Y fueron felices hasta que llegó Pizarro

(Entre pitos i flautes no vaig postejar sobre el Perú durant el viatge. Per un país que em queda, anem a parlar-ne ara, a un mes llarg d'abandonar Lima...)

Entrar al Perú des de Bolívia és com passar de Cuenca a Madrid: veus que roman cert aire castizo a l'ambient però tot és més cosmopolita i abunden els guiris. Abunden MOLT els guiris, si més no als llocs de visita obligada com Machu Pichu i la selva amazònica. A Lima és cert que de turistes pocs, però no és d'extranyar perquè és una ciutat que sembla una extensió infinita de la zona de Marina: naus industrials, avingudes desertes i carrers monótons (si hi hagués un Merlín o un Hijos de Caín encara s'hagués salvat). En tot cas el Perú no té la magia que té Bolívia degut a l'explotació turística. De tota manera, que no estigui a l'altura de la meva estimada Bolívia no converteix el país en un sac de merda, ans al contrari, tant la zona de Cuzco, com la selva em van agradar i de Lima també hi tinc bons records encara que sigui més per la companyia que per l'entorn.

El temita inca es porta molt al Perú i a diferència d'Argentina, Xile o Venezuela on per construir una identitat nacional es reivindiquen els alliberadors de la pàtria enfront dels espanyols, al Perú la identitat nacional ve donada per una civilització derrotada pels conquistadors mentre que els posteriors alliberadors queden en segon terme (Bolívar directament és odiat per espedaçar el virreinat del Perú formant Bolívia, Ecuador, etc.) Així, la simbologia nacional està repleta de referències inques molt a pesar dels aymares i altres pobles peruans antigament oprimits pels propis inques.

Dit això sobte que l'antiga capital inca, Cuzco, tingui tant poc d'inca i sigui la ciutat amb més aire colonial que hem vist en tot el viatge. Desenes d'esglésies, convents i places d'armes la fan una ciutat atractiva pel turista interessat en el barroc espanyol però de restes inques poques: la capital inca va ser arrasada i reconstruïda un cop els espanyols la van capturar, destí similar a altres capitals vençudes al llarg de la Història com Cartago o Tenotichtlan. No obstant, als voltants de Cuzco sí que s'hi troben nombroses restes inques de les quals n'hem visitat les més conegudes: Pisaq, Ollantaytambo i òbviament Machu Pichu. Sobre Machu Pichu dir que si bé no són unes restes tant espectaculars com altres de la mateixa época (penso en les d'Angkor) guanyen molt per l'entorn on s'ubiquen. Per accedir-hi, després de creuar els Andes un cop més amb uns canvis de paisatge encara més impactants que el cruce d'Argentina a Xile, vem fer un trekking a les 4 de la matinada muntanya amunt amb pendents bastant heavys i la veritat es que va valer la pena per veure lo dur que era fer de chaski (http://es.wikipedia.org/wiki/Chasqui) i sobretot, per poder disfrutar de les restes de bon matí abans que el Machu Pichu es converteixi en una espècie de Sagrada Família

La nostre expedició cap a la selva amazònica també va ser una mica crucero amazónico, molt feta de cara al turista i amb bastantes comoditats: no vaig tenir la sensació d'estar vivint una aventura com quan les expedicions per Mongòlia sinó més aviat la d'estar en un complex turístic de relax amb certes incursions poc profundes a la selva. No vem veure ni jaguars ni panteres i els monos i caimans que sí vem observar em fa l'efecte que han vist més guiris que la torre de Pisa. Però la frikada de pescar piranyes o menjar cucs amb sabor a castanya, o anar a dormir amb un gran reparatori de sorolls selvàtics ja compensa bastant.

De Lima no hi ha molt a explicar tret de que està en la línia de les capitals llatinoamericanes visitades, és a dir, molt fluixa.

Tres cholites cuzquenyes conspirant a l'ombra d'una esglèsia

Notes a peu d'Altiplà

Reflexionant des de terres inques m'he donat compte que en el tinter bolivia m'he deixat bastantes coses dignes de mencionar: 

Mal de Puna. El mal d'altura no és exclusiu de Bolívia però ja que més de mig país esta per sobre els 3000 metres vulguis o no ens ha afectat i de fet, va ser entrar al país andí pels Salars d'Uyuni (on vam arribar als 4900 metres) i ho ja ho vem notar. Mals de cap, mocs ressecs amb sang i la capacitat pulmonar d'una iaia amb asma. Efectivament, qualsevol esforç mínim com saltar o fer un petit spring et cansa com si haguessis fet una marató. Però també es veritat que als pocs dies t'acostumes a l'altura i tot i que segueixes cansant-te fàcilment la resta d'efectes negatius desapareixen. La veritat és que pensava que seria més xungo, calculant que hem estat unes 3 setmanes per sobre els 2500 metres (entre Xile, Bolivia i Perú) el balanç és de 1-2 dies algo malament per l'altura. De tota manera i per evitar aquest mal, teniem la fulla de coca de la qual sobretot jo i l'alba n'hem fet bastat d'ús. La fulla et treu la gana, t'evita el mareig i t'empana una mica. Hi ha molta afició a Bolivia on la penya mastega boles exagerades fins al punt d'observar bastants yonkies de fulla. 

Cholitas. De les cholitas ja n'he parlat pero com en sóc tant fan com dels yorgos de Rapa Nui, en tornare a parlar. Són les dones del món rural vestides amb faltes llargues de colors esperpéntics (polleras), barrets variopints (depenent de la regió) i trenes llargues i negres. Les trobes treballant a les obres públiques, cuinant dinars en paradetes callejeres o fins i tot fent videoclips. Donen molt de color a les ciutats bolivianes al punt que sense elles les ciutats quedarien soses. Al Perú també se'n veuen pero amb vestuari menys vistós i descafeintat. 

Paganisme. El tema religiós a Bolivia és bastant curiós. Les esglesies estan bastant plenes pero al cristianisme li han fotut tal xute de rituals i símbols precolombins que en prou feines es reconeix. Així, la Pacha Mama (mare terra pels indígenes) s'identifica amb la Verge Maria i les pregaries són dirigides molts cops per pseudo-xamans armats amb incens. Als sants sels hi ofrena amb menjars i bitllets falsos (com ho fan els budistes amb el Buda) i no és extrany trobar rosaris, estampetes  i ciris compartint mostradors amb embrions de llama i altres elements més propis de la bruixeria andina. A Copacabana, al llac Titicaca, vaig fer el meu particular pelegrinatge a un turó on suposadament hi va apareixer la Verge i en efecte, es comprova que hi ha molta fe (estava a petar de fidels) pero que la manera com la gent resava no és precisament ortodoxa. Si la Inquisició aixeques el cap tindria bastanta feina per l'Altipla....

Cholita amb abuelos a Uyuni

Un gringo en La Paz

 (Explicació del segon dia passat a La Paz, llibreta en mà apuntant al moment tot el que passava. La redacció potser no serà tant treballada com altres entrades pero sí més realista. A tot això estem ja al Perú a punt de fer el Machu Pichu...)

7.00 Em llevo, Buenos Dias La Paz

7.15 Esmorzo amb la Gloria i em despedeixo d'ella, del Toni i de l'Alba que marxen d'excurcio a les ruines de Tiwanako. Me'n torno a dormir amb la panxa plena. 

10.00 Em llevo altre cop, Buenos Dias La Paz.

10.20 Nomes sortir al carrer, es para davant meu una combi que obre la porta i un tiu em crida en tota la cara A CEJAS!!! A SAN PEDRO!! (districtes de La Paz). 2 bolivians fan un spring per fotre-s'hi dins, ja que el conductor ha decidit arrancar abans de que els interessats entrin. El trànsit és semblant al de les ciutats del sudest asiàtic, per creuar carrers poc a poc i quan es pugui...

10.35 Cual abuela octogenaria, acabo asfixiat despres de pujar una merda de carrer escalonat, estil els del Carmel. I això que m'he parat dos cops mentre pujava. Es noten els 3600 metres...

10.45 Em trobo Francesc Macià versió boliviana, mateix bigoti, pentinat, xaleco de llana etc. pero mes fosquet i baixet.

10.55 Visito el Museu del Litoral bolivià, és a dir, museu sobre el territori coster d'Atacama que Bolivia va perdre contra Xile. Esbrino que els bolivians han perdut totes les guerres on han participat, purs catalans. I a vegades contra grans potencies com el Paraguai....

11.40 Visito la casa de Don Pedro Murilllo, el cabdill de la rebelió de La Paz contra els pèrfids espanyols el 1809. L'heroi de la ciutat va acabar penjat al cap de poc...

12.30 M'assalta pel carrer un tiu amb passamuntanyes. És habitual, són els limpiabotas que a La Paz van amb aquestes pintes. 

13.25 Dino al mercat subterrani, a una de les desenes de casetes de cholites que fan dinars. No pots elegir l'àpat pero ja m'esta bé: sopa de verdures i fideus + un plat de milanesa amb papes, arros i platan fregit. Tot per 7 bolivianos (70 centims). En una única taula de 2 m de llargada ens amuntonavem 13 bolivians i jo. El del meu davant em comença  a parlar  en angles i al contestar-li en castellà es queda pillat. S'interessa per les meves ferides de guerra de les mans i m'ensenya les seves. Que emotiu, ensenyant cicatrius corporals als altres 12 acompanyants mentre dinen. 

14.10 Em foto un batut de platan per 4 bolivians (50 centims) per baixar-ho tot. Recordo la meva etapa de yonkie batutil al Vietnam. 

14.20 M'assento a les "graditas de San Francisco" (unes escales davant davant la Plaça San Francisco). Som com mes de 50 persones assentades sense gaire cosa a fer. A l'esquerra meva hi ha un abuelete menjant un gelat. A darrere un tiu de mitjana edat que ensenya els seus mitjons a cuadres al estar descalsat fent la siesta. Davant, una nórdica moderna dibuixant l'estampa. I a la meva dreta 4 cinquentons amb barrets de gangster que tenen un acalorat debat en quechua o aymara. 

14.50 Apareix una cholita amb barret de palla amb flors i es dirigeix al abuelete del gelat en el que podria ser una primera cita. L'abuelete no es mama el dit i al cap de poc els dos desapareixen.

15.30 Apareix un venedor de bolis cridant a viva veu en quechua o aymara algo del pal "compreu els autènitcs i inimitables bolis de colors!". Els cinquentons li compren un i el venedor comença un monóleg sobre la importancia de saber escriure i calcular i que la capacitat d'aprenentatge dels bolivians s'esta perdent. Els cinquentons li responen que Bolivia s'esta anant a la merda i que tiempos pasados fueron mejores. Total, el parlament bolivià a les graditas de San Francisco. 

15.50 Considero que ja tinc un color gamba important, marxo de les graditas i vaig cap al hostel a veure si la trouppe ja ha tornat de l'excursió.

16.20 M'enfrento a una barba de mes i mig amb unes tisoretes d'ungles i una fulla d'afeitar.

17.00 Ja no tinc barba.

(poc més interessant he fet així que finalitzo la crònica aquí)

Oda a Sucre

OOH Sucre!! Capital que sembles poble, ciutat de patriotes enarbolant banderes.
Pintada de blanc i amb clima benavolent, andalusa sembles.

OOH Sucre!! No se't veu sense busos barroquistes i taxis tunejats.
Ni tampoc sense cholitas amb barrets de gangster aixafats.

OOH Sucre!! Els teus avis passejen amb bigoti i moda noucentista. Mentre els militars ho fan amb raybans, estil feixista.

OOH Sucre!! Belleses bolivianes desfilant de colegiades i una ciutat per no oblidar entre totes les passades.

In Bolivia We Trust

Campament gitano a Rapa Nui

(L'exitació m'envaeix només de pensar que torno a estar ven aprop del Marcel: segons un cartell de l'illa, estem a 4300 milles náutiques de Sidney; ni puta idea de quan es una milla d'aquestes pero segur k estem próxims coño, k és el mateix continent)

La parada més llarga d'aquest viatge l'hem fet a l'illa de Pascua, un punt al mig del no res que sel va agenciar Xile pero que sempre ha mirat més cap a la Polinesia sent de fet, un dels 3 extrems de l'anomenat triangle polinésic juntament amb Hawaii (extrem nord) i Nova Zelanda (extrem oest). Però que sigui una illa polinésica no vol dir que estigui a petar de platges, cocos i palmeres; Rapa Nui és una illa de clima primaveral més aviat rocosa amb praderes per on pululen cavalls mig salvatges i boscos d'eucaliptus que els natius es dediquen a cremar en barbacoes i incensos per desgràcia dels meus pobres ulls, que s'han tornat adictes al coliri. Total, que seria una illa poc interessant si no fos per la riquesa arquelógica que conté en forma de moais dispersats per tota l'illa (uns 1200) i altres rareses amb les que un arqueóleg somia com els petrocultius (técnica de cultiu mitjansant pedres al voltant de les plantes per tal de protegir-les del vent, de l'humitat i dels cavalls, molt interesant però els camperols es deixarien els peus per fer la recolecta...). Volcans, calderes i caletes perdudes amenitzen la saturació de pedra histórica pels pocs amics d'aquesta peró realment el que lo parte a l'illa són els seus habitants, els rapa nui.

Els rapa nui són vagos, promiscus, cafres i molts d'ells alcoholics. Només em faltaria dir que son caníbals i semblaria Bartolomé de las Casas describrint els caribs però és la visió que m'he fet a partir de les històries i personatges que he conegut en el sí d'una familia rapa nui. Efectivament, hem viscut en una espècie de campament gitano constituit per varies families rapa nui de la mateixa tribu i liderades per un macho alfa anomenat Tata- Quin personatge. Un tiu amb estètica Rocky Balboa (texans arrapats i arremangats, botes, sudadera cutre i gorro) que amb prou feines xaporreja el castellà però que abofeteja cavalls com si fossin gelatina. Pululant pel campament, hem conegut un seguit de gent bastant freak: familiars guitarristes amb pintes de gitano i mirades inquietants, amics acoplats que només apareixen al vespre per sopar gratis, veïnes ultraceloses de l'Alba i la Gloria i un llarg etc. De tota manera els personatges més cracks no els trobem a "cal Tata" sinó que són una tribu urbana presents a tota l'illa: els yorgos. Botes, pantalons militars arremangats, cassaca de camuflatge. Ulleres de sol, mocadors xillons al cap i cabells llargs. A cavall o en moto, cuarentons. Rapa nuis a muerte. A mig camí entre Robert de Niro a Taxi Driver i Dennis Hopper a Easy Rider. Els hem d'exportar a les nostres terres. Ni moais ni polles, los yorgos!! 

De moment ja m'he comprat el mocador...

Tata, el hombre que acojonaba a los caballos

Una Irlanda a la xilena

(Escribint dsd el desert d'Atacama, amb l'esperansa de que el secador de l'Alba no provoqui en el hostel un tercer apagón ¬¬)

Fa uns mesos, quan vaig creuar la frontera ruso-mongola amb el transiberià, vaig flipar bastant amb el canvi de paissatges que s'anava succeint des de la nevada taiga d'Irkutsk a l'estepa desèrtica mongola. Doncs bé, el pas del Cardenal Salema entre Argentina i Xile deixa en ridícul el canvi asiàtic. En 3h vem passar de l'estepa semi desèrtica de la Patagonia a la zona boscosa i boirosa de Bariloche, a l'intensa nevada dels pics andins i finalment al plujós i verdíssim paissatge de la X Regió de Xile. Sol, boira, neu i pluja. Estepa, boscos, muntanyes i llacs. Locura climàtica i paissatgística en temps récord; entrada a Xile por todo lo alto.

Estampes irlandeses i marisc a punta pala és el que ens hem trobat a la X Regió de Xile que comprén les rodalies de Puerto Montt i l'arxipélag de Xiloé, una zona molt humida, verda i plujosa. Puerto Montt no és gaire més que un port de pescadors vingut a més però conservant l'escència dels ports, és a dir, putes i mariners. L'arxipélag de Xiloé, en canvi, compta amb molta més historia i una rica cultura propia. La proximitat del pol sud (Xiloé està entre el pararel 41S i el 44S, només Argentina i Nova Zelanda poden vacilar d'estar igual d'avall) sembla que ha trastocat a totes les critaures que habiten en aquestes illes. Així, trobem uns musclos i almejes desproporcionades que de ben segur es dediquen a devorar catxalots i creuers al Pacífic Sud abans de ser capturades. També trobem gossos de carrer aparentment juganers que després no t'obliden i t'assetjen per tot el poble. Trobem esfereidores iaies que competeixen per controlar l'únic PC del poble i jugar així la seva dinovena partida diária al solitari del Windows. Trobem maquiavèlics arquitectes que, coneixadors de l'extrema humitat de les illes, no sels hi ocurreix res més que fer les esglèsies de fusta lleugera per tal de que el fred cali be be als ossos dels feligresos i dels poquíssims turistes que les visiten. I finalment trobem les joves habitants illenques, les xilotes, tant maques elles com els musclos dels que parlava. 

La veritat es que Xiloé dóna per molta conya peró no és un lloc per passar-hi gaire temps: les nits són fredes i llargues, els viatges en ferry entre illa i illa acaben cansant i l'entreteniment dels xilotes es resumeix en escoltar la radio local on des de la cual fins i tot anuncien les visites al ginecóleg de tal o qual vilatà. 

Com El Bolsón, Xiloé és una zona remota i poc coneguda en el seu país i defet, podriem considerar-la com una Bolsón marítima, una versió que sedueix tant com la de muntanya.

Estratagemes per evitar els gossos assetjadors

Dinosaures futbolístics, llet en pols i altres malsons argentins

(Sembla que el retràs d'entrades serà crònic pk em disposo a parlar d'Argentina dsd un departamento [aixo es un apartamento] de Santiago mig veient el Mariachi d'Antonio Banderas i amb el secador de l'Alba que intenta aixguar mitjons de fons... molt casual tot plegat)

Una setmana a Argentina no es que doni per molt i de fet només hem visitat dos llocs però almenys han resultat ser realitats molt, però que MOLT diferents del susodicho pais.

En primer lloc, Buenos Aires. Ja des de l'entrada a la ciutat per una autopista que be podria ser la C-31 en el seu pas per Badalona Sud i el barri de Sant Roc ens va semblar una ciutat vulgar. Que el barri on teniem el hostel fos una mescla entre el Bronx, Little Italy i una ciutat fantasma ( aquell dia tothom estava mirant la final de la Libertadores entre el Boca i el Corinthians) tampoc va ajudar. En tot cas, després de visitar a fons la ciutat la nostre opinió tampoc va canviar. D'acord, alguns barris són cucos com La Boca o San Telmo pero no vam veure llocs realment interesants: ni palaus, ni esglèsies (la catedral és tirant a lletjota) ni carrers emblemàtics. No haven-t'hi gaire a visitar em vaig fixar més en el dia a dia de la capital argentina:

 Sorprén el sobtat canvi de barriades: comences en una zona residencial pija, passes per un barri bohemi  i decadent, atravesses una zona de negocis i gratacels i acabes en una villa miseria, tot en poques cuadres. És un contrast que sospito que passa a la majoria de grans ciutats llatinoamericanes i que fa que la diferència de classes es noti més que a la nostre terra on no tenim Sarrià i La Mina en una mateixa avinguda....

Els mitjans de comunicació són escandalosament morbosos amb titulars del pal: "Bochorno en la discotheque: lo hizo con otro hombre en presencia de su marido!" i noticies d'assessinats i segrestos a l'rodre del dia. Per suposat el fútbol ocupa una gran cuota en els mitjans i fa gràcia veure encara en actiu vejestorios argentins prou coneguts a Espanya com Riquelme o Martín Palermo (jubilat fa res però present  encara a la prensa portenya). Anava amb l' ilusió de trobar-me a Sorín per algun concert metalero pero no va poder ser...

El vocabulari portenyo (no se si a la resta d'Argentina) sembla que s'esforça en castellanitzar termes anglesos com parking (per ells estacionamiento) o metro (li diuen el subte, de subterráneo) pero després es dediquen a dir que van a comer fish envers de peix i a dir closers als armaris...

Les cues quilométriques en els caixers automàtics recorden els temps dels corralitos i les cues d'iguals proporcions a les parades de bus descobreixen un transport públic bastant deficient on el "subte" només té 5 línies per una metrópolis de 14 milions d' habitants...

Per la resta, és una ciutat que bé podria ser espanyola amb iguals bancs (BBVA, Santander...), idèntics cotxes i similar música. La diversitat cultural també es similar a l'espanyola i tot i que no es veuen ni magrebins, ni pakis, ni negres, sí que hi han xinos (amb els seus respectius basars), bastants rossos d'ulls clars (descendents de l'important immigració germànica) i molts peruans, ecuatorians, xilens brasilers etc. fet que apunta que malgrat la crisi a l'Argentina, el país segueix sent seductor per la resta de latinos. 

Gastronomicament només es troba a faltar llet fresca (incomprensiblement en un país ramader sembla que no munyeixen les vaques) i els kebabs (al no haver pakis) però es supleix amb un gran ventall de menjar italià, en especial pizzeries. 

A 1800 km de Buenos Aires, amb la Patagònia pel mig, vem trobar l'altre cara de la moneda argentina: El Bolsón. Lluny de l'aglomeració de la capital, El Bolsón és un conglomerat de cases i cabanyes de fusta unides per carrers sense asfaltar i encaixades entre els Andes. La polució de la metrópoli deixa pas a l' olor a llenya cremada i als constants lladrucs dels omnipresents gossos de muntanya. Ferretaries, fusteries i colmados semblen ser els únics negocis possibles a El Bolsón. Els bolsenyos, axeparrats, rudes i de fesomia mapuche, són l'antítesi dels portenyos i les seves pintes germano-italianes i urbanites.  En realitat no és més que l' etern contrast entre ciutat i poble però dut tant a l'extrem que costa creure que El Bolsón és Argentina i no un poble dels Andes bolivians perdut de la mà de Déu. 

Sigui com sigui aquest ambient mig primitiu i natural ens ha encantat. Dormint en una petita cabanya en companyia d'un yankiee molt desarrelat i d'unes botelles de licor de cireres artesanal, hem tingut el primer contacte amb els paissatges andins i ens hem reconciliat amb l'Argentina, si més no, amb l'Argentina rural...

PD 1: Fan de les iaies argentines, tant senyores elles, amb  perfums pesats i tenyits i pentinats imposibles i pero a la vegada amb xandalls i bambes!

Exemple del porte dels portenyos prentent el Sol