Guia de supervivència al Metro DF

Si el DF és un món dins Mèxic, el metro és un món dins DF, un món encara més estressant que el propi DF que ja és dir molt. El còctel consisteix en 8 milions d'usuaris diaris passejant-se per les 12 linies de la xarxa i enllaunats en uns vagons molt estrets i curts. En serio, he anat en metros atestats de gent per tot el món, però lo del DF és molt hardcore.

Els mexicans són pura amabilitat quan esternudes (tot el metro et diu "salut") però alhora de sortir o entrar al vagó es transformen arrollant a tothom que es posi pel mig amb el que no és extrany veure estampides i "avalanchas" quan s'obren les portes. Per evitar tals incidents, a totes les parades hi ha policies encarregats de cridar des d'un pódium CÓRRANSE CÓRRANSE!! quan arriba un metro cosa que no se si serà útil però si graciosa. A certes hores també s'aplica l'apartheid sexual als vagons, amb vagons per homes i vagons per dones per evitar arrimes. Una bona manera d'incentivar l'homosexualitat perquè amb lo petats que van els vagons, arrimes vulguis o no.

Els venedors ambulants dins del metro també són molt mítics, molt més avançats que els de casa nostre que només venen kleenex i encenadors. Els del DF només els hi falta preparar tacos: venen tota classe de carmels, fundes de móvil, sudokus, aspirines, llanternes, cd's pirata (carregant a l'esquena un complet equip de música), llibres, pelis i un llarg etc. que converteix el vagó en un tot a 100 (a Mèxic seria un tot a 10 -pesos-). Els venedors passen de vagó en vagó a cada estació amb una triunfal entrada amb una cantarella similar a aquesta: 

En ésta ocasión, 

Les traigo un bonito bolígrafoooo,

Para aquella letra dificultosaaaa...

Para aquellos deberes angustiosoooos...

Para esas notas ocasionaleeeees... 

En rojo, azul o negrooo,

Por solamente 10 pesooooos...

La penya és bastant consumidora i sempre hi ha algú que cau (aquest algú a vegades he sigut jo xd). Finalment em declaro fan de les icones que es relacionen amb cada parada per facilitar l'identificació de les estacions a la gent analfabeta.  Algunes són fàcils de relacionar com la d'una creu roja per la parada "Hospital general" o una gamba per la parada "Camarones" però a veure qui és el guapo que relaciona la parada "Pino Suárez" amb el seu icona. Ignoro si hi ha una subcultura sobre aquestes icones al DF però si no n'hi ha l'iniciaré jo tatuant-me les icones de les meves parades preferides, ho prometo.

Feel like Titanic

Síndrome DF

(Aquesta entrada la vaig escriure en calent el dia que vam pirar del DF, fins a dia d'avui el meu amor envers Tenotichtlán perdura)

DF és sinónim d'estrès. No per res competeix amb Nova York i Tokio com a ciutat més poblada del món amb els seus 30 mil·lions d'habitants, contant els suburbis. Un país dins un país on ens hi hem aturat una setmana.

L'embargadura de la ciutat es nota només a l'entrar, on t'estàs tranquilament 1h entre que veus el típic "Bienvenidos al DF" i arribes al centre. Lo bo de ser tant gran és que hi pots fer de tot. Hem vist interessants museus com el d'Antropologia, barris bohemis com Coyoacán, santuaris (la Vírgen de Guadalupe), mercats, ciutats universitàries, llacs (Xochimilco), parcs (Chapultepec) i fins i tot acampades d'indignats (de profes davant una reforma educativa). Tot això sota una lleu però constant pluja i immersos 

Ho confeso, m'he enamorat bastant del DF. M'encanta el ritme frenètic que té molt a l'estil carrers vietnamites o xinesos, també el seu rotllo pseudo-cultureta i que sigui l'únic lloc del món on a part d'haver-hi emos teenagers, hi ha emos adults tenyits de lila xd.  No és una ciutat apte per tothom: pot ser perillosa en segons quins barris, sovint fa un temps de merda i està colapsada a nivell de gent i trànsit però hi podria viure una temporada fàcilment, és més, m'agradaria. Vaig sortir dient pestes de les capitals llatinoamericanes, doncs DF no és així, li dona mil voltes a Buenos Aires, La Paz, Santiago i Bogotà juntes, potser perquè té més historia que aquestes, potser perquè se les dóna de capital cultural de Llatinoamèrica o potser per la barreja de gents que hi trobes, el fet és que és una capital a l'altura del que ofereix el seu país, cosa que no poden dir les altres.

***QUE VIVA EL DF COJONES YA!!!***

Taco com a arma de destruccio massiva

No se com sera el creuament de frontera per Tijuana o per Ciudad Juarez - El Paso pero per Nogales ha estat ben tranquil. Es mes, l'entrada a Mexic ha sigut un catxondeo. Per començar no hi havia ni policia fronterera, sino una funcionaria que ens ha indicat que ens possessim en fila i apretessim e boto d'un semafor, si sortia verd podiem entrar al pais, si sortia vermell la tia ens revisava l'equipatge. Si, sembla una estupida prova del Grand Prix pero la cosa a Nogales va aixi. De tot l'autobus nomes a una persona li ha sortit vermell pero tambe ha pogut entrar sense mes contratemps. 

Passar d'Estats Units a Mexic es un shock important semblant a quan vaig passar de Xile a Bolivia o de Macedonia a Albania pero imagino que per un gringo ho es mes, al cap i a la fi naltrus ja stem bastant acostumats a la cultura llatina o realment ha estat un alleujement tornar a parlar castella. A mes, tant la Tania com jo teniem Mexic com a principal fetitxe del viatge aixi que hem entrat molt motivats. Aixi de motivats hem entrat que estem patint les consecuencies de menjar tacos i tortas amb picant a piñon fijo: colapso estomacal tras 48 horas en Mexico. Aquests xungos digestius sembla k son habituals per la gent extrangera que visita el pais, es tracta de la terrible Venjança de Moctezuma!!(http://es.wikipedia.org/wiki/Venganza_de_Moctezuma) . La Tania esta igual si fa no fa aixi que estem ideant ja un pla d'emergencia dietetica on no ens farem tant els xulillos amb el picant i aixi poder viure sense anar a buidar 4 cops al dia. Seguirem informant...

Especimen afectat per la terrible tacodependencia.

American people: How is it

Hollywood pesa. Almenys a la meva conciencia. Arribar als Estats Units i que tot et sembli familiar nomes pot ser el resultat d'haver vist centenars de pelis on et farts de veure polis motoritzans amb raybans o cloaques de les que surt fum molt abans de veure-ho en directe.

Efectivament la majoria d'imaginari yankiee es compleix amb vagabunds a dojo, hamburgueses i pots de llet extra grans i una barreja racial i cultural brutal i fascinant. La penya es sorprenentment amable i oberta (molt han d'apendre en aquest aspecte els seus antics enemics russos) i son pacients davant un angles poc treballat com el meu. Com tothom, tenen les seves manies com portar gorra de manera obsesiva, posar els preus sense impostos (cosa que fa que no sapigues el preu d'una cosa fins que passes per caixa) pero semblen bona gent. Ara, no pretenguis fer res sense cotxe perque les passaras putes. El transport public es per margis i limitadissim. L'Amtrak, la Renfe americana, es directament patetica. La vida no es contempla sense cotxe i que no em vinguin que es perque les distancies son molt besties, perque a Rusia tambe ho son i s'apanyen be sense carros. Per altre banda, la cultura gastronomica deixa molt a desitjar resumint-se tot en menjar xino, hamburgueses, pizzes o tacos pero no es una cosa que ens hagi de sorprendre: Hollywood tambe ens va prevenir d'aixo. En temes socials no he vist una marcada diferencia de classes ja sigui per barris o per vestimenta (obviament hi ha barris pobres i xungos pero no als extrems de les villas miseria de Buenos Aires) encara que si es cert que hi ha multitud de vagabunds fotentse pega pel carrer. Destaca tambe la cultura de tatoos, anant tatuats tan gent gran com jove i quedant clar que els yankiees van ser pioners en el tema tatoos dins la moda occidental. 

En conclusio podriem dir que els americans no son molt diferents que natrus (al cap i a la fi tots som occidentals) i que queden ben retratats a les seves propies pelis. 

Aquest pavo es Floki, un personatge de la serie Vikings pero be podria ser un dels vagabunds frikis que pululen per SF. 

Visions de la Costa Oest

3 son els estats que hem visitat als Estats Units: California, Nevada i Arizona. Cap d'ells l'hem fet amb profunditat no nomes perque a USA hi hem passat nomes 10 dies sino tambe perque un estat com California amb una poblacio similar a Polonia i un potencial economic similar a Italia mereix una visita a l'altura. Tanmateix dels llocs que hem visitat se'n poden extreure visions ben diferents del pais. 

Els americans diuen que San Francisco es la ciutat mes europea d'Estats Units i certament si que te un aire a ciutat ordenada i verda a l'estil alemany pero amb gent mes petarda i mes quitch. A diferencia de la majoria de California, a SF no abunden els llatins i si els xinesos. Putada, perque me les prometia felices parlant castella per aquelles terres havent d passar al meu angles precari i al xines encara mes precari. Instalats entre el Chinatown i Little Italy han sigut aquests barris pels que mes ens hem mogut. El Chinatown de San Francisco es realment un barri de xinos mes que una atraccio turistica i em podria creure que estic a Beijing si no fos perque la gent no escup ni els carres apesten a fritanga. De tota manera de xinesos a SF n'hi ha per tot arreu i sumen 1/3 de la poblacio. El Little Italy en canvi, es una broma de 4 pizzeries i de un grapat de iaios sicilians, essent un barri deborat pel molt mes dinamic Chinatown. El centre de la city esta farcit de gratacels com, imagino, qualsevol gran ciutat yankiee pero em causa impressio qual paleto de poble acostumat a veure les torres Mapfre com a molt. Tranvies, foques i bufals acaben de donar un toc curios a la ciutat. Una ciutat que mereix ser visitada ni que sigui per rememorar vells temps amb el Crazy Taxi... 

Muir Woods i Yosemite son els 2 parcs nacionals que hem visitat a California. I hem treure el barret davant lo be que els gestionen. Estats Units no tindra molta inversio publica pero els parcs naturals estan funcionant des d'inicis del segle XX quan a casa no es que estiguessim destruint la costa per fer hotels, sino que ni tant sols ens haviem plantejat per que collons servia un bosc mes enlla de caçar i buscar bolets. Total que aquests anys d'experiencia es noten i ho tenen tot molt preparat i cuidat, fins i tot amb transport public que t'hi porta, cosa impensable en la mentalitat nordamericana. La guardia forestal, una combinacio de becaris frikis, hippies, iaies i indis natius es atenta i eficient i families i jubilats dormen en cabanyes de fusta ecologiques i es passejen pels parcs sense arribar a agobiar, podent aixi disfrutar de les grans secuoies, els cervols i les muntanyes semi verges. I paro, perque semblo un panflet del departament federal de medi ambient nortamerica. 

Las Vegas mereixeria un post per ella sola pero intentare resumir-ho. En aquest enorme casino al mig del no res he fet moltes coses: disparar, apostar, perdre, guanyar tot el que s'espera que facis a Las Vegas excepte casar-se. El resultat ha estat maquissim i em quedo amb ganes de repetir (i casar-me finalment). Las Vegas es pur petardeo i de fet em sorpren que no hagin fet un "Las Vegas Shore" per la quantitat de garrulos yankiees i "albondigas" que pululen per alla. La gracia es que tota aquesta fauna es barreja amb parelles de jubilats, families amb nens, ludopates i extrangers formant una combinacio explosiva que pot compartir taula de black jack o piscina. Glamour als casinos? Ni por asomo. Pero qui vol glamour quan pots star ballant taja a la piscina del casino a ritme de Ryanna? O jugar a la ruleta amb banyador mullat? Las Vegas es per pendre-s'ho tot en conya i de fet, es una gran broma enmig del desert, una broma que m'ha encantat. Escolti!! I sense arruinar-se eh?

Una dieta lleugera i sana, la clau per viatjar pels Estats Units.

De San Francisco a l'Habana o Ruta Virreinal por Nueva España

Com no pot haver sud sense nord, i l'any passat ja vem fer el sud, aquest cop apuntarem al nord, a Nord-amèrica. Així que farem Estats Units, Mèxic i Cuba per tastar de cultures ben diferents però amb unes relacions molt forets i m'atreviria a dir que terribles.

Començarem a la cosmopolita San Francisco, per anar del paisatge alpí de Yosemite (http://es.wikipedia.org/wiki/Yosemite) al desert made in Far West de Nevada i Arizona on ens cobrirem d'or als casinos de Las Vegas i ens fotrem una hamburguesa doble acompanyada per aigualit cafè nord-americà en qualsevol Drive Inn de la Ruta 66.

Creuant per Nogales una de les fronteres més vigilades del món entrarem en territori mexicà visitant Guanajuato i el DF en plenes Fiestas Patrias. A Oaxaca menjarem chapulines i beurem pulque a Tepoztlán. Buscarem tresors maies per la selva de Chiapas i ens fotrem un bon xapuzón als cenotes del Yucatán. Finalment, volarem a Cuba i ens la farem de punta a punta (de l'Havana a Santiago) si els tifons i Fidel ens ho permeten.

Mes i mig d'aventures que un humil escrivent intentarà relatar com i quan bonament pugui... Que empiece el espectáculo!

Hijos de la Serenísima

Després de la tortuosa i caòtica Albània entrar a Montenegro és com passar dels Encants al Carrefour: sobreviu la cutreria a l'ambient però tot es més formal.

Montenegro durant el segle XX no era sinó un principat de macarrilles i contrabandistes que es dedicava al tràfic d'armes en les sempre constants guerres balcàniques. Dins de Iugoslàvia era una república sense pena ni glòria i durant la guerra civil es va unir alegrement a Sèrbia a bombardejar les ciutats costeres croates.  Tanmateix, la mala imatge de Sèrbia va passar factura i els montenegrins van optar per la independència no fa res, malgrat ésser la meitat de població sèrbia i mantenir unes relacions molt estretes amb Belgrad.

De contrabandistes sembla que s'han reciclat al negoci de l'hostaleria amb bastant d'èxit, si més no a la costa. I tampoc ho tenien difícil perquè el fiord de Kotor és de lo millor que hem vist al viatge malgrat la pluja que no ens va donar treva cap dia. És més, em sorprèn el poc turisme que hi havia malgrat ser Setmana Santa perquè tant el fiord com el poble s'ho valen.

Darrere el nom tant orco de Kotor, s'amaga el més melòdic de Cattaro, i és que el poble va ser construït i fortificat per la Sereníssima República de Venècia que hi ha deixat la seva empremta i de quina manera: carrers estrets, esglésies a punta pala, lleons de Sant Marc a cada cantonada etc. Kotor té un aire molt italià que fins i tot s'ha transmès a la gent, bastant més escandalosa i morena que els seus amics serbis.

De Kotor a Dubrovnik (Ragusa en italià), la cosa no canvia gaire: els paisatges segueixen sent fenomenals i la ciutat croata no es queda curta. Com Kotor, Dubrovnik també té un fort passat llatí en general i venecià en particular però és bastant més gran que el  port montenegrí. Observant les seves grans muralles, suntuosos palaus i riques esglésies es nota que va arribar a ser una ciutat important, tant és així que va esdevenir independent durant bastants segles (http://es.wikipedia.org/wiki/Rep%C3%BAblica_de_Ragusa) codiciada per venecians, hongaresos i otomans. Per la fama que tenia m'esperava una espècie de Venècia croata atestada de guiris i creuers i tot i que és de lluny el lloc més turístic i car que hem trepitjat, l'explotació turística no arriba a asfixiar (almenys a l'Abril) i clarament això fa gaudir-la més que la seva homònima italiana.

Total, que em declaro súper fan de la costa dàlmata.

Aquesta parella podria estar a dalt del Machu Pichu però no! això és Montenegro, un nom molt encertat si observem les muntanyes fotografiades...