Més enllà de Tenotichtlan

(Sobre les zones visitades de Mèxic més enllà del DF)

Centre. Si llegeixes les cròniques dels conquistadors espanyols que van explorar els voltants de l'antiga Tenotichtlan sembla que aixecaven una pedra i apareixia un filó de plata. Doncs bé, vaig estar aixecant pedres pel centre de Mèxic i plata no, però pobles ex-miners reconvertits a "pueblos mágicos", a grapats. Taxco, San Miguel Allende, Guanajuato etc. són efectivament pobles que han passat del pic i la vagoneta al turisme, atraient principalment pixapins del DF més que guiris. Personalment aquests pobles tampoc m'han tret la son però m'han fet veure que el centre de Mèxic no és tan àrid com suposava sinó més aviat verd. Admetré també que el rollete norteño que porten molts dels seus habitants, amb botes de pell, cinturons estrafolaris, mostatxos i barrets rancheros m'han entusiasmat fins al punt de plantejar-me la compra del vestuari deixar-me un verdader bigoti mexicà. Afortunadament no ho he fet perquè hagués sigut la cantada màxima no ja per ser guiri sinó perquè els mateixos mexicans del DF cap avall rarament porten aquestes pintes. 

Vagonetes reciclades a floreros a Guanajuato

Sud. Si el centre no s'entén sense la mineria, els estats de Oaxaca i Chiapas no s'entenen sense l'enorme pes que exerceixen els pobles indígenes. En un entorn més salvatge i verge que el del centre de Mèxic, blancs i mestissos esdevenen fins i tot minories en molts pobles rurals d'aquests estats. No cal ser gaire observador per adonar-se d'aquest alt percentatge indígena ni per veure com el turisme hippiós per la zona és bastant elevat, a l'estil San Pedro de Atacama a Chile. Realment són estats on s'hi pot fer de tot: ecoturisme, turisme cultural, platjes etc. a un preu no tant abusiu com al Yucatán ni tampoc amb tant de guiri. Gastronòmicament també és una zona molt rica amb el famós formatge oaxaca (una espècie de gorgonzola), el mole o el millor cacau del país. Chiapas, on hi hem estat bastant més que a Oaxaca, m'ha recordat bastant a Bolívia en quant a indígenes parlant amb dificultat el castellà, esglésies suposadament catòliques amb rituals poc ortodoxos i la pobresa generalitzada que hi ha si exceptuem la ben cuidada San Cristóbal. Al final, t'acabes compte de l'enorme contrast cultural, social i econòmic entre Chiapas i el DF malgrat ser el mateix país, molt més exagerat que el que pot haver entre el poble més aillat d'Extremadura i la fashion Barcelona. 

 Escena típicament imperialista on güerita (rossa) gapuchina (espanyola) explota laboralment a un indígena, obligat a netejar unes Martins. 

Yucatán. Així com el centre és miner i el sud és indígena, el Yucatán històric (estats de Campeche, Yucatán i Quintana Roo) també sembla tenir una personalitat molt marcada digali caribenya, digali tropical. Si bé entre Chiapas i el Yucatán el paisatge no canvia gaire (tret de que desapareixen les muntanyes) si canvien bastant les seves gents. Si a Chiapas ens trobem amb un perfil d'indígena rural i pobre, al Yucatán ens trobem amb uns tius menys amerindis però més morenos, acostumats al contacte amb l'estranger i a una vida més urbanita i còmode. Al carrer ja no s'escolten nortenyes sinó música caribenya i la gastronomia local està farcida de fruita tropical i peix, elx xutes càrnics de la major part de Mèxic, queden en segon terme. Els seus habitants semblen més oberts que els seus parents del centre i del sud fins i tot en hàbits de vestimenta on les dones s'atreveixen a portar shorts -cosa impensable no ja a Chiapas si no a la mateixa DF- i els homes no babejen tant (o almenys ho dissimulen millor) al veure una guiri lleugera de roba. La pasta corre bastant pel Yucatán gràcies al turisme i encara que hi ha llocs sobre explotats per aquest (Chichen Itza, per exemple, sembla Port Aventura) altres com l'estat de Campeche encara estan relativament verges. La cultura maia està altament relacionada amb la regió (molta gent parla llengües maies) i de fet les ruines maies junt amb les platges són les principals atraccions perquè nacionals i estrangers visitin la Península. En fi, els yucatans m'han semblat penya alegre i oberta dels que no m'estranyaria que un dia els hi agafés per independitzar-se i crear una prospera Costa Rica com ja van intentar fa un temps.

(http://es.wikipedia.org/wiki/Rep%C3%BAblica_de_Yucat%C3%A1n)

Els carrers dels pobles del Yucatán a vegades semblen la riera d'Arenys

Costumari mexicà

(Sobre aspectes socio-culturals que em van cridar l'atenció a Mèxic)

Gastronomia. Aparentment hi ha una gran varietat de menjars tirats de preu i disponibles a qualsevol paradeta de carrer però la majoria d'aquests porten el mateix: tortilles i carn condimentada amb picant i lima. Pot canviar la forma i la proporció, es poden dir quesadillas, tacos, sopes o huacalchos, però seran combinacions molt similars. Així que si t'agraden les tortilles i la carn perfecte, si no ho passaрàs malament, especialment si ets vegeterià doncs costa veure un país més carnívor que Mèxic. La resta de plats que no segueixen la disciplina tortillo-càrnica tampoc és que siguin molt lleugers: sopes greixoses, fritangues (xurros, patates fregides) i bolleria per acabar diabètic. En canvi tenen un bon sortit de batuts i refrescos naturals com la jamaica per contrarestar els xutes càrnics que es foten. El tema picant és casi malaltís, fruita, palomites i gelats són coberts impunement per salsa picant com si d'un taco es tractessin. Amb aquesta dieta no és d'estranyar que la venjança de Moctezuma afecti als propis paisans i que els productes farmacèutics digestius estiguin a l'ordre del dia.

Respecte les begudes alcohòliques sembla haver-hi un tabú social. Vas a qualsevol taqueria i són incapaços de vendre't una miserable birra, només serveixen refrescs. El mateix passa a les festes al carrer: has de passar controls abans de poder-hi accedir i a dins tens tot el menjar i refrescs que vulguis però altre cop no pots comprar ni una birra. Venint de les festes barrials d'estiu de Barna amb pakibeers per tot arreu m'ha suposat un trauma. Malgrat els esforços per ocultar i vetar l'alcohol, s'entreveuen masses associacions d'alcohòlics anònims així com esporàdiques aparicions de penya completament trompa pel carrer com per creurem que simplement hi ha una majoria abstemia. Conclusió: sospito que molts mexicans no saben beure i que quan ho fan la lien parda, fet pel qual les autoritats (i també la societat) intenten ocultar-ho.

Greixos per un tubo

Amor. Passejar pels carrers i pobles de Mèxic és com estar enmig d'una telenovel·la veneçolana amb parelles tontejant, trencant i reconciliant-se per tot arreu. Els mexicans semblen tenir d'imperiosa necessitat d'exposar el/la xurri a la societat i competeixen per ser la parella més acarmelada i romàntica del dia. Pot ser maco si es tracta de la primera novieta dels 15 anys, però resulta cansí i cursi veure que la cosa no canvia amb parelles de 30. Els amoríos i desamores són tema de conversació habitual suposant grans traumes i espectacles per la gent, siguin nens o avis. I és que ara mateix, que estic en un cyber, la tia del costat està recitant en veu alta per una amiga la carta d'amor que li pensa enviar a un amic seu i bueno... pura diabetis. En serio, tant de rosa em perturba. Sorprèn també el gran nombre de parelles lesbianes que he vist pel DF i en canvi molt poques de gais, curiosament al revés que a Barna.

Aquesta parella si tingués 40 anys menys estarien fent cursilades terribles

Cultures indígenes. Les cultures precolombines tenen un gran pes en la societat mexicana i també en l'imaginari nacional de Mèxic i dintre d'elles l'asteca (o mexica) és la que més sobresurt bàsicament perquè és la que hi havia a l'actual capital del país. De tota manera cada Estat federal té la seva civilització fetitx de la qual la seva herència es fa notar i molt: els olmeques a Tabasco, els maies al Yucatán etc. A resultes d'això, els pobles indígenes no semblen estar gaire maltractats i les llengües indígenes són reconegudes (el nahautl parlat pels asteques i les llengües maies estan força exteses). De fet, la gran majoria de població és mestissa, sent extrany el mexicà que no tingui un avi o besavi indígena. Això no significa que no hi hagin revoltes indígenes de tant en tant (EZLN 1994) però la seva situació és molt millor que en altres països llatins relativament avançats com Chile, Argentina o Brasil.

Chamulanos de fieshta

Símbols nacionals. Havent viscut les Fiestas Patrias al DF no puc deixar de parlar dels pares de l'independència mexicana: Hidalgo, Morelos, Allende i la Corregidora. Unquartet bastant estrambòtic de polítics, militars i capellans que més haviat semblen Joaquín Luqui disfressat de cura (Hidalgo), Jack Sparrow (Morelos), Leon Bolkobsky (Allende) i Sara Montiel (La Corregidora, que també podria ser titol de peli porno barata). Complementen aquest quartet "los Niños Héroes", uns cadets que van ser massacrats quan els yankiees va ocupar el DF el 1847; i Benito Juárez un president d'orígens zapotecas que representa la maduresa de Mèxic com a Estat indepentent. Però junt a aquesta iconografia n'hi ha una no tant oficial i més pintoresca: bigotis postissos i crestes amb la tricolor nacional pels homes mentre que les dones opten per pestanyes postisses amb purpurina i s'afanyen a pintar-se les ungles també tricolor. També abunden els vestits tradicionals amb falda llarga que junt amb les paradetes de xurros i atraccions que s'instal·len pels carrers durant les festes donen un aire a Feria de Abril que t'hi cagues. De tota manera el complement més fashion i cutre que he vist és la perruca d'Hidalgo, que perquè ens entenguem és com si algú fes la perruca de Punset. 

 

Aqui tenim Sara Montiel i Jack Sparrow coneguts a mèxic com La Corregidora i Morelos. No sembla que alliberar Mèxic de l'opressió espanyola els ompli de felicitat. 

 A l'esquerra, el cura Hidalgo "too loco", a la dreta el mític locutor Joaquin Luqui.

Guia de supervivència al Metro DF

Si el DF és un món dins Mèxic, el metro és un món dins DF, un món encara més estressant que el propi DF que ja és dir molt. El còctel consisteix en 8 milions d'usuaris diaris passejant-se per les 12 linies de la xarxa i enllaunats en uns vagons molt estrets i curts. En serio, he anat en metros atestats de gent per tot el món, però lo del DF és molt hardcore.

Els mexicans són pura amabilitat quan esternudes (tot el metro et diu "salut") però alhora de sortir o entrar al vagó es transformen arrollant a tothom que es posi pel mig amb el que no és extrany veure estampides i "avalanchas" quan s'obren les portes. Per evitar tals incidents, a totes les parades hi ha policies encarregats de cridar des d'un pódium CÓRRANSE CÓRRANSE!! quan arriba un metro cosa que no se si serà útil però si graciosa. A certes hores també s'aplica l'apartheid sexual als vagons, amb vagons per homes i vagons per dones per evitar arrimes. Una bona manera d'incentivar l'homosexualitat perquè amb lo petats que van els vagons, arrimes vulguis o no.

Els venedors ambulants dins del metro també són molt mítics, molt més avançats que els de casa nostre que només venen kleenex i encenadors. Els del DF només els hi falta preparar tacos: venen tota classe de carmels, fundes de móvil, sudokus, aspirines, llanternes, cd's pirata (carregant a l'esquena un complet equip de música), llibres, pelis i un llarg etc. que converteix el vagó en un tot a 100 (a Mèxic seria un tot a 10 -pesos-). Els venedors passen de vagó en vagó a cada estació amb una triunfal entrada amb una cantarella similar a aquesta: 

En ésta ocasión, 

Les traigo un bonito bolígrafoooo,

Para aquella letra dificultosaaaa...

Para aquellos deberes angustiosoooos...

Para esas notas ocasionaleeeees... 

En rojo, azul o negrooo,

Por solamente 10 pesooooos...

La penya és bastant consumidora i sempre hi ha algú que cau (aquest algú a vegades he sigut jo xd). Finalment em declaro fan de les icones que es relacionen amb cada parada per facilitar l'identificació de les estacions a la gent analfabeta.  Algunes són fàcils de relacionar com la d'una creu roja per la parada "Hospital general" o una gamba per la parada "Camarones" però a veure qui és el guapo que relaciona la parada "Pino Suárez" amb el seu icona. Ignoro si hi ha una subcultura sobre aquestes icones al DF però si no n'hi ha l'iniciaré jo tatuant-me les icones de les meves parades preferides, ho prometo.

Feel like Titanic

Síndrome DF

(Aquesta entrada la vaig escriure en calent el dia que vam pirar del DF, fins a dia d'avui el meu amor envers Tenotichtlán perdura)

DF és sinónim d'estrès. No per res competeix amb Nova York i Tokio com a ciutat més poblada del món amb els seus 30 mil·lions d'habitants, contant els suburbis. Un país dins un país on ens hi hem aturat una setmana.

L'embargadura de la ciutat es nota només a l'entrar, on t'estàs tranquilament 1h entre que veus el típic "Bienvenidos al DF" i arribes al centre. Lo bo de ser tant gran és que hi pots fer de tot. Hem vist interessants museus com el d'Antropologia, barris bohemis com Coyoacán, santuaris (la Vírgen de Guadalupe), mercats, ciutats universitàries, llacs (Xochimilco), parcs (Chapultepec) i fins i tot acampades d'indignats (de profes davant una reforma educativa). Tot això sota una lleu però constant pluja i immersos 

Ho confeso, m'he enamorat bastant del DF. M'encanta el ritme frenètic que té molt a l'estil carrers vietnamites o xinesos, també el seu rotllo pseudo-cultureta i que sigui l'únic lloc del món on a part d'haver-hi emos teenagers, hi ha emos adults tenyits de lila xd.  No és una ciutat apte per tothom: pot ser perillosa en segons quins barris, sovint fa un temps de merda i està colapsada a nivell de gent i trànsit però hi podria viure una temporada fàcilment, és més, m'agradaria. Vaig sortir dient pestes de les capitals llatinoamericanes, doncs DF no és així, li dona mil voltes a Buenos Aires, La Paz, Santiago i Bogotà juntes, potser perquè té més historia que aquestes, potser perquè se les dóna de capital cultural de Llatinoamèrica o potser per la barreja de gents que hi trobes, el fet és que és una capital a l'altura del que ofereix el seu país, cosa que no poden dir les altres.

***QUE VIVA EL DF COJONES YA!!!***

Taco com a arma de destruccio massiva

No se com sera el creuament de frontera per Tijuana o per Ciudad Juarez - El Paso pero per Nogales ha estat ben tranquil. Es mes, l'entrada a Mexic ha sigut un catxondeo. Per començar no hi havia ni policia fronterera, sino una funcionaria que ens ha indicat que ens possessim en fila i apretessim e boto d'un semafor, si sortia verd podiem entrar al pais, si sortia vermell la tia ens revisava l'equipatge. Si, sembla una estupida prova del Grand Prix pero la cosa a Nogales va aixi. De tot l'autobus nomes a una persona li ha sortit vermell pero tambe ha pogut entrar sense mes contratemps. 

Passar d'Estats Units a Mexic es un shock important semblant a quan vaig passar de Xile a Bolivia o de Macedonia a Albania pero imagino que per un gringo ho es mes, al cap i a la fi naltrus ja stem bastant acostumats a la cultura llatina o realment ha estat un alleujement tornar a parlar castella. A mes, tant la Tania com jo teniem Mexic com a principal fetitxe del viatge aixi que hem entrat molt motivats. Aixi de motivats hem entrat que estem patint les consecuencies de menjar tacos i tortas amb picant a piñon fijo: colapso estomacal tras 48 horas en Mexico. Aquests xungos digestius sembla k son habituals per la gent extrangera que visita el pais, es tracta de la terrible Venjança de Moctezuma!!(http://es.wikipedia.org/wiki/Venganza_de_Moctezuma) . La Tania esta igual si fa no fa aixi que estem ideant ja un pla d'emergencia dietetica on no ens farem tant els xulillos amb el picant i aixi poder viure sense anar a buidar 4 cops al dia. Seguirem informant...

Especimen afectat per la terrible tacodependencia.

American people: How is it

Hollywood pesa. Almenys a la meva conciencia. Arribar als Estats Units i que tot et sembli familiar nomes pot ser el resultat d'haver vist centenars de pelis on et farts de veure polis motoritzans amb raybans o cloaques de les que surt fum molt abans de veure-ho en directe.

Efectivament la majoria d'imaginari yankiee es compleix amb vagabunds a dojo, hamburgueses i pots de llet extra grans i una barreja racial i cultural brutal i fascinant. La penya es sorprenentment amable i oberta (molt han d'apendre en aquest aspecte els seus antics enemics russos) i son pacients davant un angles poc treballat com el meu. Com tothom, tenen les seves manies com portar gorra de manera obsesiva, posar els preus sense impostos (cosa que fa que no sapigues el preu d'una cosa fins que passes per caixa) pero semblen bona gent. Ara, no pretenguis fer res sense cotxe perque les passaras putes. El transport public es per margis i limitadissim. L'Amtrak, la Renfe americana, es directament patetica. La vida no es contempla sense cotxe i que no em vinguin que es perque les distancies son molt besties, perque a Rusia tambe ho son i s'apanyen be sense carros. Per altre banda, la cultura gastronomica deixa molt a desitjar resumint-se tot en menjar xino, hamburgueses, pizzes o tacos pero no es una cosa que ens hagi de sorprendre: Hollywood tambe ens va prevenir d'aixo. En temes socials no he vist una marcada diferencia de classes ja sigui per barris o per vestimenta (obviament hi ha barris pobres i xungos pero no als extrems de les villas miseria de Buenos Aires) encara que si es cert que hi ha multitud de vagabunds fotentse pega pel carrer. Destaca tambe la cultura de tatoos, anant tatuats tan gent gran com jove i quedant clar que els yankiees van ser pioners en el tema tatoos dins la moda occidental. 

En conclusio podriem dir que els americans no son molt diferents que natrus (al cap i a la fi tots som occidentals) i que queden ben retratats a les seves propies pelis. 

Aquest pavo es Floki, un personatge de la serie Vikings pero be podria ser un dels vagabunds frikis que pululen per SF. 

Visions de la Costa Oest

3 son els estats que hem visitat als Estats Units: California, Nevada i Arizona. Cap d'ells l'hem fet amb profunditat no nomes perque a USA hi hem passat nomes 10 dies sino tambe perque un estat com California amb una poblacio similar a Polonia i un potencial economic similar a Italia mereix una visita a l'altura. Tanmateix dels llocs que hem visitat se'n poden extreure visions ben diferents del pais. 

Els americans diuen que San Francisco es la ciutat mes europea d'Estats Units i certament si que te un aire a ciutat ordenada i verda a l'estil alemany pero amb gent mes petarda i mes quitch. A diferencia de la majoria de California, a SF no abunden els llatins i si els xinesos. Putada, perque me les prometia felices parlant castella per aquelles terres havent d passar al meu angles precari i al xines encara mes precari. Instalats entre el Chinatown i Little Italy han sigut aquests barris pels que mes ens hem mogut. El Chinatown de San Francisco es realment un barri de xinos mes que una atraccio turistica i em podria creure que estic a Beijing si no fos perque la gent no escup ni els carres apesten a fritanga. De tota manera de xinesos a SF n'hi ha per tot arreu i sumen 1/3 de la poblacio. El Little Italy en canvi, es una broma de 4 pizzeries i de un grapat de iaios sicilians, essent un barri deborat pel molt mes dinamic Chinatown. El centre de la city esta farcit de gratacels com, imagino, qualsevol gran ciutat yankiee pero em causa impressio qual paleto de poble acostumat a veure les torres Mapfre com a molt. Tranvies, foques i bufals acaben de donar un toc curios a la ciutat. Una ciutat que mereix ser visitada ni que sigui per rememorar vells temps amb el Crazy Taxi... 

Muir Woods i Yosemite son els 2 parcs nacionals que hem visitat a California. I hem treure el barret davant lo be que els gestionen. Estats Units no tindra molta inversio publica pero els parcs naturals estan funcionant des d'inicis del segle XX quan a casa no es que estiguessim destruint la costa per fer hotels, sino que ni tant sols ens haviem plantejat per que collons servia un bosc mes enlla de caçar i buscar bolets. Total que aquests anys d'experiencia es noten i ho tenen tot molt preparat i cuidat, fins i tot amb transport public que t'hi porta, cosa impensable en la mentalitat nordamericana. La guardia forestal, una combinacio de becaris frikis, hippies, iaies i indis natius es atenta i eficient i families i jubilats dormen en cabanyes de fusta ecologiques i es passejen pels parcs sense arribar a agobiar, podent aixi disfrutar de les grans secuoies, els cervols i les muntanyes semi verges. I paro, perque semblo un panflet del departament federal de medi ambient nortamerica. 

Las Vegas mereixeria un post per ella sola pero intentare resumir-ho. En aquest enorme casino al mig del no res he fet moltes coses: disparar, apostar, perdre, guanyar tot el que s'espera que facis a Las Vegas excepte casar-se. El resultat ha estat maquissim i em quedo amb ganes de repetir (i casar-me finalment). Las Vegas es pur petardeo i de fet em sorpren que no hagin fet un "Las Vegas Shore" per la quantitat de garrulos yankiees i "albondigas" que pululen per alla. La gracia es que tota aquesta fauna es barreja amb parelles de jubilats, families amb nens, ludopates i extrangers formant una combinacio explosiva que pot compartir taula de black jack o piscina. Glamour als casinos? Ni por asomo. Pero qui vol glamour quan pots star ballant taja a la piscina del casino a ritme de Ryanna? O jugar a la ruleta amb banyador mullat? Las Vegas es per pendre-s'ho tot en conya i de fet, es una gran broma enmig del desert, una broma que m'ha encantat. Escolti!! I sense arruinar-se eh?

Una dieta lleugera i sana, la clau per viatjar pels Estats Units.