbis no van ser poques. Finalment els bosnis intenten dirigir el timó del país com bonament poden. 

És el que hi ha en la regió més culturalment heterogènia en uns ja de per si culturalment heterogenis Balcans. Un segle de guerres és el que s'ha menjat Bòsnia-Hercegovina. Començant per l'atemptat de l'emblemàtic Gavrilo Princip (http://es.wikipedia.org/wiki/Gavrilo_Princip) que va provocar la I Guerra Mundial, passant per l'ocupació nazi i la lluita partisana i arribant a la carnisseria dels anys 90, on el setge de Sarajevo és el màxim exponent. I totes aquestes ósties han deixat cicatrius ben latents al país, tant Mostar com Sarajevo (les ciutats que vem visitar) lluïen trets de metralla i boquetes d'artilleria mal tapats a la majoria d'edificis i els parcs reconvertits en cementiris eren més que abundants. Si vols turisme de guerra, Bosnia-Hercegovina és el teu país. 

Sobre la resta, la veritat, Bòsnia-Hercegovina m'ha defraudat bastant. Mostar tenia teòricament l'interès del pont i del casc antic però ho vaig trobar tremendament sobreexplotat turísticament per una cosa que tampoc n'hi havia per tant. Per posar un exemple, Besalú li dona mil patades, tant de casc antic com de pont i és més tranquil. I Sarajevo és una ciutat més aviat lletjota on ni la salva el seu rollete de basars i estètica turca, molt més marcada a Albania que a Bòsnia. Encara sort de la cachimba que ens vem fotre... 

No es viruela, es metralla!

Capítol pilot: Transilvania

Segons l'imaginari popular Transilvània és una terra plena de castells, frondosos boscos i vampirs i la veritat és que la cosa no va gens desencaminada excepte pels vampirs. Castells n'hi ha tots els que vulguis: fortificacions romanes, castells medievals, palaus fortificats noucentistes etc. un repertori molt ampli fruit de ser una terra de fronteres on s'han fotut òsties romans i bàrbars, austríacs i otomans o hongaresos i romanesos. De boscos d'avets tampoc en falten, especialment als Càrpats, per on pul·lulen óssos que a vegades baixen als pobles com a barna baixen senglars de Collserola (ja no fa gràcia trobar-te un senglar a la cantonada a lo Robert Barathon, menys un ós). Finalment de vampirs res, el senyor Vlad Tepes de qui s'inspira Dràcula, tot i ser fill de la terra va exercir la seva carrera (empalar turcs) fora de la regió, per gran descans dels transilvans. Tot i això, si que és cert que hi ha quelcom de tètric a Transilvània: hom passeja per pobles deserts i  morts amb un temps fred, depressiu i gris i amb un inquietant silenci només trencat de tant en tant pel grallar dels peazo corbs que hi habiten. No cal dir que aquests passejos resulten fascinants oi?

Vampirs no n'hi ha però el que és gitanos, a puñaos. Especialment als pobles més rurals, són majoria i vesteixen molt folkorics. Les dones no disten gaire de les gitanes de barna, amb els seus mocadors i faldes multicolors. Els homes recorden els germans Dalton, americanes i pantalons negres, barrets amples i bigotis importants. Pel que sembla, els romanesos "blancs" els hi tenen el mateix carinyo que els hi pot tenir Garcia Albiol. 

Per mi, la gràcia de Transilvania (deixant a part els castells i els boscos que tb molen) ha estat el popurri de cultures que t'hi trobes, al punt de trobar gitanos amb passaport romanès vivint en una casa saxona en un poble de parla hongaresa.  Schäasburg, Kronstadt i Hermannstadt podrien ser pobles de la baixa Saxònia però són els noms originals de las ciutats transilvanes que hem visitat: Sighisoara, Brasov i Sibiu. Efectivament, van ser fundades per constructors saxons i poblades per colons magiars, i encara que avui dia la majoria de població és romanesa i gitana, queden bastants vestigis germànics i magiars sobretot en l'arquitectura, en el menjar (gulash hongarès, bones birres) i en el popurri d'esglésies luteranes, catòliques i ortodoxes que hi ha, per cert totes a petar. Pura globalització d'origens medievals.

                                                         Estètica típicament euro-oriental.

Balkans Shore

Y de nuevo volvemos a las andadas. Aquest cop fem una espècie de remember de l'Interrail 2007 amb l'Alex i l'Ori a la vegada que s'estrena en viatges l'Òscar, eminent historiador (post)modern. El destí, els Balcans i Transilvània de propina.

Aterrem a un poble que no coneix ni el tato (Tirgu Mures) enmig de Transilvània des d'on explorarem la zona per baixar seguidament a la Gran Serbia, o el que queda d'ella. Virarem cap al sud, als llacs Ohrid (Macedònia) i entrarem al país més pobre d'Europa (amb permís de Moldàvia), Albània. De la zona més pobre d'Europa passarem a la més pija dels Balcans: la costa dàlmata on passarem pel fiord de Kotor (Montenegro) i per Dubrovnik (Croàcia). Finalment farem turisme bèl·lic a Bòsnia Herzegovina, Motsar i Sarajevo.

Total, 6 països en 3 setmanes. Molta frontera a passar però tot sigui per guanyar l'Alba en el TripAdvisor...