Hijos de la Serenísima

Després de la tortuosa i caòtica Albània entrar a Montenegro és com passar dels Encants al Carrefour: sobreviu la cutreria a l'ambient però tot es més formal.

Montenegro durant el segle XX no era sinó un principat de macarrilles i contrabandistes que es dedicava al tràfic d'armes en les sempre constants guerres balcàniques. Dins de Iugoslàvia era una república sense pena ni glòria i durant la guerra civil es va unir alegrement a Sèrbia a bombardejar les ciutats costeres croates.  Tanmateix, la mala imatge de Sèrbia va passar factura i els montenegrins van optar per la independència no fa res, malgrat ésser la meitat de població sèrbia i mantenir unes relacions molt estretes amb Belgrad.

De contrabandistes sembla que s'han reciclat al negoci de l'hostaleria amb bastant d'èxit, si més no a la costa. I tampoc ho tenien difícil perquè el fiord de Kotor és de lo millor que hem vist al viatge malgrat la pluja que no ens va donar treva cap dia. És més, em sorprèn el poc turisme que hi havia malgrat ser Setmana Santa perquè tant el fiord com el poble s'ho valen.

Darrere el nom tant orco de Kotor, s'amaga el més melòdic de Cattaro, i és que el poble va ser construït i fortificat per la Sereníssima República de Venècia que hi ha deixat la seva empremta i de quina manera: carrers estrets, esglésies a punta pala, lleons de Sant Marc a cada cantonada etc. Kotor té un aire molt italià que fins i tot s'ha transmès a la gent, bastant més escandalosa i morena que els seus amics serbis.

De Kotor a Dubrovnik (Ragusa en italià), la cosa no canvia gaire: els paisatges segueixen sent fenomenals i la ciutat croata no es queda curta. Com Kotor, Dubrovnik també té un fort passat llatí en general i venecià en particular però és bastant més gran que el  port montenegrí. Observant les seves grans muralles, suntuosos palaus i riques esglésies es nota que va arribar a ser una ciutat important, tant és així que va esdevenir independent durant bastants segles (http://es.wikipedia.org/wiki/Rep%C3%BAblica_de_Ragusa) codiciada per venecians, hongaresos i otomans. Per la fama que tenia m'esperava una espècie de Venècia croata atestada de guiris i creuers i tot i que és de lluny el lloc més turístic i car que hem trepitjat, l'explotació turística no arriba a asfixiar (almenys a l'Abril) i clarament això fa gaudir-la més que la seva homònima italiana.

Total, que em declaro súper fan de la costa dàlmata.

Aquesta parella podria estar a dalt del Machu Pichu però no! això és Montenegro, un nom molt encertat si observem les muntanyes fotografiades...

Welcome to Albania: mercedes, búnkers and Tirana

Albania is not Europe. Aquest cartell hauria d'estar a tots els punts fronterers del país, advertint a qualsevol viatjant sobre lo que es trobarà. Perquè Albània impacta. Entrar a Albània és entrar a un país aïllat i singular on els Mercedes-Benz dels 70 conviuen amb carros de burros, on mini-búnkers construïts en granjes i platges es podreixen entre matolls i on immenses indústries fantasma destrossen boniques estampes paisatgístiques. 

Els albanesos no és queden curts i també són molts seus: els homes no viuen tranquils si no vesteixen una xupa negre desgastada, si no llueixen un poblat entrecejo i si no netegen el seu cotxe uns 20 cops diaris. La gent de poble, podrien ser perfectament extres a Bienvenido Míster Marshall o a qualsevol peli casposa dels 60: iaies amb mocador al cap i de rigorós dol, xavals amb rapats idèntics made in l'únic barber en 20 km a la rodona i senyoretes amb vestits que potser eren fashion a l'època de Coco Chanel però no ara. Els albanesos són també grans aficionats a passejar un i altre cop pel mateix lloc cosa que indica una alta activitat al carrer però també que tenen poc a fer. A part de passejar, els negocis i trapis també es fan allà en un costum molt àrab (i xinés). Sorpén també el fet de trobar-te albanesos més gitanos que Carmen Amaya i d'altres que bé podrien passar per serbis o russos i tots sense semblar tenir cap perjudici racial a diferència del que passa a Romania o que collons, a la majoria del món.

Conclusió, si Albània resulta interessant no és tant pel que hi ha sinó per l'ambient caòtic i desenfadat que té, tan allunyat no ja de l'Europa nòrdica sinó també dels seus veïns mediterrànis.

Boda a la albanesa

Cómo rehacer su vida tras un divorcio

Sèrbia. Imperi del mal europeu. Cuarter general des d'on els pèrfids serbis conspiren per dominar els Balcans. L'imaginari popular dóna a entendre de Sèrbia un país militaritzat, decadent i gris a l'estil de la seva amiga Rússia. I en canvi, només creuar la frontera des de Romania, dubtes si segueixes estant a Europa de l'est o a Europa Occidental, perquè realment les infraestructures estan força desenvolupades malgrat els bombardejos de que Sèrbia va ser víctima per part de l'OTAN no fa tants anys. I de gris res, més aviat blanc per la intensa nevada que ens va acompanyar els dies que vem passar allà. Pel que fa al nacionalisme, tampoc semblava que fossin molt ultres al respecte si bé no vaig gosar tocar el tema Kosovo. Així, sembla que els serbis han passat pàgina respecte els seus deliris de grandesa i lideratge iugoslau adoptant una postura més de realpolitik amb la que poder entrar a la UE com ja han fet els seus veïns croats i eslovens. Alguns dirien que Sèrbia se'n surt bastant bé del traumàtic divorci iugoslau encara que la UE no sembla ara per ara un futur marit molt encertat...

Respecte la capital, Belgrad comparada amb Moscou és Disneyland: la ciutat té molta vidilla, gens de militars, un castell medieval força interessant i fins hi tot la gent sembla simpàtica (clar que no es gens difícil ser més simpàtic que un moscovita). Òbviament Belgrad no pot competir amb les grans capitals europees estil Roma o París però ofereix una imatge bastant digne i les maquíssimes sèrbies hi contribueixen molt...

 No es un sismo, es la OTAN!

L'Antiga República Iugoslava de Macedònia és un Estat castrat ja des del seu naixement quan Grècia va imposar les condicions del seu enrabessat nom així com de la bandera (de la històrica bandera amb el sol de Vergina [http://es.wikipedia.org/wiki/Sol_de_Vergina]  a una copia barata de la bandera kamikaze japonesa). Castrat també pel poc fervor nacional dels seus habitants, on menys de la meitat de la població es considera macedònia mentre que albanesos, gitanos i búlgars sumen 1/3. Almenys, sent la República Federal Iugoslava més pobre, ningú va fer gaire cas a que es proclamés independent el 1991 i aquesta falta d'interès va salvar els macedonis de la carnisseria que estava succeint a la major part de l'ex-Iugoslàvia. 

En definitiva, després de la relativa avançada Sèrbia, m'esperava trobar un país més demacrat a l'estil Romania però si més no a la regió eternament fronterera d'Ohrid no és així. La ciutat homònima ha estat ocupada per grecs, otomans, búlgars i serbis amb el que l'ambigüitat nacional és total i les seves gents s'assemblen més als atxaparrats i morenos grecs o albanesos que no pas als seus veïns serbis. En tot cas, Ohrid de la mà del turisme ha aconseguit certa prosperitat essent un combinat entre una Lloret de Mar en temporada baixa i un poblet suïs anclat en un llac alpí. Sí, una combinació bastant extranya però precisament per això força interessant... 

Ruines, boira i aigües tranquiles. Deliris de qualsevol romàntic del XIX

A la vida hi ha moltes coses artificials. Una d'elles és Bosnia-Herzegovina. Un Estat sense patriotes. Un Estat amb una bandera dissenyada amb el paint una tarda de diumenge (http://es.wikipedia.org/wiki/Bandera_de_Bosnia-Herzegovina). En definitiva, un Estat de compromís per acabar amb una guerra.

Efectivament, Bòsnia-Hercegovina va ser el compromís de serbis, croats i bosnis per acabar amb la guerra civil, però vist el país fa la sensació de ser un compromís temporal que s'està allargant perquè no hi ha alternativa factible: els serbis (al nord i a l'est) controlen la meitat del país i s'auto-governen en el que a la pràctica és un Estat dins d'un Estat. Els croats (al sur) pressionen per tenir igual entitat i s'apunten al carro de ser les víctimes de la guerra junt amb els bosnis davant els pèrfids serbis, una visió bastant distorsionada de la realitat, ja que les carnisseries que van fer els croats contra bosnis i serbis no van ser poques. Finalment els bosnis intenten dirigir el timó del país com bonament poden. 

És el que hi ha en la regió més culturalment heterogènia en uns ja de per si culturalment heterogenis Balcans. Un segle de guerres és el que s'ha menjat Bòsnia-Hercegovina. Començant per l'atemptat de l'emblemàtic Gavrilo Princip (http://es.wikipedia.org/wiki/Gavrilo_Princip) que va provocar la I Guerra Mundial, passant per l'ocupació nazi i la lluita partisana i arribant a la carnisseria dels anys 90, on el setge de Sarajevo és el màxim exponent. I totes aquestes ósties han deixat cicatrius ben latents al país, tant Mostar com Sarajevo (les ciutats que vem visitar) lluïen trets de metralla i boquetes d'artilleria mal tapats a la majoria d'edificis i els parcs reconvertits en cementiris eren més que abundants. Si vols turisme de guerra, Bosnia-Hercegovina és el teu país. 

Sobre la resta, la veritat, Bòsnia-Hercegovina m'ha defraudat bastant. Mostar tenia teòricament l'interès del pont i del casc antic però ho vaig trobar tremendament sobreexplotat turísticament per una cosa que tampoc n'hi havia per tant. Per posar un exemple, Besalú li dona mil patades, tant de casc antic com de pont i és més tranquil. I Sarajevo és una ciutat més aviat lletjota on ni la salva el seu rollete de basars i estètica turca, molt més marcada a Albania que a Bòsnia. Encara sort de la cachimba que ens vem fotre... 

No es viruela, es metralla!

Capítol pilot: Transilvania

Segons l'imaginari popular Transilvània és una terra plena de castells, frondosos boscos i vampirs i la veritat és que la cosa no va gens desencaminada excepte pels vampirs. Castells n'hi ha tots els que vulguis: fortificacions romanes, castells medievals, palaus fortificats noucentistes etc. un repertori molt ampli fruit de ser una terra de fronteres on s'han fotut òsties romans i bàrbars, austríacs i otomans o hongaresos i romanesos. De boscos d'avets tampoc en falten, especialment als Càrpats, per on pul·lulen óssos que a vegades baixen als pobles com a barna baixen senglars de Collserola (ja no fa gràcia trobar-te un senglar a la cantonada a lo Robert Barathon, menys un ós). Finalment de vampirs res, el senyor Vlad Tepes de qui s'inspira Dràcula, tot i ser fill de la terra va exercir la seva carrera (empalar turcs) fora de la regió, per gran descans dels transilvans. Tot i això, si que és cert que hi ha quelcom de tètric a Transilvània: hom passeja per pobles deserts i  morts amb un temps fred, depressiu i gris i amb un inquietant silenci només trencat de tant en tant pel grallar dels peazo corbs que hi habiten. No cal dir que aquests passejos resulten fascinants oi?

Vampirs no n'hi ha però el que és gitanos, a puñaos. Especialment als pobles més rurals, són majoria i vesteixen molt folkorics. Les dones no disten gaire de les gitanes de barna, amb els seus mocadors i faldes multicolors. Els homes recorden els germans Dalton, americanes i pantalons negres, barrets amples i bigotis importants. Pel que sembla, els romanesos "blancs" els hi tenen el mateix carinyo que els hi pot tenir Garcia Albiol. 

Per mi, la gràcia de Transilvania (deixant a part els castells i els boscos que tb molen) ha estat el popurri de cultures que t'hi trobes, al punt de trobar gitanos amb passaport romanès vivint en una casa saxona en un poble de parla hongaresa.  Schäasburg, Kronstadt i Hermannstadt podrien ser pobles de la baixa Saxònia però són els noms originals de las ciutats transilvanes que hem visitat: Sighisoara, Brasov i Sibiu. Efectivament, van ser fundades per constructors saxons i poblades per colons magiars, i encara que avui dia la majoria de població és romanesa i gitana, queden bastants vestigis germànics i magiars sobretot en l'arquitectura, en el menjar (gulash hongarès, bones birres) i en el popurri d'esglésies luteranes, catòliques i ortodoxes que hi ha, per cert totes a petar. Pura globalització d'origens medievals.

                                                         Estètica típicament euro-oriental.

Balkans Shore

Y de nuevo volvemos a las andadas. Aquest cop fem una espècie de remember de l'Interrail 2007 amb l'Alex i l'Ori a la vegada que s'estrena en viatges l'Òscar, eminent historiador (post)modern. El destí, els Balcans i Transilvània de propina.

Aterrem a un poble que no coneix ni el tato (Tirgu Mures) enmig de Transilvània des d'on explorarem la zona per baixar seguidament a la Gran Serbia, o el que queda d'ella. Virarem cap al sud, als llacs Ohrid (Macedònia) i entrarem al país més pobre d'Europa (amb permís de Moldàvia), Albània. De la zona més pobre d'Europa passarem a la més pija dels Balcans: la costa dàlmata on passarem pel fiord de Kotor (Montenegro) i per Dubrovnik (Croàcia). Finalment farem turisme bèl·lic a Bòsnia Herzegovina, Motsar i Sarajevo.

Total, 6 països en 3 setmanes. Molta frontera a passar però tot sigui per guanyar l'Alba en el TripAdvisor...

Y fueron felices hasta que llegó Pizarro

(Entre pitos i flautes no vaig postejar sobre el Perú durant el viatge. Per un país que em queda, anem a parlar-ne ara, a un mes llarg d'abandonar Lima...)

Entrar al Perú des de Bolívia és com passar de Cuenca a Madrid: veus que roman cert aire castizo a l'ambient però tot és més cosmopolita i abunden els guiris. Abunden MOLT els guiris, si més no als llocs de visita obligada com Machu Pichu i la selva amazònica. A Lima és cert que de turistes pocs, però no és d'extranyar perquè és una ciutat que sembla una extensió infinita de la zona de Marina: naus industrials, avingudes desertes i carrers monótons (si hi hagués un Merlín o un Hijos de Caín encara s'hagués salvat). En tot cas el Perú no té la magia que té Bolívia degut a l'explotació turística. De tota manera, que no estigui a l'altura de la meva estimada Bolívia no converteix el país en un sac de merda, ans al contrari, tant la zona de Cuzco, com la selva em van agradar i de Lima també hi tinc bons records encara que sigui més per la companyia que per l'entorn.

El temita inca es porta molt al Perú i a diferència d'Argentina, Xile o Venezuela on per construir una identitat nacional es reivindiquen els alliberadors de la pàtria enfront dels espanyols, al Perú la identitat nacional ve donada per una civilització derrotada pels conquistadors mentre que els posteriors alliberadors queden en segon terme (Bolívar directament és odiat per espedaçar el virreinat del Perú formant Bolívia, Ecuador, etc.) Així, la simbologia nacional està repleta de referències inques molt a pesar dels aymares i altres pobles peruans antigament oprimits pels propis inques.

Dit això sobte que l'antiga capital inca, Cuzco, tingui tant poc d'inca i sigui la ciutat amb més aire colonial que hem vist en tot el viatge. Desenes d'esglésies, convents i places d'armes la fan una ciutat atractiva pel turista interessat en el barroc espanyol però de restes inques poques: la capital inca va ser arrasada i reconstruïda un cop els espanyols la van capturar, destí similar a altres capitals vençudes al llarg de la Història com Cartago o Tenotichtlan. No obstant, als voltants de Cuzco sí que s'hi troben nombroses restes inques de les quals n'hem visitat les més conegudes: Pisaq, Ollantaytambo i òbviament Machu Pichu. Sobre Machu Pichu dir que si bé no són unes restes tant espectaculars com altres de la mateixa época (penso en les d'Angkor) guanyen molt per l'entorn on s'ubiquen. Per accedir-hi, després de creuar els Andes un cop més amb uns canvis de paisatge encara més impactants que el cruce d'Argentina a Xile, vem fer un trekking a les 4 de la matinada muntanya amunt amb pendents bastant heavys i la veritat es que va valer la pena per veure lo dur que era fer de chaski (http://es.wikipedia.org/wiki/Chasqui) i sobretot, per poder disfrutar de les restes de bon matí abans que el Machu Pichu es converteixi en una espècie de Sagrada Família

La nostre expedició cap a la selva amazònica també va ser una mica crucero amazónico, molt feta de cara al turista i amb bastantes comoditats: no vaig tenir la sensació d'estar vivint una aventura com quan les expedicions per Mongòlia sinó més aviat la d'estar en un complex turístic de relax amb certes incursions poc profundes a la selva. No vem veure ni jaguars ni panteres i els monos i caimans que sí vem observar em fa l'efecte que han vist més guiris que la torre de Pisa. Però la frikada de pescar piranyes o menjar cucs amb sabor a castanya, o anar a dormir amb un gran reparatori de sorolls selvàtics ja compensa bastant.

De Lima no hi ha molt a explicar tret de que està en la línia de les capitals llatinoamericanes visitades, és a dir, molt fluixa.

Tres cholites cuzquenyes conspirant a l'ombra d'una esglèsia

Notes a peu d'Altiplà

Reflexionant des de terres inques m'he donat compte que en el tinter bolivia m'he deixat bastantes coses dignes de mencionar: 

Mal de Puna. El mal d'altura no és exclusiu de Bolívia però ja que més de mig país esta per sobre els 3000 metres vulguis o no ens ha afectat i de fet, va ser entrar al país andí pels Salars d'Uyuni (on vam arribar als 4900 metres) i ho ja ho vem notar. Mals de cap, mocs ressecs amb sang i la capacitat pulmonar d'una iaia amb asma. Efectivament, qualsevol esforç mínim com saltar o fer un petit spring et cansa com si haguessis fet una marató. Però també es veritat que als pocs dies t'acostumes a l'altura i tot i que segueixes cansant-te fàcilment la resta d'efectes negatius desapareixen. La veritat és que pensava que seria més xungo, calculant que hem estat unes 3 setmanes per sobre els 2500 metres (entre Xile, Bolivia i Perú) el balanç és de 1-2 dies algo malament per l'altura. De tota manera i per evitar aquest mal, teniem la fulla de coca de la qual sobretot jo i l'alba n'hem fet bastat d'ús. La fulla et treu la gana, t'evita el mareig i t'empana una mica. Hi ha molta afició a Bolivia on la penya mastega boles exagerades fins al punt d'observar bastants yonkies de fulla. 

Cholitas. De les cholitas ja n'he parlat pero com en sóc tant fan com dels yorgos de Rapa Nui, en tornare a parlar. Són les dones del món rural vestides amb faltes llargues de colors esperpéntics (polleras), barrets variopints (depenent de la regió) i trenes llargues i negres. Les trobes treballant a les obres públiques, cuinant dinars en paradetes callejeres o fins i tot fent videoclips. Donen molt de color a les ciutats bolivianes al punt que sense elles les ciutats quedarien soses. Al Perú també se'n veuen pero amb vestuari menys vistós i descafeintat. 

Paganisme. El tema religiós a Bolivia és bastant curiós. Les esglesies estan bastant plenes pero al cristianisme li han fotut tal xute de rituals i símbols precolombins que en prou feines es reconeix. Així, la Pacha Mama (mare terra pels indígenes) s'identifica amb la Verge Maria i les pregaries són dirigides molts cops per pseudo-xamans armats amb incens. Als sants sels hi ofrena amb menjars i bitllets falsos (com ho fan els budistes amb el Buda) i no és extrany trobar rosaris, estampetes  i ciris compartint mostradors amb embrions de llama i altres elements més propis de la bruixeria andina. A Copacabana, al llac Titicaca, vaig fer el meu particular pelegrinatge a un turó on suposadament hi va apareixer la Verge i en efecte, es comprova que hi ha molta fe (estava a petar de fidels) pero que la manera com la gent resava no és precisament ortodoxa. Si la Inquisició aixeques el cap tindria bastanta feina per l'Altipla....

Cholita amb abuelos a Uyuni